Món de Llibres

“El juego que empieza como travesura de haraganes se extrema hasta absorber la existencia, hasta convertirse en destino, en juego de vida o muerte, en juego del todo por el todo”.

Saul Yurkievich.

Sempre he pensat que quan Cortázar escrivia Rayuela ho feia, entre altres motius, amb la intenció de sacsejar el lector, d’involucrar-lo i de fer-lo participar en la construcció de la novel·la. És a dir, cercava  provocar un enfrontament entre la vasta cultura de l’escriptor intel·lectual i les possibles carències del lector mitjà per tal de motivar aquest a voler saber més, a voler conèixer de qui i de què li estan parlant.

            Rayuela és com una llarga i excepcional peça de jazz. Romp dràsticament amb l’establert; remou les bases més arrelades de la tradició conservadora; interpreta el món segons uns criteris molt personals; enalteix el caos i la improvisació en els passatges més surrealistes; justifica els excessos amb l’encert dels seus arranjaments; és discontinua com les notes que la composen; sorprenent com Lester Young; astuta com Clifford Brown; inoblidable com Carla Bley; distinta com Louis Armstrong; influent com Charlie Parker; obsessiva i romàntica com John Coltrane; difícil i exquisida com Miles Davies; elegant i poderosa com Billie Holiday;  perfeccionista i sublim con Ella Fitzgerald; polifacètica i políglota com Ronald Kirk.

             Rayuela és tot això i molt més: filosofia vestida d’atzar, fum sense prohibicions, sexe explícit de paraules genials, reflexions esglaiadores sobre la realitat, descripcions encertadíssimes en idiomes impossibles com el gliglico, prosa poètica i visceral, respostes a preguntes mai formulades, pàgines enigmàtiques que ens confonen... Però  per damunt de tot Rayuela és La Maga i Oliveira, Cortazar i París.

             Aquest llibre era i és encara una cosa nova, un experiment, un cub de rubik amb infinites possibilitats. En definitiva una genialitat d’un dels més grans. 

 Fausto Puerto.