Món de Llibres

Després de llegir  Robertson Davies no queda més remei que llevar-se el capell i reconèixer-lo com un dels més grans novel·listes que la literatura del segle XX ha donat.  Com un autor així ens pot passar desapercebut? Per què són tan poques les traduccions i edicions dels seus llibres fora d’Amèrica? Possiblement, la falta de pipella dels editors i l’excés de novetats facin que novel·les com aquesta quedin oblidades fins que algú amb bon criteri les reedita.

            El quinto en discordia és com un allau: tot comença amb una simple bolla de neu llançada contra Dunstan Ramsáy (el protagonista) pel seu amic i rival Boy Stauton que falla en el seu objectiu i endevina el clatell de la senyora Dempster, provocant-li un part prematur del qual naixerà el delicat, enigmàtic i escatimat Paul Dempster. A partir d’aquí la novel·la transcorre per camins originalíssims que provocaran en el lector una sorpresa rere l’altra. Ens trobem davant d’un llibre ple de racons per quedar i cantonades per voltar. Amb un fil que s’estira i mai no es romp, l’autor canadenc, amb la seva mestria, ens duu allà on ell vol i quan ell vol, creant un sens fi de situacions i d’històries predestinades que culminaran en un final tan rodó i perfecte, que es permet el luxe de deixar algunes portes obertes a la intel·ligència i a la interpretació del lector que, encara esbalaït, no s’acaba de creure el que ha succeït.  

            Rodrigo Fresan diu que Davies és l’enllaç perdut entre Charles Dickens i John Irving. Jo substituiria Irving per Paul Auster per tal de donar més actualitat a aquesta frase, perquè efectivament Davies té un estil molt clàssic, fa alta literatura, però també és un autor de concepció moderna amb una narrativa fluïda i summament innovadora, que enganxa i no decau mai. És ben probable que Auster l’hagi llegit i assimilat. Ara bé, posats a comparar i tenint en compte que a mi també m’agrada molt l’autor novaiorquès, que totes les comparacions són odioses i que això no deixa de ser una humil opinió, he de reconèixer que Davies en aquesta novel·la és molt superior en tots els aspectes al millor Auster.

            Una de les grans troballes de El quinto en discordia tret de la seva estructura complexa i màgica és la profunditat psicològica de què estan dotats tots els seus personatges perfectament traçats; no podrem oblidar fàcilment la irònica filosofia i el genial sentit de l’humor del pare Blazón (el meu preferit) i tampoc l’ambigüitat sexual i l’endimoniada intel·ligència de Liesl Vitzlipützli..

Escrita fa 36 anys i reeditada ara per l’encertadíssima editorial Libros del Asteroide, només em queda donar l’enhorabona a tots els lectors que encara desconeixen aquesta novel·la pel gust i la bona estona que passaran llegint-la .

 Fausto Puerto.