Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Mantícora. El perill de la mantícora.

FAUSTO | 01 Febrer, 2007 11:10

        Tancar el llibre després de llegir la darrera plana et deixa amb una sensació de ràbia, plaer, intriga i desconcert que exaspera. Estàs exhaust, has devorat el llibre tot pensant que cada línia et descloïa el misteri que et plantejà El quinto en discordia, i descobreixes que després d’acompanyar l’Staunton fill a la recerca d’ell mateix t’has deixat enredar, seduir, embambar pel mestre Davies.

Talment com si un dia hagueres anat al teatre, i mirant la resta de públic descobrissis que el temps s’havia aturat i fores tu l’únic que no romania hipnotitzat. Això et permeté entrar a l’escena, veure els personatges d’aprop, com si l’escena continués sense adonar-se’n que tu feies voltes enmig de l’escenari, com si només a tu et permetessin veure la meravella de la representació, els trucs de l’escenografia, les cares dels espectadors. Fins i tot com si et confiessin les màscares que els actors es canviaven després de cada escena.

I al final, en un diàleg mestre et trobessis nu enmig d’aquest escenari, escarnit del públic i de la resta d’actors, que tot saludant et demanen que t’uneixis amb ells per rebre la befa del públic, d’ells, de tu mateix i del director d’escena que surt a saludar: mestre Davies.

L’únic hipnotitzat has estat tu, has cregut que eres present a les sessions de psicoanàlisi d’Staunton, fins i tot t’has psicoanalitzat tu mateix, has repassat la teva vida com Staunton ha fet amb la seva, i quan has cregut que Davies et resoldria l’enigma t’ha enredat encara més, i de la mateixa manera que Davey Staunton s’ha d’enfrontar a la vida real tu ara ho has de fer.

Diu Staunton que Dunstan Ramsay  “insistía en que le escribiéramos trabajos en lo que el llamaba un estilo llano; según decía, era mucho más difícil que uno se saliera con la suya escribiendo bobadas en un estilo sencillo que en un estilo más suelto”. Potser en aquesta frase Davies es situa al nivell de Shakespeare a la famosa escena del Hamlet (tercer acte, segona escena) quan explica als actors com han d’interpretar: només un mestre pot gosar exposar amb tanta clarividència com s’ha d’escriure o interpretar un text sense ser arrogant.

Davies t’engana de tot d’una, i creus que el que estèticament és presentat com un estil “llis o senzill” és allò que aparenta. Davies mostra la veritat i l’amaga, tapa les evidències i fa evidents els misteris, et desvia l’atenció d’una manera magistral cap a fets o passatges absolutament irrellevants i quan et té entabanat davant el paisatge et fa veure que el que creus que és superflu és l’essència de la història i que allò que creies el bessó de la narració és un simple vehicle per conduir-te on ell vol. I t’ha duit on ell ha volgut, no on creies veure que et duia.

Toni Gomila

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS