Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

L'illa d'Antígona. Gaudir del camí

FAUSTO | 18 Maig, 2010 07:00

  Hi ha una meravellosa cita de Marcel Proust que diu “sembla com si els esdeveniments fossin més vastos que el moment en què tenen lloc i no poguessin caber sencers dins ell. Cert és que s’escampen cap al futur per la memòria que guardem d’ells, però també demanen lloc al temps que els va precedir”.

Amb la vida passa el mateix, especialment amb la manera com la vivim. Hi ha moments i concretament hi ha persones que viuen la vida de manera tan intensa, que la seva experiència desborda per tots els cantons, i és un constant anar i venir en el temps, agafant del passat i fruint del futur. Aquestes persones necessiten, dins aquest excés vital, ser molt socials, comunicar contínuament amb els altres, i fer-ho en tots els registres que un pugui tenir a l’abast. En la majoria dels casos això no es fa de manera escandalosa, ni tan sols de manera gaire visible, sinó que, essent un fet tan natural com respirar, un es deixa dur per els seus instints i simplement viu.

En Tomeu Matamalas, músic, dibuixant, escriptor, amic i persona (en tota la magnitud de la paraula) és un d’aquests exemples de discreció desbordant, de suau vitalitat. És una persona que viu i disfruta de viure, i aquesta experiència la fa de manera tan imperceptiblement ostentosa, que necessita contínuament la complicitat de les persones que l’envolten. Té tantes coses a dir, que utilitza tots els registres al seu abast (musical, literari...) per tal d’arribar al màxim de gent.

Dins el seu registre literari, ens arriba una tercera obra: L’illa d’Antígona.
Aquest llibre constitueix un viatge al passat que fa l’autor per tal de situar-nos de nou en un moment històric i artístic que el fascina: el quatroccento italià. La seva primera incursió dins el món de la novel.la, Les rares pedres fines, ja ens va introduir dins el fascinant renaixement italià, situant de manera excel.lent la trama a Florència, en tot el seu esplendor. En aquest cas ens trasllada geogràficament cap a Orient, concentrant l’acció a Constantinoble, cruïlla de cultures i punt estratègic del comerç marítim d’aquell  moment, comerç d’objectes, d'esclaus i també de coneixements i d'idees.

L’illa d’Antígona està escrit en forma de memòries, que va relatant en primera persona el protagonista, Alexis Stravos, dirigint-se sempre a un segon interlocutor. En aquestes memòries ens va relatant la seva experiència vital, i tot això serveix d’excusa per a submergir-nos en un moment de fusió de cultures, l’occidental, que ja anava molt més evolucionada, i l’oriental, que encara constituïa els últims vestigis de l’imperi romà. Concretament en el món de l’art, que encara circulava dins uns cànons de rigidesa formal i de finalitat estrictament didàctica, assistirem al moment en què les idees d’occident s’anaven introduint de manera tímida però irreversible, i anava sembrant la recerca de la bellesa i de la gràcia, de l’amor per l’art com a concepte i no tan sols com a instrument dels poderosos cap a adoctrinar el poble.

Alexis Stravos, persona sensible i oberta, desenvoluparà des de petit una facilitat i curiositat cap a l’art, i aviat notarà com la rigidesa del seu entorn (de formes, de colors, de missatges..) no li és suficient, sent que l’art pot anar cap a uns camins més personals, més lliures. L’atzar el posarà en contacte amb un pintor venecià, Gentile Bellini, i aquest fet li obrirà els ulls a un món nou d’experiències formals i creatives.

El llibre està dividit en tres parts, i cada una ve determinada per un lloc geogràfic concret, així com per una relació amorosa que parteix del seu moment vital: Constantinoble, L’illa d’Antígona, i Venècia.

Cada lloc geogràfic marcarà un moment de l’evolució personal i artística del protagonista, que anirà vivint com a espectador privilegiat la fusió de cultures, i coneixerà grans personatges del moment, que l’aniran marcant i facilitaran el seu creixement com a persona.

La  novel.la està molt ben documentada i ens introduirà dins aquest moment històric gairebé sense adonar-nos-en, fent que sigui un plaer la seva lectura tant per als amants de la novel.la històrica, com per als aficionats a l’art.

En molts de moments, els que coneixen l’escriptor veuran en el protagonista, Alexis, un alter ego de Tomeu. Mitjançant el seu personatge, l’autor es submergirà en un moment que el té totalment fascinat i viurà uns fets que segurament ell hauria desitjat poder viure. Són moltes les similituds entre els dos, la sensibilitat, l’amabilitat, les ganes d’aprendre, però es una la qualitat que els fa estar en total comunió d’idees: tots dos tenen clara la seva devoció per les grans figures del moment, són totalment capaços de detectar-les i admirar-les amb una falta total d’enveja o d’amargura.

Alexis Stravos, pintor bizantí, coneixerà els grans mestres italians, i ràpidament es situarà dins una posició d’espectador afortunat que no pretén obsessionar-se en emular els grans mestres, sinó que vol gaudir minut a minut la gran sort de poder contemplar-los i participar del seu món creatiu.

En Tomeu Matamalas, dins la seva trajectòria artística, tampoc no vol perdre temps en una carrera absurda de mèrits o reconeixements (sens dubte merescuts), ja que el poden distreure del seu objectiu real: gaudir del camí.


Maria del Mar Riera

Comentaris

  1. Helena
    La illa

    Muy buen artículo.
    Quedan claros muchos enigmas que plantea el libro.
    ¡Tendré que leerlo de nuevo!

    Helena | 18/05/2010, 15:38
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS