Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

L'illa d'Antígona: un credo vital, d'art, d'humanitat, de plaer i de passió

FAUSTO | 13 Maig, 2010 07:00

   No és gratuït que el protagonista de la nova novel.la de Tomeu Matamalas, Alexis Stravos, sigui pintor i que, a més, sigui de l'època del renaixement i pertanyi geogràficament a una cruïlla de cultures com va ser, en aquella època, Constantinoble. Matamalas sent admiració profunda per aquells homes del renaixement, capaços d'excel.lir en totes les arts, interessats per la creació artística en la seva completesa, en la seva totalitat.

En una conversa prèvia a la meva lectura de la novel.la, l'autor em confessà: "No passis pena, que és una novel.leta d'aventures, una cosa senzilla". I heus ací que us exposaré no l'argument sinó les sensacions i les reflexions que m'han vengut al cap en llegir-la, allò que ha fet que em convertís en transformador i educador de l'infant L'illa d'Antígona. Alexis Stravos, el protagonista, és un pintor d'ètnia grega natural de Constantinoble que, per circumstàncies de la vida, entra en contacte amb el pintor venecià Gentile Bellini i amb el seu germà Giovanni. I jo, perdonau-me el simplisme, però veig darrere l'heroi Alexis, un altre nom, un altre home, els ideals d'un altre home, els valors d'un altre home de nom Tomeu Matamalas. I no ho dic jo, ens ho diu ell a la novel.la: "Em queda admetre la vanitat i la presumpció que implica contar la pròpia vida. És obvi que, en unes memòries, l'autor apareix sempre com l'heroi. Ja vaig advertir-te al principi que, tot i que és veritat que aquest escrit va dirigit a tu, és innegable que també va dirigit a mi amb l'esperança d'aclarir tot aquest devessall de sensacions confuses". Per tant, a la novel.la hi cerc sempre aquells valors que ens transmet l'autor, de manera volguda o sense voler, perquè en escriure, tothom, ens conta les seves dèries, les seves passions, els seus traumes i el seu model de vida, en definitiva.

Així com diuen que hi ha literatura femenina, jo us diré que L'illa d'Antígona és un llibre masculí. Perquè el protagonista és un home i perquè l'autor també ho és. La prova és la profusió de detalls que fa servir per descriure la bellesa sublim dels diferents amors que va trobant i perdent a la vida: "Un cosset amb un escot pronunciat adornat amb brodats daurats estrenyia els seus pits esplèndids i li deixava a lloure el ventre, llis i turgent, amb l'encantador melic amb una perla engastada. Uns pantalons amples de seda transparent, subjectats al turmell amb cintes de colors, deixaven entreveure unes cames llargues i perfectes. Una tela a joc amb el cosset s'ajustava a un cinturó amb marqueteria de marfil i li creuava l'entrecuix de davant a darrere cobrint-li el pubis però no les natges, que es destriaven nítides entre les transparències del pantaló. La tenia just enfront de mi i veia el mocador que li recollia els cabells subjectat al front amb una cadena d'or i perles, i el vel de seda que li cobria el rostre deixant al descobert uns ulls grossos i negríssims encerclats amb khol. Tot i que encara no li veia la cara completa, en conjunt em va semblar la cosa més extraordinàriament bella que havia vist en la vida". I heus aquí ara, la descripció escueta i directa d'un home bellíssim: "Paolo era un home espectacular, alt, ben format, guapo, amb els cabells rossos, llargs i ondultats i els ulls més penetrants que havia vist mai". El que dèiem: un llibre masculí.

En l'entrevista que vaig fer a en Tomeu quan va haver guanyat el premi que ha permès ara aquesta publicació, em digué que no hi havia res de Mallorca, cap referència, ni tan sols implícita, a l'ètnia catalana, tot i el pes que en aquella època teníem els catalans a la Mediterrània. Em sap greu contradir-lo. En Tomeu fa servir un llenguatge genuí, de categoria literària, català i mallorquí. De vegades diria que manacorí, encara que no cau mai en el localisme innecessari. Els personatges de L'illa d'Antígona "bravegen", "compareixen", tenen "ventrades d'emocions", i "braços convertits en mordales de cranc", "reblaneixen l'ànima", se'ls fiquen "estarrancs", i coneixen "les tresques" del "pinte de la foganya". Miren per "les retxilleres" i "entrunyellen" els anys de la vida.

Però hi ha més Tomeus dins L'illa d'Antígona: hi ha el Tomeu fascinat per la pintura, capaç de mostrar-nos de manera novel.lada com pensaven aquells homes que descobrien una nova manera d'afrontar l'art i la vida. I és que per Alexis-Tomeu "les persones tenim l'instint de cercar la bellesa, un instint que funciona independentment de l'estatus social i de la cultura adquirida. La cultura, en tot cas, refina el  gust, però no l'inventa". Alexis, instruït en la pintura, sap reconèixer també les seves mancances i acceptar les novetats que li mostra l'avançat Gentile Bellini quan arriba a Constantinoble: "Tractava bé les ombres, imprescindibles per a donar volum, però em fallava la perspectiva, va dir. Se m'escapava el punt de fuga". I en canvi Bellini reconeixia que "Feia temps que volia pintar Venècia i havia hagut de venir a Constantinoble per a trobar-se amb un pintor que s'havia atrevit a fer el mateix amb la seva ciutat. Ni a Florència s'havien atrevit a tant". Alexis, i Matamalas, saben que per molt que entrin noves sensibilitats i noves formes d'art, sempre són hereves de la tradició, que és la que marca el camí que s'ha de seguir, o els viaranys que no són convenients, tant se val.

També hi podem llegir el Matamalas nacionalment conscient, preocupat per la pervivència dels pobles i les cultures. De fet, a mi, quan parla del perill que corren els grecs que han restat sota domini turc a Constantinoble, em recorda, i molt, situacions com la nostra: "Només una política de manteniment de la nostra consciència nacional i religiosa ens pot salvar de desaparèixer com a poble". I tot això ho fa sense perjudici de no fer perdre l'objectivitat ni de caure en un maniqueisme simplista. Venècia, aquella terra delicada, culta i evolucionada també s'exhibeix com un monstre de poder quan les coses van maldades, com quan Alexis és arrestat i està molt a prop de ser torturat acusat d'un fals espionatge. Al mateix temps, Gentile Bellini també veu que els turcs no són tan dolents com se'ls havia pintat.

També hi trobam el Matamalas novel.lísticament coherent i versemblant. Capaç de situar-nos sempre en el moment just de la novel.la, de canviar el narrador de manera que sapiguem en tot moment qui ens parla amb continus apòstrofes al seu interlocutor, que majoritàriament és un misteriós Nícies, però també pot ser el mateix Alexis, donant veu als altres personatges. I versemblant perquè l'autor ha fet també una feina rigorosa de recerca històrica que ens situa en tot moment ara a la Constantinoble grega, ara a la turca, ara a Venècia o a la mateixa illa d'Antígona que dóna nom a la novel.la. I ho fa amb tot luxe de detalls històrics sobre el menjar, la decoració o els grans esdeveniments històrics de cada moment, amb la rivalitat d'un occident dominat per les grans ciutats comerciants com Venècia o Florència, que s'enfronten al poder dels temuts turcs.

I a banda del Matamalas home, del Matamalas humanista, del Matamalas fascinat per la pintura, també hi ha el Matamalas filosòfic, el que pensa, el que reflexiona sobre l'home i el sentit de la vida, sobre el pas del temps, sobre les diferents maneres d'afrontar-lo i de passar les penes i les alegries que ens esperen al llarg d'aquest trànsit cap a l'illa d'Ítaca, o l'illa d'Antígona, on sempre sembla que tenim la necessitat de retornar per tenir la consciència tranquil.la, per asserenar l'esperit i dir-nos: "He rigut, he plorat. I ha valgut la pena". Ja de bon principi trobam una divisa que parla gairebé com una paràbola bíblica: "T'has fixat que a aquests cans els emociona molt més la imminència del menjar que el propi fet de menjar? Idò aquest és el motiu per al qual Déu no se'ns manifesta de manera clara; ens vol expectants, perquè en l'expectativa radica la major part de la felicitat". L'illa d'Antígona és una novel.la optimista, humanísticament optimista. Capaç de creure en l'espècie humana malgrat les atrocitats que és capaç de cometre, la destrucció de l'art, de les cultures, de la vida humana mateixa, que tanmateix és derrotada sempre per l'ànsia creativa de les persones. I tanmateix, tot plegat, per haver viscut, per haver conegut, per haver plorat, per haver patit, però amb la certesa final que, en paraules d'un Alexis vell, "les persones no naixem per a sofrir, sinó per a gaudir de la bellesa terrenal que ens envolta. Senzilles sensacions quotidianes de baix preu i altíssim valor que justifiquen per si soles l'existència". Una existència, la d'Alexis, que va molt més enllà de tot això. Llegiu-la i gaudiu-ne i veureu que no és una simple novel.leta d'aventures, sinó tot un credo vital, d'art, d'humanitat, de plaer i de passió, que a la fi, és la vida mateixa.

Antoni Riera

Comentaris

  1. Cati
    L'Illa d'Antígona

    En Tomeu transpira passió en tot el que fa. He llegit la novel.la i l'he gaudida. Enhorabona, Tomeu!

    Cati | 13/05/2010, 08:10
  2. Gabriel
    TM

    Tomeu Matamala ejerce la más perversa de las vanguardias: ser clásico.
    Y sólo por éso, merece mucho más que la corona de laureles y la espiga de trigo.
    ¡Salud Tomeu!

    Gabriel | 13/05/2010, 12:54
  3. Anna
    Enamorada

    Vaig per la pàgina 158 i confeso que estic enamorada d'Alexis.

    Anna | 15/05/2010, 18:27
  4. Pseudo spielberg
    antigona' s movie

    Posible reparto para posible película:
    Irene/Hagia Miriam: Irma Cuevas (la morena de Águila Roja) o Megan Fox.
    Melina: Scarlett Johannson
    Sabrina: Maribel Verdú.
    Alexis: joven: un tal Ayala, el actor argentino del Polaquito o de la última de Trueba.
    Adulto: Antonio Banderas.
    Anciano: Omar Shariff.
    Gentile Bellini: Fausto Puerto, padre.
    Giovanni Bellini: Jaume Mesquida.
    Dux de Venecia: Jaume Riera.
    el soldado turc, Mehmet: Fausto Puerto, hijo.
    Se aceptan opiniones.

    Pseudo spielberg | 16/05/2010, 08:42
  5. Tomeu
    La pel·lícula

    Amigo G.B.
    Para Irene mejor Megan Fox, la conozco más. Scarlet Johanson me gusta para Melina; puedo telefonearle. Antonio Banderas es bajito, pero podríamos usar las pasarelas que hay en la Plaza de San Marcos para el Aqua Alta. Para Sabrina había pensado en Pilar Rubio, pero desde que fichó para tele 5, no he vuelto a cenar con ella.

    Tomeu | 17/05/2010, 16:07
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS