Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Llobacarda: lloba, llobada, flor de card.

FAUSTO | 06 Maig, 2010 07:00

Llobacarda. Confessions d'un capellà terrol, de Jaume Santandreu, és una mena de biografia novel.lada de mossèn Martí Rosselló Bauzà, un personatge real de Sant Llorenç des Cardassar. 

Formen l'estructura de la novel.la un magnífic pròleg a càrrec de Pere Fullana, que contextualitza el personatge i la situació social i política de la Mallorca d'aquells anys, i després devuit cartes datades des del 4 d'octubre del 1948 fins al 17 de gener del 1949 que mossèn Rosselló,  desterrat a Sant Llorenç per sol.licitació al confessionari, escriu a mossèn Salvador Galmés, que ha escollit com a confessor. Tanca la novel.la  un epíleg dividit en quatre apartats escrit pel protagonista el juliol de 1973.

Mossèn Martí Rosselló Bauzà, el personatge històric ( 1903-1978), era, com hem dit, natural de Sant Llorenç des Cardassar, i pertanyia a una de les pobres i dignes famílies pageses d'aquella època.  Ingressà al Col.legi de la Sapiència el 1926 i s'ordenà el 1930.   L'agost del 36 era l'ecònom de Son Carrió, una de les poblacions més afectades pel desembarc de Bayo, i  prengué part activa en la defensa del poble al costat dels falangistes; es considerava, per tant, un capellà de Franco, l'home que havia salvat l'Església del radicalisme laicista, marxista i anarquista.

El 1948, l'any en què transcorre la major part de la novel.la de Jaume Santandreu, el valencià Joan Hervàs és nomenat bisbe de Mallorca en substitució de Josep Miralles, que acabava de morir. Aleshores, Martí Rosselló era ja vicari de l'Església dels Dolors de Manacor i col.laborava en totes les labors de la Secció Femenina de Falange, comandada per Margalida Alcover, neboda bona de mossèn Alcover. Segons ens explica Pere Fullana en el pròleg, transcorreguts ja nou anys del final de la guerra, els eclesiàstics més significats amb el Règim començaven a perdre poder a favor dels dirigents d'Acció Catòlica, la qual cosa generava conflictes interns.

I fou en aquest estat de coses que succeïren els fets històrics que Jaume Santandreu ha utilitzat per a bastir la seva novel.la. Mossèn Martí Rosselló, que com sabem era un home de la corda dels falangistes, fou reprès   durant un ofici religiós per mossèn Guillem Grimalt, consiliari dels requetès, segons conten recriminant-li el poc esment que mostrava a l'hora de dissimular la seva naturalesa de capellà femeller. Sembla ser que mossèn Martí, sense calibrar les conseqüències, entaferrà dues sonores galtades  al seu sotsdiaca,  que  posà en marxa de seguida la seva venjança personal, amb la complicitat d'alguns dels quinze capellans que integraven aleshores la parròquia dels Dolors, acusant-lo formalment de sol.licitació sexual a una bagassa al confessionari.

Jutjat a portes tancades, Martí Rosselló fou condemnat pel bisbe Hervàs a un arrest domiciliari al seu poble de Sant Llorenç des Cardassar, amb permís per a celebrar missa a ca les monges una hora cada matí i amb un dia al mes per confessar-se amb el capellà que escollís. La trama que ordeix Jaume Santandreu en la seva novel.la comença just aquí, quan mossèn Rosselló  és desterrat al seu poble.

En la novel.la, el protagonista escull com a confessor mossèn Salvador Galmés, aleshores un home de 72 anys amb un prestigi imponent, ja molt malalt, que passa els darrers anys de la seva vida també retirat a Sant Llorenç cuidat per la seva neboda Elisabet. La descripció del noble personatge és ja un  avançament de l'exquisit to literari que tendrà la novel.la en tot moment.  Vaig trobar l'il.lustre personatge amb l'ull dret totalment cluc i amb l'altre mig obert per obra i gràcia de l'esparadrap... fa dir Jaume Santandreu al capellà denigrat, que contempla esglaiat aquell honorable caramull de carn humana embolcallat dins una lloba de color d'ala de mosca que li prega que malgrat que sembli un monstre no li tengui por.

Salvador Galmés, que accepta ser el confessor de mossèn Rossellò,  li recomana que cada més li porti un tros de confessió escrita i que com a primera penitència realitzi la tasca del camp que li resulti més desagradable. Aleshores, Jaume Santandreu, un capellà terrol com el seu protagonista, aprofita l'avinentesa per a fer-nos al llarg de les devuit cartes de confessió escrites pel clergue castigat que formen el cos principal de la novel.la, una extraordinària demostració de la seva coneixença del camp i les seves tasques, la descripció de les quals ens ofereix amb unes selectíssimes metàfores que ens recorden les del propi mossèn Galmés, o les de mossèn Llorenç Riber.

Però alerta, que aquest to poètic i contingut d'en Jaume es torna aspre i cantellut quan dóna veu al  dolgut protagonista per fer referència als seus acusadors i botxins. Si ara mateix els pogués matar de pensament,  els mataria, fa dir-li Santandreu a mossèn Martí. El tribunal de la meva justícia ha dictat quatre penes de mort inapel.lables. Els condemnats són: la fallera episcopal, monsenyor Hervàs i Benet; la seva secretària —la quica felanitxera— l'il.lustríssim don Sebastià Gayà; el criminal requetè i coll-tort Guillem Grimalt, àlies capellà Vives i don Monserrat Binimelis, la covarda maricona Barrequetes.

L'argument avança. A través de les cartes de confessió del mossèn ens assabentam del seu  procés de retorn a la litúrgia del camp que, d'altra banda, s'ha convertit en la seva única font de subsistència. La meva sotana exhibeix clamorosa i desafiant el color de la terra, afirma mossèn Rosselló. El treball intens el dignifica i li apaivaga la supèrbia, però no li fa minvar les ardors de mascle enzelat. L'amor espiritual és un enganyapanxes, explica decebut mossèn Martí al seu confessor. Almenys per a mi, un mascle empedreït i calent, la darrera i autèntica paraula en l'amor la té el cos...

Només la delicadesa d'Elisabet, la neboda que cuida mossèn Galmés, li treu momentàniament el seu caire més tendre. En pensar en ella”, ens diu, “tenc la sensació que rere la meva forta i maleïda ferum de boc, hi glateix la viva innocència del cabritel.lo que s'enfila, indòmit, per les soques pontades dels ametllers vençuts per la tramuntana.

Compareixen en la novel.la personatges senzills i bons, com la mare del protagonista; o n'Elisabet, la neboda de mossèn Galmés; o  el comunista Miquel Bulla...  I compareixen també personatges més primitius, més elementals com n'Orella d'Ordi, sempre disposada a obrir-se al paradís de la carn; o com en Perot, un assassí sense escrúpols a qui temen fins i tot els seus. El  capellà desterrat va donant la seva opinió dels uns i dels altres. De mossèn Salvador Galmés en traça quasi una biografia. L'excels capellà i escriptor és per a ell, “un pare  madur i savi amb unes arrels profundes endinsades dins la greixina més fresca i llacorosa de l'Evangeli i de la història de l'Església". En canvi, tot i que li reconeix els mèrits, es mostra dur amb mossèn Alcover,  de qui diu que manetjava la diòcesi   aplicant els dos principis dels amos de possessió: reverència per als de dalt i branca per als de baix. Com a literat tampoc el deixa millor... molt destre per imitar i nul per crear, conferia als seus escrits l'estil de rondalla fent-nos creure que aquest era l'únic estil que podia assolir el nostre català de Mallorca quan s'expressava en prosa.

Submergits en la trama, en les peripècies del mossèn desterrat, que va passant del rés més sincer al lliurament més exacerbat dels sentits, no ens adonàvem   que el discurs de Martí Rossellò, aquell capellà feixista que uns capítols més enrere ens estava justificant les intervencions més o menys actives dels seus coreligionaris en la repressió durant la guerra civil, aquell capellà que afirmava que la immensa majoria del clergat mallorquí  d'aleshores pertanyia a l'estament pagès i a un pagès no li tremola el pols a l'hora de penjar un ca malcriat, no ens adonàvem, dèiem, que aquell capellà de Franco, a poc a poc havia anat democratitzant el seu discurs fins a quasi entendre i justificar el posicionament polític del capellà Poquet,   afusellat  per la seva ideologia republicana. És aleshores que ho descobrim tot: la veu de Jaume Santandreu, que al llarg de tota la narració romania dissimulada en algun dels plecs de la lloba bruta de terra del capellà terrol, ha anat envaint a poc a poc  la veu  de Martí Rosselló fins a brostar amb la força del jull, la cugula o el margall que envaeixen els sembrats.

Però la veritat és que aquest descobriment no ens ha sorprès gaire, perquè, tot i ser políticament antagònics, les coincidències entre Jaume Santandreu i Martí Rosselló eren moltes; ambdós capellans dissidents, marginats, obrers, terrols, inconformistes, extremistes, compromesos amb Déu però mansfermats a la condició humana; espirituals, però vulnerables davant la bellesa humana localitzada en un cos viu i tocable... 

En l'epíleg ja no hi ha engany: Santandreu, més jove i potser més rabiós, s'ha engolit definitivament Rosselló. Ara, encara que continuï emprant el nom de Martí Rosselló,  ja és  ell tot sol qui ens parla, qui acaba la novel.la amb la clara intenció de reivindicar, de tornar la dignitat a un home injustament marginat. 
Una molt bona novel.la que us recoman.

Tomeu Matamalas

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS