Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

El tercer policia. Les bicicletes i l’eternitat.

FAUSTO | 25 Gener, 2007 10:23

          Possiblement  aquesta sigui una de les novel.les més estranyes que arribarem a llegir mai. El viatge que ens proposa Flann O’Brien és extravagant, còmic i surrealista; els camins literaris per on transita ens recordaran a Lewis Carroll o al millor Jonathan Swfit; les dreceres que agafa per arribar a una conclusió són envitricollades  i plenes d’originalitat; les notes i els infinits peus de pàgina ens sorprendran per la seva imaginació portentosa i la pertorbadora sorpresa inclosa en el final tancarà un cercle perfecte i aterridor que les paraules del propi narrador anticipen d’aquesta manera: “El infierno da vueltas y más vueltas. Su forma es circular y su naturaleza interminable, repetitiva y muy próxima a lo insoportable”

Just començar el llibre el narrador, en primera persona, ens descriu de manera intencionadament realista un assassinat a sang freda. El motiu, un robatori. Poc després i en un moment molt oportú,  la novel.la dóna un gir de 360º i talment com a Alícia en el país de les meravelles la realitat es desbarata i el protagonista és transportat a un univers incomprensible. En aquesta dimensió confosa i metafísica hi ha un quarter on hi feinegen tres policies. Dos d’ells, MacCruiskeen i Pluck, iniciaran al narrador en una incoherent teoria atòmica que interrelaciona a les persones amb les bicicletes que aquestes utilitzen per desplaçar-se en un món tan peculiar. Finalment, hi ha un tercer policia que és l’encarregat del manteniment d’una màquina que genera eternitat. Sorprenentment, aquest darrer s’assembla molt físicament a la persona assassinada al començament  de la narració.

Dit això, i després del meu intent, totalment fallit, d'explicar de què va la trama d'aquesta inclassificable novel.la sense revelar el seu misteri, és imprescindible citar l’obsessió que el narrador té per la vida i l’obra d’un personatge fictici anomenat De Selby. D’aquesta mescla de filòsof, científic i inventor coneixerem les seves excèntriques teories gràcies a uns peus de pàgina divertidíssims que són a la vegada una filigrana imaginativa i una corrosiva paròdia de les erudites pretensions del món intel.lectual i acadèmic.

Publicat a Irlanda per primera vegada l’any 1967, El tercer policia (Nórdica Libros) és una experiment visionari, un llibre insòlit i peculiar, d’aquests que suposen una agradable troballa  i del que gaudirem molt si la nostra predisposició ens ho permet.

Llegiu-lo si podeu i ja me contareu...

Fausto Puerto.

Esquerdes. Transitar per la vida –celestial i terrenal, sense infern– amb Jaume Mesquida.

FAUSTO | 18 Gener, 2007 12:08

Aquests no són temps propicis per a la dignitat poètica, ho sé! Per això els manyefles i xitxarel.los tenen els camps oberts a la flatulència plana i olorosa (o pudenta), de la «no escriptura». I un bon dia vaig llegir Jaume Mesquida: i aleshores em vaig adonar que ni els diluvis, les tempestes, les turbulències, les nits de sàbat i els escàndols per prevaricació i mesquinesa, tan habituals a la nostra «societat intel.lectual», podien emmudir la vertadera vida, en estat de llibertat (no vigilada), de la creació literària.

Mesquida transitava –afortunadament– per aquesta Transsilvània inhòspita de l’escriptura, sense prejudicis ni disciplina. Perquè ell, amb la seva intimitat de creador irreductible, sap que les marginacions, silencis i discriminacions... són les vertaderes patenes –per a alguns, bandes d’honor– possibles a la poesia no venal.

 Així, en aquest incert nou mil.lenni m’ha arribat a les mans d’àvid lector sempre insatisfet, un llibre no sé si inusual de Mesquida: Esquerdes. Poesia? Narrativa intimista? Text obert als secrets inviolables? Aforismes? ¿Pensaments en l’instant que la dona i l’home es despullen de la pell feta cuirassa per protegir-se de l’adversitat? No ho sé ni m’importa, ja que a Esquerdes hi trobareu el  Mesquida de sempre: poeta cru, home d’escriptura aspra, savi de mala llet, promiscu de lletrada explosiva...

Qui ha estat capaç d’escriure un llibre com Esquerdes  (i si el llegiu ho comprovareu en carn viva, ventrell, sexe i cervell/cerebel inclosos), sens dubte no espera ser elevat als nínxols de santedat de l’estatu quo en vigència, o sia et Cœlites, et inferi trementes curvantur genu...

 Esquerdes és tot això i més, poesia, text inspirat en la espiritualitat de la carn, pensaments allunyats del dogmatisme i la retòrica d’uns  poetes que es creuen indomables i són d’una docilitat esfereïdora. Mesquida, a Esquerdes (o qualsevol dels seus llibres de poesia, practica com a treballador de la paraula una escriptura inequívoca, perquè cada paraula té el seu sentit i el seu tacte: és així, ja que només pretén fer Literatura –sí, en majúscula, please.

He de dir que Esquerdes m’ha fascinat i fet reviure l’esperança que, en una terra culturalment assetjada i mortificada d’impertinències falagueres com és la nostra, no tot està perdut sempre que hi hagi veus que no emmudeixen malgrat els sospitosos silencis i les marginacions. Vet aquí perquè són d’agrair textos com Esquerdes, no sotmesos a la vanitat de les «revistes del cor literari» ni a la levitació espasmòdica de les modes que tot ho deformen i acaben per trivialitzar-ho tot. 

Antoni Serra.


"No governa qui fa mèrits, sinó qui aconsegueix la majoria d’adeptes –o d’ineptes– al seu favor."

"Parla bé de qui vulguis mal, doncs el bé té més detractors que no el mal."

"Des de fa temps només m’enlluernen els abismes interiors."

"Quan jo em mori, deixaré de viure, el mateix però a l’inrevés que en néixer que vaig deixar de morir."

"Sovint habit més el silenci que no les paraules, perquè les meves paraules són de molts i el meu silenci només és meu."

"Pregones que al menys cent vegades t’has mort i en morir de veritat, a la fi descansaràs d’un sol cop les teves cent una morts, mort."

"Vivia aquí, i molt bé, de mortificar als altres amb el més enllà."

"Era dels que molt sovint canviava de camisa. Però les guardava totes per si de cas hi havia canvi de moda política."

"No existeix la perfecció. No existeix el Déu de déus."

Jaume Mesquida.

La mort a Venècia. L’art i la bellesa.

FAUSTO | 11 Gener, 2007 11:38

 

            El gran talent o la genialitat en el món de la literatura, com en el de totes les arts, és patrimoni de molts pocs. Plasmar la perfecció de la bellesa és indiscutiblement el major repte a que s’enfronta l’artista, en aquest cas l’escriptor. Allò que diferencia l’obra d’art de la mediocre imitació, no està en el que ens conta l’autor sinó en com ens ho conta, en com ens ho fa entendre. D’altra banda la responsabilitat de l’observador, en aquest cas el lector, està en voler interessar-se i en saber apreciar i reconèixer les virtuts de l’obra en qüestió. L’essència de l’art, resideix en la seva inherent capacitat  d’arribar, d’una manera o d’una altra, a un gran nombre de persones i d’aconseguir seduir-les indistintament del seu nivell intel.lectual o cultural. Amb això no vull dir que l’art hagi de ser fàcil i superficial com una moda, ben al contrari. Però això sí, ha de ser accessible per l’iniciat i complex per l’erudit. El cert és que no ha de ser patrimoni d’un grup d’escollits.

 Moltes vegades hem pogut comprovar com una història senzilla, depenent de qui ens la conta i de com ens és narrada, guanya en profunditat i simbolisme fins a transformar-se en art. Thomas Mann ens obliga literalment a reconèixer el seu talent. Tanmateix un no pot fer més que restar hipnotitzat amb la seva destresa i  la seva elegància a l’hora de desenvolupar la narració. El que en mans d’un aficionat  es podria convertir en una vulgaritat o en una blasfèmia, en mans del gran escriptor alemany esdevé genialitat. El que Mann fa amb una idea bàsica és una transcripció perfecta d’allò que ell ha volgut dir que a la vegada és allò que el lector, inconscientment, està esperant.

 La  mort a Venècia dibuixa un triangle excepcional. D’una banda tenim a Gustav Aschenbach, el protagonista,  entrat en anys i un tant decadent (com la pròpia Venècia) que ens fa de guia en el seu darrer viatge pels canals sinuosos d’aquesta ciutat. Aschenbach, escriptor de prestigi, respectat i aburgesat, reconeix amb una primera ullada la bellesa de Tadzio, un efeb de pell blanca, catorze anys, rostre perfecte i cabells arrissats que condensa tot l'esplendor de la joventut i del qual s’enamora  perdudament. L’amor d’Aschenbach és vertader però la seva realització no deixa de ser una utopia, una fantasia impossible i malaltissa alhora que profundament desitjada. En un altre vèrtex, tenim al propi autor Thomas Mann que es confon subtilment amb l’Aschenbach escriptor i que és, gràcies a la seva mestria, omnipresent durant tota la narració. Finalment, qui completa aquest triangle és el propi lector com si d’un privilegiat voyeur es tractés i que, en definitiva, és qui fa reals els esdeveniments escandalosos i agònics de la història.
 
 La veu lenta, sense presses, que condueix la narració; el temps espès com les aigües dels canals venecians; la sospita de la epidèmia imminent; el transcorre dels dies contats; la cadència de les paraules escollides que l’autor deixa surar com la boira sota els ponts. Tot plegat fa de La mort a Venècia un llibre per llegir i rellegir, per pensar i reflexionar. No oblidem que el que ens conta Thomas Mann és íntim, tan íntim com pugui ser-ho l’amor més pur o la inevitable mort.

Fausto Puerto.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS