Món de Llibres

    El passat mes de gener va morir l’escriptor escocès George MacDonald Fraser a l’edat de 82 anys. Amb ell mor també el canalla més pocavergonya i alhora un dels herois literaris més estimats i amb més seguidors de la llibreria. Em refereixo a l’insolent Harry Flashman.

Varen ésser dos amics de Món de Llibres els que me posaren per primer cop rera la pista de les absurdes aventures d’aquest hússar anglès. Un d’ells, el poeta Josep Lluís Aguiló, me va comentar que quan sortia un nou tom de Flashman, deixava tot el que estava llegint durant uns dies per dedicar-se únicament i exclusiva al seu antiheroi preferit. L’altre, l’il.lustre conseller Joan López, va instar-me a que llegís al manco el primer volum de la col.lecció i m’aconsellà que anés molt amb compte a l’hora de recomanar les aventures del masclista Flashman al públic femení, ja que un tipus que es presenta amb una frase com aquesta: “Como saben, tengo tres talentos principales: los caballos, las lenguas y la fornicación” segurament no caurà massa en gràcia a la majoria de dones.

La veritat és que quan un comença el primer dels tretze volums d’aquests diaris que foren descoberts, segons MacDonald Fraser, en una revenda de mobles de la casa Ashby a Leicestershire l’any 1965 i que són en realitat les memòries personals d’un envellit Harry Flashman escrites entre l’any 1900 i 1905, queda lligat de tal manera que no pot deixar de llegir la resta de la sèrie.

Harry Flashman no ens ensenya res de bo sobre l’honor ni tampoc sobre l’amistat; ni res de bo sobre l’amor i la lleialtat; ni tampoc res de bo sobre la bondat i la justícia. Qualitats totes aquestes amb les que de cap manera congenia el protagonista. El que sí aprendrem a fer amb el vil, xenòfob, covard i traïdor Harry Flashman és a fugir per cames; a amagar-nos dins les mates o baix les taules per motius diversos; a passar desapercebuts dins el fragor de la batalla i per súmmum sortir-ne airosos tal com herois; a tirar la pedrada més encertada i amagar la mà més aviat que ningú; a córrer quan la situació es converteix en perillosa; a plorar i demanar perdó patèticament quan ja no hi ha alternativa; a aprofitar els descuits per atacar per l’esquena; a seduir a les dones tant si volen com si no; a ficar-nos en els embulls més impossibles i en les situacions més inversemblants sense cercar-ho ni voler-ho; a refugiar-nos dins els armaris completament nus mentre ens cerca un espòs banyut; a deixar els companys a l’estacada; a traficar; a jugar a les cartes; a anar de putes; a muntar a cavall millor que Gerónimo; a parlar totes les llengües que siguin necessàries; a comportar-nos a les grans festes com a gentlemen i en les distàncies curtes com a porcs. En definitiva, amb Harry Flashman riurem i caminarem pels extrems de la vida mentre ens ensenya, d’una manera políticament incorrecta, a sobreviure. D’altra banda amb George MacDonald Fraser a més d’instruir-nos amb una trepidant lliçó d’història i d’ampliar els nostres coneixements dels usos i costums d’altres països, aprendrem, com només ens pot adoctrinar un escriptor britànic, a explotar l’humor més negre i a riure’ns de nosaltres mateixos.

Per acabar i com diria el soldat Flashman “Déu salvi a la Reina però abans que em salvi a mi”.

Fausto Puerto