Món de Llibres

    Mai no em cansaré prou d’agrair als déus protectors de la Literatura l’existència de petites, però grans,  editorials que no formen part de macro-empreses. Editorials independents com Libros del Asteroide o Minúscula que des de no fa pas massa temps han tornat a contribuir a  fer de Barcelona un altre cop  la capital de l’edició de narrativa  en llengua castellana de gran qualitat, com  aquella Barcelona que durant els anys 60 va ajudar  a difondre, entre altres, els llibres del boom de la novel.la llatinoamericana. No vull pas oblidar altres editorials barcelonines com Anagrama, Tusquets, Lumen, Acantilado..., però aquestes ja fa temps que tenen  guanyat el seu prestigi.

Minúscula s’ha especialitzat en la narrativa del centre i de l’est d’Europa, especialment s’ha proposat que llegim autors, fins ara poc o gens coneguts, d’aquelles contrades i que són , per diferents raons,  prou atractius.

De Libros del Asteroide ja se n’ha parlat altres cops en aquesta secció, només recordaré que el seu catàleg està format per clàssics contemporanis que fins ara no havien estat traduïts al castellà. El vaso de plata, publicat en català l’any 1991 i en versió castellana del mateix autor l’any 1992,  és una de les seves darreres publicacions. Antoni Marí n’és l’artífex, un catedràtic de Teoria de l’Art a la Universitat Pompeu Fabra que ha escrit i publicat poemaris, assajos i narracions en ambdues llengües.

És tracta d’un llibret de només cent pàgines dividides en catorze capítols i amb un pròleg molt interessant de l’escriptor  aragonès Ignacio Martínez Pisón. El vaso de plata és una novel.la de formació com Retrat d’un artista adolescent o El guardià dins el camp de sègol i d’altres; com totes aquestes narracions ens mostra la transformació d’un personatge que comença actuant, sentint i pensant com un nin, es transforma en un adolescent i quan arribem a les planes finals ja s’ha convertit en un adult a qui tot allò que ha viscut el fa ser una altra persona.

Algunes de les vivències del protagonista són, per exemple, les que l’enfronten a l’etern tema del pas del temps. El tema no és gens nou, els artistes de totes les èpoques i contrades l’han tractat, però el narrador recrea el tema en un dels fragments més bells del llibre quan compara les mans velles i arrugades del seu padrí amb les de la mare, fines i suaus. Abans ens havia parlat de la malaltia i mort del seu amic Pau en plena joventut i després del traspàs de la seva padrina. Tot plegat l’ ajuda a la iniciació en les certeses i commocions de la vida adulta.
 
L’educació sentimental del protagonista està contada amb una prosa aparentment senzilla, sense retòriques barroques, amb aquella senzillesa que fa que la prosa sigui tan fluida que quan comencem a llegir no deixem el llibre fins que l’hem acabat. La bellesa d’aquesta breu narració rau, entre altres moltes coses, precisament en aquesta  simulada simplicitat amb la que només saben expressar-se els bons escriptors, aquells que ens fan creure que allò que estam llegint no els ha suposat quasi cap esforç. Per tot això i per moltes més raons que no tenim lloc per escriure, val la pena llegir El vaso de plata. És una  bona mostra de què és un petit gran llibre.

Marta Sancho