Món de Llibres

No hay que pensar que la vida de las tinieblas está sumida en la desdicha, perdida en una suerte de perpetua aflicción. No existe tal aflicción. Y es que la pena es algo  que desaparece con la muerte, y muerte y agonía son la vida misma de las tinieblas.

Jacob Boehme

Fa molt de temps que vaig aprendre que per viure una vida que no és la nostra, una vida que no ens pertany, no és necessari tornar a néixer. N’hi ha prou amb obrir un llibre i oblidar-nos de qui som i del lloc on estam. Ara, des de fa uns quants dies, també he après que no ens fa falta morir per visitar l’infern. Per emprendre aquest viatge, si ens sentim predisposats i tenim l’ànim ben resolt, serà suficient asseure’ns i deixar-nos dur a través de les al.lucinants i oníriques  pàgines de Meridiano de sangre. Amb l’ajuda i el talent de l’escriptor nord-americà Cormac McCarthy i també amb una mica de sort, de segur que trobarem el camí de tornada. L’odissea, us ho prometo, serà estremidora; l’experiència solitària i angoixant; la recompensa...la recompensa saber, com sap l’eriçó, una única i important veritat.

A l’infern de McCarthy el vent no et  travessa, la llum no et torna invisible, la vista no t’enganya. Un sol molt proper et crema sempre l’esquena i si et poses en moviment has de tenir ben clar, abans de partir, que l’ombra que cerques no existeix. A l’infern de McCarthy, com a la vida terrenal, totes les passes que dones, per insignificants que et semblin, són decisions irreversibles. El paisatge que t’envolta és infinit, i no hi ha res més enllà de l’ànima que l’observa. Allà, sota les pedres o damunt les roques, els dimonis no t’esperen, són monstres que arriben quan tu arribes, els portes al teu sarró sense saber-ho i són, inconfusibles, els mateixos que sempre t’han acompanyat. A l’infern de McCarthy la mort hi és present per tot arreu: en les restes de les caravanes desfetes i mig enterrades al desert; en els ossos polits i blancs d’altres agosarats com tu que vas trobant al terra; en el buit dels ulls que, sense fons, t’observen des de cranis clavats a llargues estaques; en la sang que cada dia veuràs córrer per darrer cop. Quan camines per l’infern de McCarthy sembla que ho fas enmig d’un malson, que volteges sense sortida el mateix espai, com si visquessis atrapat dins el desordre d’un boig. Els dies inabastables no et porten enlloc i de tanta set que pateixes et beuries els grans de sorra. Els llavis secs es clivellen com el fang que els teus peus, rebentats, trepitgen  i, en acabar la jornada, la mirada cansada s’esquerda rere les pestanyes. Els vespres, el fred congela tot el soroll del món i el silenci et dispara el cor. Els ulls creuen descobrir incertes ombres dins la foscor i la pell s’eriça mentre la claror de la foguera dibuixa els límits de la terra. Les nits, com un mirall, et mostren quin és el teu vertader rostre i quin el teu obscur desig. Els milions d’estrelles que brillen allà dalt no et fan companyia, semblen punts d’interrogants que, indiferents als teus fets, es demanen coses més enllà de tu. La solitud que et rodeja neix del mateix buit que t’acompanya i un vertigen insondable davant d’aquesta veritat et fa tremolar tota la nit. Els matins, quan els estels s’apaguen, un sol sagnant s’aixeca com un vampir desorientat i sedegós i tota la incertesa  recomença. A l’infern de McCarthy entens que més enllà de la mort no hi ha res més que la teva absència.

El primer cop que el jutge Holden et mira ho fa molt fixament durant el que sembla una eternitat i quan, a la fi,  gira la vista ja ho sap tot de tu. Amb la seva veu glacial et diu que “Déu és la guerra”, i amb el ganivet entre les mans et predica que per sobreviure dins aquest infern has de ser el més dolent. T’ho diu amb les seves hipnòtiques paraules però t’ho demostra amb els fets mentre agafa els quissons i els tira al riu; mentre porta un nen innocent cap als racons de la fosca nit; mentre t’espera nuu i assegut al lloc on finalment et matarà.

L’any 1849, a l’infern de McCarthy, uns pistolers, comandats per John Joel Glanton,  recorren el món tallant cabelleres i disparant per tot arreu, mentre a milers de quilòmetres, el mateix any, mor Frederic Chopin, i Dickens acaba David Cooperfield, i neix a Estocolm August Strindberg, i es proclama la república a Roma, i s’indulta a Dostoievski, i el món creix i es fa infinit, i totes les vides, i totes les coses, com deia el jutge Holden, són únicament i definitiva de l’ànima que les observa.

159 anys després, un horabaixa a la llibreria, escric aquestes línies i en acabar-les penso que, en un  futur pròxim, tal volta ara mateix, algú les llegirà i es decidirà a viatjar a l’infern de Meridiano de sangre. No em fa cap gràcia però jo no hi puc fer res; els llibres ens cerquen i quasi sempre ens troben. Després, un nou horitzó s’obri davant els ulls que, intrigats, ho observen tot.

Fausto Puerto