Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

La còlera del lector: algunes reflexions sobre literatura.

FAUSTO | 14 Febrer, 2008 10:33

       Quan algú que no coneix els meus gusts em regala un llibre solc llegir-lo, i ho faig per dos motius: primer per cortesia, i després per saber coses  d’autors i d’estils que, en principi, no m’interessen. En aquestes circumstàncies he llegit Un día de cólera, d’Arturo Pérez-Reverte, un llibre que no tenia cap intenció de llegir.

He d’aclarir que no tenc res contra l’anomenada literatura d’evasió, o del tipus best-seller; el que passa és que no em sembla correcte que les editorials la vulguin vendre com si fos literatura de la bona. I això és el que jo crec que està fent Alfaguara amb Un día de cólera.

Si ens conectam a Internet veurem que l’editorial i els cronistes oficials qualifiquen la novel.la de “documental impressionant sobre la sang i el salvatgisme del dos de maig de 1808.” Algun articulista parla, fins i tot, de “la reconstrucció històrica d’entomòleg que n’ha fet Pérez-Reverte”; o de la proverbial habilitat narrativa de l’autor”; o de “la precisió amb que maneja els recursos de l’idioma...” Francament, si no fos que no tenc inclinacions masoquistes, hauria tornat a llegir la novel.la per comprovar si els eminents cronistes literaris d’Alfaguara parlaven de la mateixa obra que jo acabava de llegir, o si és que jo, després de més de quaranta anys de lector compulsiu, no he entès res del que és la literatura.

Reflexionem:
 
Estic convençut que un bon lector ho pot perdonar tot d’un escriptor menys que faci males novel.les. A mi, com a lector, m’importa poc, per exemple, si Borges no va condemnar els militars argentins; o si Sándor Márai, durant la guerra, es sentia millor a Budapest amb els nazis que no després amb els comunistes; o si Tolstoi descreia dels científics i justificava el principi d’autoritat; o si Villalonga va ser falangista; o si Porcel és insuportablement egòlatra... I no m’importa perquè són grans escriptors que han fet grans novel.les.

Em sembla perfecte si Arturo Pérez-Reverte ha escollit dedicar-se a la anomenada literatura de gènere periodístic.  A sang freda, de Truman Capote, o La foguera de les vanitats, de Wolfe, són dos magnífics exemples de la grandesa d’aquest estil. No tenc res a dir si Pérez-Reverte es troba còmode emprant els recursos de la novel.la d’aventures: estil molt directe, diàlegs simples i àgils... No tenc res a dir si cerca el gran públic i les vendes milionàries. El que passa és que, en la meva opinió, Pérez-Reverte, que està convençut de ser un gran escriptor que fa novel.les magistrals, no arriba mai als objectius mínims del periodisme entès com a gènere literari. O almenys en les quatre o cinc novel.les seves que jo he llegit m’ha donat aquesta sensació.

En el cas de Un día de cólera, el pretès to neutre de cronista imparcial  que empra Reverte, segons ell “per a no reflectir la seva opinió personal”, em sembla una excusa a posteriori per a justificar una fragmentació tan excessiva de la història que deixa els més de quatre-cents personatges que surten a la novel.la totalment indefinits i sense tensió dramàtica que els faci créixer o evolucionar. En aquest sentit, la constant successió de carrers, edificis, noms, llinatges, professions i edats dels amotinats, així com la descripció minuciosa de les armes que usen i les robes que vesteixen (un recurs que utilitza constantment durant tota la novel.la i que es contradiu amb el seu propòsit de sobrietat narrativa) arriba a embafar de bon de veres.
 
Això no passa als bons escriptors. Pens ara mateix en Stefan Zweig, que era el paradigma de l’estil concís i poc donat a les floritures literàries que defensa Reverte.  Record haver llegit en les seves memòries que per a realitzar les biografies de Balzac, Dickens i Dostoievski, Zweig va emprar més temps per a eliminar la informació supèrflua que per a recollir el total de la documentació. Just al revés del que fa Reverte, que ens bombardeja amb informació totalment prescindible.

Fernando VII. El Rey FelónQuant als seus personatges, primitius, brutals, tan típics de les novel.les d’aventures, que en autors com Conrad o Melville sempre compareixen amb un punt d’honestedat que els fa fiables i que permet que estableixin  entre ells unes amistats rudes però autèntiques, en les novel.les de Reverte, especialment en la nissaga del capità “Ala Triste” i en la que comentam ara, aquestes relacions, deriven en una vessant sospitosament patriotera disfressada d’arrogància tavernària molt en la línea del cinema americà més barroer. De fet, Pérez-Reverte, a qui la Comunitat autònoma de Madrid ha nomenat comissari de l’exposició “Madrid 2 de Mayo de 1808. Un pueblo una nación”, no ha amagat mai el seu tarannà espanyolista i la seva mania anticatalana, una positura que, torn a dir, si fes bona literatura, com a lector, no li tendria gens en compte.

Quan després de llegir Job, de Joseph Roth, o Vida y destino, de Vasili Grosman, o Les benignes, de Jonathan Littell, davalles fins al nivell de Un día de cólera, sents una sensació pareguda a quan viatges en avió i un corrent d’aire produeix baix de tu un buit sobtat.

Vegem: què és fer bona literatura? Doncs jo diria que saber commoure, emocionar, impressionar, impactar amb allò que escrius. Jo percep la bona literatura, per exemple, en la descripció de la personalitat del jueu Mendel Singer, el magnífic personatge centralNapoleón Bonaparte de Job, creat per Joseph Roth; o en el sentiment d’horror que sap imprimir Littell a cada pàgina de Les benignes, on el botxí que fa de narrador ens descriu amb una fredor aterridora que ens té corpresos tot el temps la infraestructura burocràtica de la maquinària nazi per a exterminar els jueus; o en la sensació d’estupor que sentim en llegir a Vida y destino la brutalitat d’Stalin i del sistema comunista, una realitat explicada de manera magistral per Grosman, que en va sofrir les conseqüències en carn pròpia...  Aquests sentiments d’horror i estupor, que juntament amb molts altres sentiments ens transmet la bona literatura, són, precisament, les virtuts que, al meu criteri, no apareixen ni per casualitat en la novel.la de Pérez-Reverte, que, no obstant relatar minuciosament la massacra que hi va haver entre francesos i madrilenys el dos de maig, i no obstant estar farcida de descripcions de morts de nins i joves, de mutilacions, de visceres que fumegen i altres puntualitzacions morboses, produïren en mi un efecte d’indiferència semblant al que experimentava de nin quan en les pel.lícules de l’oest el setè de cavallaria es carregava dos-cents o tres-cents indis. I això em va passar simplement perquè tant el to narratiu com els diàlegs que usa Pérez-Reverte tenen les característiques típiques de les (males) novel.les juvenils, aquelles que alternaven texts i il.lustracions, que entretenien i fins i tot informaven, però que resultava difícil agafar-se-les seriosament.

A Un día de cólera, aquestes característiques de cine patriòtic de “matinal” tipus El Álamo, o de narració per al “Reader’s digest” que té sempre l’estil de Reverte, arriben al màxim. Els militars francesos, per exemple, amb els espanyols xerren en la novel.la fent les “eges”: "Si no se magchan de la puegta j’ordonne les tirer dessus. Je vous donne quinse minutos, diu un d’ells". Tots els lectors tenim un límit més allà del qual ja no aguantam. Aquest va ser el meu. A partir d’aquí (la pàgina 62) em va començar a semblar tot com una broma literària.

Cal ser seriosos. Un autor que ven quatre o cinc-centes mil còpies d’una novel.la ha de ser conscient de la seva responsabilitat. No pot tenir aquesta falta de respecte amb els que estimam els llibres. No ens pot ofendre pretenent que ens creguem ni per un minut que la literatura és això. Un autor que durant la promoció de la novel.la parlava com si Benito Pérez Galdós no hagués entès res de la història d’Espanya i que en les entrevistes argumentava teories atrevides, com per exemple que si els intel.lectuals no s’havien sumat a la revolta madrilenya era perquè opinaven que els francesos eren la “modernidad”,  no pot fer acabar la seva versió del dos de maig amb un diàleg com aquest:

—¿De dónde viene, amigo?
—Del parque de artillería. De batirme por la Patria.
—¿Y cómo ha sido la cosa?
—¡Heroica! Por un momento parecíamos una nación... Una nación orgullosa e indomable.

Algú hauria d’exigir danys i perjudicis a Reverte i a l’editorial per publicitat enganyosa. Un día de cólera, en la meva opinió, ni és una anàlisi profunda de res, ni aporta res a la literatura ni a la història; i el que resulta encara pitjor és que, tenint la trama tots els elements per a fer-ho, no aconsegueix impactar ni commoure. Personalment m’ha semblat una novel.la mediocre esplèndidament publicitada.
 
Potser ha arribat l’hora que les quatre rates que ens apassionam amb els llibres abandonem la mesura. De ser implacables amb aquells escriptors que ens estafen. “Si yo escribiese una guia telefónica, Alfaguara me la publicaria”, diuen que va comentar una vegada Reverte. Potser ha arribat l’hora de reivindicar d’alguna manera la bona literatura.  De sortir, si cal, al carrer (o almenys a Internet) a mostrar la nostra còlera de lectors emprenyats.
 
Tomeu Matamalas

Comentaris

  1. Albert
    la còlera dels lectors

    Molt, bo Tomeu. Tens tota la raó , jo la vaig començar però no vaig tenir el coratge d’acabar-la. Reverte pren el pel a tot aquell que s’ho deixa prendre i aquesta vegada ho fa descaradament. Tot és una comèdia!!!

    Albert | 14/02/2008, 12:26
  2. Maria-Antònia
    Reverte

    Hi estic d'acord. Aquesta novel·la és una merda. I Pérez-Reverte un xulo de bar que es pensa que els lectors som beneits.

    Maria-Antònia | 14/02/2008, 19:49
  3. Ferràn
    UN DIA DE CÓLERA

    No he llegit la novel·la, però el paio aquest, el Reverte, escriu sempre com si es dirigís a nens d'Institut.
    Em carrega.

    Ferràn | 15/02/2008, 11:11
  4. L'Espolsada
    La còlera

    Tomeu, jo no ho hauria sabut exeplicar millor. Però noi aquests llibres estan a primera ordre del dia, quan els dic als clients que no m'interessen aquests tipus de llibres, em miren amb una cara de mira que és rara aquesta llibretera. Jo prefereixo "perdre" el temps amb literatura i intentar recomanar-la.

    L'Espolsada | 16/02/2008, 17:00
  5. maria del mar
    un dia de colera

    crec que no hem d´esser tan negatius. Si més no, una cosa bona té aquest llibre, i es haver motivat una article com el de Tomeu. L´he trobat acertat, enginyós i divertit. Segur que escriurer-lo va esser com un exercici d´autolliberament, o com una sesió de ioga,on després et quedes tan relaxat...

    maria del mar | 19/02/2008, 12:03
  6. Llorenç Carreres
    Literatura i ideologia

    Sé que faig tard amb aquest comentari, que tothom hi ha dit la seva, però encara hi faré un afegitó.
    Trob que mai no s'hauria de confondre l'autor amb l'obra. I sobretot, l'autor no hauria de deixar confondre's. Un escriptor, si ho és de bon de veres, ha de ser primer de tot honest: l'obra abans de res. Si de cas, després ja vindran els reconeixements. És així, doncs, que hi ha autors dels quals ens sentim ideològicament a les antípodes, però que tanmateix no els podrem negar mai la condició d'escriptors. És el cas, per exemple, encara que me sàpiga greu, de Vargas Llosa. Un polissó, per no esmentar sa mare, que només que hagués escrit "La ciudad y los perros" ja hauria estat gran. Després ha destralejat contra el nacionalisme català i tot el que vulguis (l'imperialisme espanyol és més de la seva corda). Però de literatura, en sap un ou.
    Després hi ha elements com aquest mil homes de nom Arturo Pérez-Reverte de qui ja no faig comptes parlar, ja que només me referia a escriptors, i no a pressumptes intel·lectuals a sou.

    Llorenç Carreres | 21/02/2008, 23:16
  7. Mar
    ESTAFADA

    vaig per la pag. 100 del llibre que comentem i avui m´he posat a buscar comentaris sobre el mateix. Sort que he trobat aquest indret de gent que opina com jo!! que no val gaire perqué no emociona, són dades i dades i més dades, però suposo que l´acabaré. A reveure

    Mar | 07/05/2008, 12:22
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS