Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Lo que está mal en el mundo. L’home del paraigua i la necessitat de rebel.lar-se

FAUSTO | 06 Novembre, 2008 08:00

        

    Als països rics, gràcies als avanços de la tecnologia actual, es dóna lloc a la terrible i paradoxal situació de que, asseguts còmodament al sofà de casa, podem contemplar totes les injustícies i les desgràcies del món mentre ens bevem una cervesa i piquem un fuet. Més o menys involucrats, esglaiats o indignats, assistim, com si d’autòmats programats es tractés, a la nostra pròpia decadència com a societat. Els exemples d’aquest desgavell són tan inversemblants i demolidors que un no sap si arronsar-se d’espatlles com un ateu, respectar i esperar com un agnòstic o resar i tenir fe com un creient. A través de la premsa i de la televisió se’ns fustiga i assetja amb totes les instantànies i els exemples dels nostres pecats per després distreure’ns amb una nova edició del concurs de torn. L’allau d’imatges i de notícies que ens freguen per la cara mentre dinem o sopem, acaben copsant i substituint la nostra capacitat de reflexió. Tanmateix aquesta orgia d’informació no ens fa millors persones, i tampoc la seva persistent llavor ens aporta cap solució; més aviat i a força de costum, ens provoca una mena d’indiferència que ens duu a oblidar ràpidament tot el que ens han contat. El que està malament en aquest món de principis del segle XXI és, si el contextualitzem i el multipliquem per deu, el mateix que ja hi estava a principis del XX. La pena és que ara no tenim ningú tant popular de la talla de G.K.Chesterton per apuntar amb el dit allò que els dimonis fan i desfan.

Apagar la televisió és una bona manera de no voler mirar, i la quietud que esdevé, un subtil recordatori de que el que necessitem primer de tot és comprendre. Desencantat i amb una punyent sensació d’impotència deixo la vista clavada sobre l’ara muda i ennegrida pantalla. Cal rebel.lar-se!. Però, com?. L’angoixa, provocada per la meva incapacitat i recolzada per la contaminada imaginació, em duu a pensar que aquest maleït forat negre que tots tenim al saló acabarà per xuclar-nos un dia l’ànima. Desvio la vista. Damunt una cadira, la colossal cara de Chesterton omple la portada del darrer assaig que he llegit. Unes oportunes paraules ressonen entre les seves fulles: La imaginación no conduce a la locura. Para ser exactos, lo que conduce a la locura es la razón. Agafo el gruixut volum i em disposo a gaudir del pròleg, d’Alberto Manguel, que per costum deixo sempre pel final. Una cita de Lord Henry, d’El retrat de Dorian Gray, just obrir la primera pàgina acudeix a il.luminar el meu esperit: Los nombres lo son todo. Nunca lucho con las acciones. Mi única disputa es con las palabras. Por eso odio el realismo vulgar en la literatura. Ja està! Ja ho tenc!. Avui, l’humor i la paraula me salvaran de l’imminent naufragi.

Qui era Gilbert Keith Chesterton en realitat? Llegint els seus extraordinaris llibres arribarem forçosament a la conclusió de que, a més d’un geni, era un personatge únic i entranyable, un home molt especial a qui ens agradaria haver conegut només per l’honor de cultivar la seva amistat i el plaer de gaudir de la seva conversa. Però per a conèixer  Chesterton ens cal viatjar en el temps i l’espai, mitjançant la mateixa imaginació que ens alliberarà de la vulgaritat, fins al Londres de principis del segle passat i esperar, asseguts al pub que l’escriptor solia freqüentar, la seva imminent arribada. Mentre, un jove bàrman ens serveix una cervesa i ens descriu, orgullós, al seu client més il.lustre:   -“És un home molt intel.ligent. S’asseu i es posa a riure. Llavors escriu qualque cosa. I després se’n riu del que ha escrit”. Un altre habitual de l’acollidor local ens conta, com si  fos un secret que només ell coneix, que Chesterton  “és un home en un estat de sorpresa permanent. Un home - afegeix aixecant la veu - que creu en la honestedat dels botiguers, la decència dels pobres i la corrupció dels rics.” El senyor Gardiner, que atentament ens ha estat escoltant assegut a la vora del foc, no es pot estar d’intervenir en la conversa i ens diu -“Mister Chesterton és la persona més insigne del panorama literari de Londres. És com un ésser procedent d’un conte de fades, una llegenda en persona, un supervivent de la infantessa del món...És un caminant de l’eternitat, que s’atura a la posada de la vida, s’encalenteix vora el foc i fa que les bigues del sostre tremolin amb les seves alegres riallades”. Des de l’altra banda de la barra el pintoresc Morly, amb el nas ben vermell, afegeix brindant a la nostra salut -“I no oblideu que els seus jocs de paraules sovint condueixen a un autèntic joc de pensament”. El pare John O’Connor, que surt en aquell moment de l’excusat, es dirigeix a nosaltres  amb un somriure (no podem evitar fitxar-nos en la seva més que notable semblança amb al pare Brown) i ens conta, gesticulant amb les mans, que quan Chesterton llegeix un llibre el gira del revés, l’hi doblega les pàgines, s’asseu al damunt, se l’emporta al llit i se queda dormit sobre ell, i en despertar el taca de te...”

De sobte la porta del pub s’obre i tots ens girem esperant veure la immensa silueta de Chesterton retallada al portal. Però no, es tracta del Sr. Alberto Manguel, il.lustríssim viatger del temps i la imaginació, que també ve a assaborir la bona cervesa. Després de les presentacions pertinents ens quedem parlant i compartint l’opinió que el nostre admirat escriptor és un mag excepcional. Un encantador de paraules que ens  fa creure que la ploma és també una espasa que pels carrers emboirats ens pot servir de bastó i que quan plou podem convertir en un paraigua. Entre les idees d’uns, els exemples dels altres i l’alcohol que comença a afectar-me acabo per pensar que Chesterton era l’ortodox més heterodox de tota Anglaterra  i un dels rebels més afinats i originals que la humanitat ha donat. 

Confortablement assegut, mentre els honorables feligresos demanen més cervesa, arribo a la conclusió que hi ha dues classes de rebels: els tràgics inadaptats que moren joves i els camaleònics camuflats que moren vells. Els primers habitualment dotats o de talent o de bellesa solen, després d’un final sobtat i sovint ple de interrogants, esdevenir mites. Són llegendes immortals que omplen la nostra retina i el nostre imaginari amb els fotogrames que les àvides marques internacionals al final acaben transformant en un suculent negoci. Aquests éssers són generalment ànimes tràgiques, persones turmentades que manquen d’una cosa indispensable per poder sobreviure a la seva imposada glòria: el sentit de l’humor. Els segons, els camaleònics camuflats, són en la seva immensa majoria personatges anònims que duen a sobre tot el pes de la seva impotència. Saben que el desig de glòria és la màcula dels vanitosos i que canviar el món des de l’anonimat és un objectiu tan utòpic que només per això paga intentar-ho. Armats amb la rialla del resignat i protegits per l’escut d’un simple paraigua s’enfronten, xiulant, als esdeveniments d’aquesta estranya vida. Chesterton és un dels camaleònics més...

Unes paraules del Sr. Manguel rompen el fil de la meva divagació:

 Resulta ben curiós que, tractant-se d’un escriptor tan fructífer i provocador, Chesterton no tingui quasi seguidors. Els anglesos el llegeixen  i l’obliden o l’arraconen entre els antics; els francesos l’admiren (i l’admiraran), però a distància. Un dels pocs escriptors que adoptarà conscientment la seva veu serà Borges”.

El cercle se va tancant. Què veurà Borges, en un futur pròxim, que no ha vist encara un país sencer? Sens dubte una de les coses més senzilles i sovint una de les darreres que arribem a descobrir. Si despullem l’obra de Chesterton de la ironia, de les espurnes de la gramàtica, de les paradoxes, de les contradiccions, de les provocacions i de l’excés de talent, que ens queda al final? Doncs, ens queda l’home savi. El vell-nen-savi que veu a l’emperador completament nu i no pot aturar-se de riure. Així com els arbres no ens deixen veure el bosc, sovint la magnitud i la grandesa d’alguns personatges no ens deixa veure l’home. El mateix Chesterton ja ens avisava per escrit d’aquesta veritat Per poder apreciar alguna cosa és necessari aïllar-la (...). Si volem descriure el que  és de veritat un home haurem de descriure un home sol en el desert.

L’elegant i perfumat Old Thunder entra com un llamp a la taberna i ens avisa que el Sr. Chesterton es dirigeix carrer avall cap aquí.  En un educat desordre sortim a Fleet Street per observar com una forma que quasi oculta el cel se’ns acosta lentament. Grans rissos sorgeixen per sota el capell flexible d’ala ampla; una capa, que podria ser un regal de Portos, oneja vora el seu esquelet colossal. S’atura a llegir el llibre que sosté entre les mans ben al mig del carrer i vessa a l’aire un allau de rialles. Aixeca la vista, s’ajusta el pinçanàs, s’adona que no és dins un taxi, se’n recorda de que hauria d’agafar-ne un (ha quedat per debatre amb el Sr. Bernard Shaw), dóna la volta i atura el primer que passa. El vehicle s’enfonsa sota la inusual càrrega i se’n va rodant pesadament. Porta a Gilbert Keith Chesterton. Tots ens quedem amb un pam de nas. Old Thunder és el primer en xerrar:

   - No sé què dir. Ell venia aquí per conversar, vosaltres heu vingut aquí (alguns de molt lluny) per escoltar i jo he vingut per riure. No sé què pensarà el Sr. Shaw quan arribi d’aquí a  una estona.

La riallada de tots plegats és tan clamorosa  que alguns vianants, sorpresos, s’aturen.

   - Qui vol una birra?- proposa molt oportunament el jove bàrman.

La gran majoria s’apunta, però jo m’acomiado. Excusant-me en què ja és massa tard, els promet que un dia d’aquests tornaré. Un jove molt ben vestit que està al meu costat i que no havia obert la boca fins ara, també s’acomiada de tothom i plegats baixem un bocí de carrer:

   - El Sr. Chesterton és tan graciós que gairebé es podria pensar que ha trobat a Déu- em diu mirant-me amb una intrigant expressió als ulls.
   - Vol dir vostè que l’humor és una senya de religiositat? – la meva ràpida pregunta em sorprèn. No sé d’on l’he tret.
   - No sempre. Però en aquests temps despullats de Déu és necessari ser graciós. És un deure.
   - Té tota la raó. L’orquestra del Titànic va seguir tocant fins al final... i a mi me sap molt de greu no poder seguir conversant amb vostè però m’esperen a sopar.
   - No s’amoïni, tal volta ens tornarem a trobar d’aquí a un temps – em diu mentre m’allarga la mà - I no oblidi mai allò tan important que Chesterton digué fa uns dies “It is so easy to be solemn. It is so hard to be frivolous”. Disculpi el meu accent, com haurà notat no som d’aquí, som txec.

El notable personatge s’allunya cap a Trafalgar Square. Absort, quedo mirant-lo fins que el seu barret desapareix entre la multitud.

Fausto Puerto


Nota: Tots els diàlegs i els texts en cursiva d’aquest article són extrets de diversos llibres i entrevistes del passat.  Des del futur vull donar les gràcies al bàrman anònim del pub George, al pare John O’Connor, a Christopher Morly, a Alberto Manguel, a A.G.Gardiner, a Hilaire Belloc, a Franz Kafka i a Gustav Janouch per la seva impagable i desinteressada col.laboració.

Comentaris

  1. Miquel
    Chesterton

    Original i magnífic el teu post. Chesterton era un escriptor gegant en tots els aspectes. Els llibres que més m’agraden són : El hombre que fue jueves i El Napoleón de Notting Hill. Aquest que comentes no l’he llegit però promet fer-ho.

    Miquel | 06/11/2008, 14:39
  2. Joan López Ferré
    Lo que está mal en el mundo

    “El hombre es siempre idéntico, no hay desarrollo pero existe una ley sencilla: la ley de la conservación de la violencia. La violencia es eterna; por mucho que se haga para destruirla no desaparece, no disminuye, sólo se transforma, sobre la Tierra siempre hay la misma cantidad de violencia.” (en Todo fluye de V. Grossman. Com diria G.K. Chesterton: “Lo malo de que los hombres hayan dejado de creer en Dios no es que ya no crean en nada, sino que están dispuestos a creer en todo." He de deixar-vos vaig a veure que fa el Pare Brown amb el que està malament en el món.

    Joan López Ferré | 06/11/2008, 14:52
  3. Magdalena D.J.
    Chesterton

    M'ha agradat aquest artícle, fa ganes llegir-ho.
    Enhorabona Fausto!!!

    Magdalena D.J. | 06/11/2008, 16:17
  4. Flor Lippi
    chesterton

    Protegidos por un paraguas, una espada y un bastón, nos enfrentamos a la lluvia de otoño. ¿Continuará?

    Flor Lippi | 08/11/2008, 15:48
  5. maria del mar
    riure i viure.

    Encara no conec res de la seva obra (dic encara perque em moro de ganes de posar-hi remei) però d´entrada m´ha fascinat el personatge. Quina gran quantitat d´humanitat concentrada en una sola persona: un anima que es capaç de tocar amb els peus aterra i esser crític amb el món que li ha tocat viure sense per això perdre el sentit de l´humor i l´alegria de viure. Quina enveja em fa la gent que te facilitat per riure de manera fresca i espontanea...quina manera tan autèntica d´assaborir la vida. Está molt be esser reflexius i trascendents, educats, refinats i profunds, però això de dormir-se damunt un llibre i després tacar-lo de te sense cap dubte l´eleva a la categoria d´amant de la literatura com part tangible de la vida.

    maria del mar | 10/11/2008, 08:46
  6. elenaranda
    Escriptorgenial

    Tinc una especial predilecció per Chesterton. Tant les seves novel·les, com els contes (del Padre Brown i d'altres) i assaigs són genials.

    He destacat el teu post al meu recull setmanal
    http://sobrellibres.bloc.cat/post/16493/240378

    Salutacions,
    Elena

    elenaranda | 20/11/2008, 08:49
  7. JAUME RIERA
    Chesterton a Manacor

    Avui diumenge pel matí, a Manacor ha passat un fet insòlit: Al Cafè S'Agrícola hi ha anat G.K. Chesterton. Però el fet absolutament inusual no és aquest, sino la pregunta que ha fet al cambrer: No em diria on és Mon de Llibres? Estic disposat a començar una altra revolució: La de cada individu contra la vulgaritat i el desconeixement. Això si, mentres riem de bon gust.

    JAUME RIERA | 21/12/2008, 12:08
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS