Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

El ruido eterno. Una història del segle XX

FAUSTO | 29 Abril, 2010 07:00

   En Psicologia hi ha una discussió clàssica sobre si l’emoció és anterior o posterior a la cognició. Normalment es resol amb un compromís que conclou que hi ha una dinàmica contínua entre emoció i pensament. La música sigui tal vegada una de les vies més directes d’entrada al món emocional, sempre que qui l’escolta tingui poc entrenament formal. De fet, hi ha tota una sèrie d’estudis neuropsicològics que ens recorden que els músics professionals “escolten” la música de forma analítica, mentre que els afeccionats ho fem de forma emocional (consulteu, per favor, la magnífica obra del gran Oliver Sacks, Musicofília, on se’ns confirma  que els músics tenen una mida més gran de l’estructura que comunica els dos hemisferis i es constata que tant el cerebel com les zones motora, auditiva i visuoespacial de l’escorça mostren un augment de matèria grisa en els músics comparats amb els no músics).

La música ens “segresta”, indueix estats d’ànim, connecta amb les nostres  emocions bàsiques. Totes les cultures tenen la seva música, els seus instruments musicals, les seves convencions pel que fa a la composició (de fet, en el llibre que es comenta se’ns posen bastants exemples de com les creacions d’un compositor s’enriqueixen quan aquest entra en contacte amb la música d’altres cultures). En aquest sentit, és una manifestació pròpia de la humanitat com a tal: som una espècie musical. A més, no només implica els nostres sistemes auditius i emocionals, sinó també els motrius, fins al punt que, com deia Nietzsche, “escoltem la música amb els músculs”, de manera que en seguim el compàs encara que no l’escoltem conscientment.

La música, tal com diu en Sacks, “pot calmar-nos, animar-nos, consolar-nos, entusiasmar-nos, o servir-nos per organitzar-nos i sincronitzar-nos a la feina o en un joc”. I pot esdevenir, per tot això, una peça fonamental de cohesió en la vida social i política.  De fet, en el llibre d’Alex Ross El ruido eterno podem veure en acció les interaccions entre els diferents elements que intervenen en la creació musical en una cultura (l’occidental) i en un període de temps determinat (el segle XX).

Alex Ross ens introdueix a la relació entre elements històrics i la creació en l’àmbit de la música clàssica de forma brillant, demostrant una gran capacitat d’anàlisi i  síntesi de dues disciplines complexes. Aconsegueix que les paraules ens permetin entrar en el llenguatge propi de la música. Aconsegueix que la música es vegi en relació al context històric. Aconsegueix novel.lar aquestes relacions, arrossegant el lector a les intrigues entre els personatges i la seva filosofia musical i personal.

La creació, sigui musical, literària o de qualsevol altre tipus, depèn d’una sèrie d’elements, i mai d’un sol individu aïllat o d’un petit grup. Per Howard Gardner (Las cinco mentes del futuro), el gran estudiós de la ment i de la intel.ligència, i seguint a Mihaly Csikszentmihalyi i els seus estudis sobre l’estat de flux i la creativitat (podeu fruir de l’anàlisi en el seu llibre Creatividad), la creativitat és el producte de la interacció de tres elements autònoms: una persona, que ha arribat a dominar una disciplina; un àmbit cultural, amb els seus models, fórmules i proscripcions; i, finalment, un camp social, és a dir, aquells individus i institucions que permeten accedir a experiències educatives rellevants i a oportunitats per a practicar-les. La prova de foc de la creativitat es podria resumir en la pregunta: l’aportació d’aquesta persona, ha modificat de forma significativa el domini que estem estudiant?

Una persona creativa, seguint Gardner, destaca per la seva insatisfacció en front de l’obra que té al davant, dels criteris dominants, de les preguntes vigents i de les respostes que es donen en l’àmbit. Accepta, al menys inicialment, la seva diferència pel que fa a la resta. Té una actitud diferent davant les anomalies, explorant-les i a vegades convertint-les en una nova veritat.  Una persona creativa vol estendre els límits del saber, canviar els límits d’un gènere, obrir noves i, fins aleshores, imprevistes direccions. Aquesta és la història que ens mostra Ross quan ens il.lustra sobre els camins seguits per MahlerStraussStravisnskyShostakovitxProkofievSibeliusJohn CageShoenbergBritten i molts altres. Creadors que, després de dominar la disciplina musical, exploren camins intransitats, expandeixen gèneres, converteixen la seva insatisfacció en obres que canvien per sempre l’estat de la música clàssica.

La potència de l’exposició de Ross és que ens mostra de forma amena i documentada en quin àmbit cultural es mouen aquests músics, com van modificant les fórmules vigents i, a la vegada, com aquestes condicionen el seu camí. Podem veure com, per exemple, Shoenberg extrema la dissonància i la converteix en una altra proscripció dins del grup del qual, a partir d’un moment determinat, n’és el líder i referent (és a dir, es converteix en el creador d’un nou àmbit cultural). I com aquesta dissonància, exponent màxim de la música antiburgesa, es filtra en les pel.lícules de Hollywood i en el jazz de la postguerra. 

Ross també ens mostra les influències del tercer dels elements presents en la creativitat: el camp social. Gràcies a la seva capacitat sintètica descobrim com les diferents figures creatives, que seguim en el curs de la seva vida,es veuen confrontades o reforçades, perseguides o aclamades, i sempre condicionades,  per les institucions o persones que dirigeixen la vida social, que possibiliten les experiències d’aprenentatge i les oportunitats d’anar presentant les seves obres (per cert, una altra anàlisi sobre la importància de l’element social en la creativitat el podem trobar també en l’obra de l’excel.lent periodista cultural Malcolm Gladwell "Fueras de serie"). Veiem aquí com determinats plantejaments polítics enforteixen determinades tendències i consideren una “traïció” la defensa d’unes altres. Veiem com els creadors conviuen, confraternitzen o lluiten contra aquests condicionants. I retrobem una nova anàlisi de períodes foscos de la història de la humanitat.  Així, per exemple, en l’anàlisi de l’ambient musical del Berlin prebèl.lic, ens mostra com la dreta i l’esquerra emfatitzen la “conformitat” (que en alemany també significa “pensar com una sola persona”), defensant “la misma mitificación de la comunidad, la misma indiferencia hacia la inviolabilidad de la vida (.....), preparando inintencionadamente a los niños alemanes para una época en la que habrían de hacer cualquier cosa por el Fürher”.

Llegiu aquesta obra. Assistireu a la història del segle XX, arribant al segle XXI entenent més el que som gràcies al que hem sigut. Assistireu a la contínua transformació de la música, amb onades alternants de preponderància de qüestions melòdiques i harmòniques, folkloritzants i avantguardistes. Assistireu al desplegament de les vides de grans creadors que deixen i reprenen diferents temes, que triomfen o cauen en desgràcia, que col.laboren amb o lluiten contra l’status quo.

Llegiu aquesta obra. És un plaer.

Paula Vicens

Comentaris

  1. Joan López
    La resta és soroll

    Magnífic article damunt d'un llibre molt interessant amb el títol mal traduït, el correcte seria: "La resta és soroll" El citat Nietzsche quan ja estava molt "tocat" suplicava "un poc de música, per favor, un poc de música", en aquells temps no disposaven de iPods. El mateix Txaikovski deia que "sinó fos per la música hi hauria raons per tornar-se boig", poc li va mancar. Crec que en el llibre, magnífic per les referencies per que encara no l'he llegit, no es cita cap compositor català ni espanyol, el que seria un poc injust. El problema més gran, en la meva opinió, és que el nostre país es analfabet musicalment, ho és en altres matèries (literatura, tecnologia) però musicalment analfabet del tot. Crida la atenció com intel·lectuals reconeguts no et sabrien dir un obra de un músic rellevant del segle XX. Malgrat tot, la música es una forma humana de expressar allò diví que habita dins nostre i crec, també, que es la forma divina de expressar-se humanament.

    Joan López | 29/04/2010, 18:39
  2. ¡Flor!
    soroll

    El destino de cada acto es indiscernible.¿Cómo iba a pensar Schoenberg que su música establecería el canon sonoro de las películas de terror?

    ¡Flor! | 03/05/2010, 08:09
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS