Món de Llibres

“La vida de cada uno de nosotros no es una tentativa de amar. Es el único intento.”

Pascal Quignard

Fa disset anys Pascal Quignard escrigué un dels llibres més encisadors i delicats de la literatura. Una perla finíssima, un poema corprenedor, una peça de música inoblidable que malauradament, aquests dies, quan intento fer-me a la idea de que un amic no em tornarà a visitar, llegeixo i sento com qui escolta un gemec. Diu Quignard que tots el matins del món són camins sense tornada. La bellesa i la ineludible veritat d’aquestes paraules m’acosten a les llàgrimes cada cop que les penso. Realment no hi ha acomiadaments que estiguin a l’altura del que hem viscut. Ni tampoc destins que respectin totes les promeses.

En el fons, Tous les matins du monde ens parla de renúncies i de pèrdues i de com ho fem els que quedem per invocar allò que ens fa tanta falta.

El senyor de Sainte Colombe, després de la mort sobtada de la seva dona, queda sumit dins la més profunda tristesa i només troba conhort en la música. Mestre prodigiós de la viola, home intractable de poques paraules i d’arrelats principis, viu la vida dins la més absoluta austeritat amb les seves dues filles que, com dos àngels, l’acompanyen adornant les sublims composicions que la seva viola plora. La fama del seu talent i el ressò de la seva genialitat com a músic arriba a oïdes del rei Lluís XIV de França, que el reclama per tocar a la seva cort. Sainte Colombe no es deixa convèncer i respon d’aquesta manera a Caignet, l’enviat del Rei:

“Señor, he confiado mi vida a unas tablas de madera grises que están en una morera; a los sones de las siete cuerdas de una viola; a mis dos hijas. Mis amigos son los recuerdos. Mi corte, los sauces que allí veis, el agua que fluye, los albures, los agobios y las flores del saúco. Decid a su Majestad que su palacio nada tiene que ver con un salvaje que fue presentado al difunto rey, su padre, hace ahora treinta y cinco años. Soy tan salvaje que pienso que no pertenezco sino a mí mismo”

Uns dies més tard,  per insistència del Rei Lluís, el senyor Caignet,  acompanyat aquest cop del pare Mathieu, torna a visitar al músic. Sainte Colombe, exaltat i fora de sí, els treu de casa seva tot cridant:

“Prefiero la luz del ocaso sobre mis manos al oro que me ofrece. Prefiero mis ropas de paño a vuestras pelucas descomunales. Prefiero mis gallinas a los violines del Rey y mis cerdos a vosotros mismos (...) Vuestro palacio es mas pequeño que una cabaña y vuestro público es menos que una persona”

La incondicional renúncia del geni a la fama i a la glòria és exemplar. El seu millor alumne, el jove Marin Marais, tarda una vida en comprendre la primera lliçó que li dóna el seu mestre per arribar a ser un gran músic: el rebuig a qualsevol classe de reconeixement i la dedicació plena i exclusiva a la música en la més absoluta intimitat. Dins la seva cabanya, sota els arbres, mentre el fred dels hiverns li clivella les mans, durant hores, dies i anys el senyor de Sainte Colombe composa la música que el fa immens, joies que ningú sembla escoltar, notes lligades amb paciència que ens diuen allò que les paraules no saben expressar. En aquest sentit la música no és totalment humana. Sense dubte no és feta per complaure el Rei i molt menys la vanitat de l’home. Això ho sap des de fa molt de temps Sainte Colombe; ho sap des de que la seva dona l’escolta asseguda a l’altre cap de la taula; des de que parla amb ella quan la viola sona perfecta i el silenci retrocedeix; des de que li ofereix una copa de vi i ella beu amb un somriure lluminós; des de que es fan companyia i passegen en barca per l’estany sota la lluna.

Totes les ànimes del món, sense excepció, necessiten un ansa on aferrar-se. Un petit i inexpugnable recó on les desgràcies no ens puguin fer tant de mal. Un espai on poder alenar per després seguir endavant. Els senyor de Sainte Colombe i Marin Marias troben aquest espai fent el que millor saben. Tocant descobreixen, un primer i l’altre molts anys després, que crear música és deixar una copa als morts per a què puguin beure aquells a qui el llenguatge ha traït. Als altres, que no composem i que només filem pensaments, records i paraules, ens queda mirar cap a dintre i cercar dins la memòria l’eterna rialla d’aquell que ens va acompanyar. Confiar, com diu Quignard, en un estat que precedeix a la infància, quan no teníem alè, quan no teníem llum, en què tots i cada un dels matins del món eren el mateix. Un lloc on  plegats érem i serem la mateixa cosa.

Fausto Puerto. A la memòria d’en Miquel Giner Montes, amic.