Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Assaigs. Montaigne i l’illa deserta.

FAUSTO | 19 Juny, 2008 08:00

     Quan algú em fa la típica, enrevessada i inesgotable pregunta de quin llibre m’enduria a una illa deserta contesto sense dubtar-ho que triaria els Assaigs de Michel de Montaigne. El problema (greu i de difícil solució) el tindria  si no pogués donar aquesta resposta, bé perquè els Assaigs de l’extraordinari mestre no haguessin estat escrits o bé perquè s’haguessin perdut en el temps. Triar, doncs, entre tots els altres llibres seria per a mi un vertader mal de cap. La setmana passada, un cop enllestit aquest article, vaig llegir al suplement Bellver del Diario de Mallorca un escrit de Francisco García Pérez que, coincidint amb el que he exposat, acabava dient que ell, a una illa deserta, s’enduria a Montaigne i a Cervantes (afortunat articulista!!, es veu que al seu exili poden endur-se dos llibres). Arribo a la conclusió que portar-se els Assaigs de Montaigne esdevé l’opció més òbvia i encertada per a molts de lectors i que per això mateix la meva resposta inicial perd tota l’originalitat que jo li suposava, i a més corre el risc de convertir-se en típica. Davant aquesta possibilitat renuncio a cercar per la xarxa la casualitat d’altres lectors que pensin el mateix i deixo, un tant contrariat, l’article tal com està.

     Imaginem, per uns moments, que encara existeixen illes desertes i que, d’entre totes elles, hem anat a parar a una on ningú no ens trobarà mai. Un petit racó de la Terra del que no tornarem a sortir i que marcarà els confins de la nostra llibertat alhora que limitarà els excessos de les nostres esperances i ambicions. El pensador francès ens diria que algú en aquesta situació és la persona més poderosa del món. Un fantasma amb total llibertat per crear el seu propi món. Una ànima que només depèn d’ella mateixa i de les seves ganes de viure (l’opció del suïcidi, elegant i respectable, fa encara més lliure i més poderosa aquesta ànima). Un ésser aïllat que roman presoner en un paradís emmurallat que condiciona i emmarca tota la seva vida i que, al final, es convertirà en la seva tomba. En el fons, no és aquest el destí de la humanitat? no ens limita l’univers dins la bombolla d’un cel blau? no morirem, tanmateix, sols tots i cada un de nosaltres?. Montaigne sabia això i molt més. Cal no oblidar que fou ell qui es va tancar durant 10 anys en una torre envoltat de llibres, cites i manuscrits. El confinament absolut i la renúncia al món exterior per tal d’arribar al coneixement i la veritat mitjançant la pròpia experiència personal com a lector és genial i a la vegada de boigs!! Montaigne, fent sempre ús d’una afinada i sòlida raó, renegant de modes, influenciès, religions, dogmes i sobretot d’altres opinions, i només mitjançant l’observació del comportament humà a través dels pensaments, les vides, les històries i la filosofia escrita pels grans autors clàssics, aconsegueix desmuntar les falses aparences i mostrar-nos allò tangible que s’amaga rere les boires que ens fan dubtar. 

      Gràcies al seu aïllament i a la seva constància Montaigne escrigué un llibre únic. No un manual de respostes sinó un llibre de veritats. Uns Assaigs on el lector trobarà la realitat dels fets, de les passions i de les misèries humanes i no una interpretació lliure i partidista dels mateixos. Contradir l’encert de totes i cada una de les seves exposicions esdevé un exercici impossible. La seva raó és transparent com l’aire que respirem i aquesta clarividència incontestable és precisament la que fa immortal i atemporal a Michel de Montaigne. No és tan estrany, doncs, que sigui aquest el llibre ideal per fer-nos companyia a la utòpica illa deserta. En les seves pàgines la humanitat batega i la seva presència ens ajudarà a allunyar la solitud. Tota la saviesa de l’home concentrada en un volum que ens instrueix, ens reconforta i ens mostra els camins sense imposar-nos quin agafar.

      La nostra societat necessita, ara més que mai, llibres com aquest. Emperò, per altra banda, m’adono que la realitat sembla apartar-se com un llamp del meu desig. Decebut i salvant totes les distàncies, em faig les mateixes preguntes que es feu en el seu moment Stefan Zweig: Què importen a un jove del segle XXI les prolixes digressions del Sr. de Montaigne sobre la cerimònia d’una entrevista entre reis? O les seves consideracions sobre Ciceró?. I jo afegeixo: A qui importen les reflexions sobre l’art de conversar a l’època del messenger i els msm.? O les idees precioses de com administrar la voluntat a una societat on comanda la moda i el consum? O com entendre la sòlida lucidesa de l’assaig titulat filosofar és aprendre a morir en uns dies en els que sembla que la mort ha desaparegut del mig o s’ha convertit en una cosa que normalment passa als altres i habitualment per la televisió? Accepto, defraudat, que els tirs no van per aquí, però no em resigno a creure que la societat, si realment està malalta, no trobaria en Montaigne una bona vacuna. Per adonar-nos d’això només necessitem fer una ullada a alguns del suggeridors títols que composen les seves pàgines: Sobre la tristesa; Sobre la por; Sobre el càstig de la covardia; Sobre com la nostra sort s’ha de jutjar només després de la mort; Sobre l’educació dels fills; Sobre els caníbals; Sobre la solitud; Sobre la inconstància de les nostres accions; Sobre l’edat; Sobre la desigualtat que hi ha entre nosaltres; Sobre la incertesa del nostre judici; Sobre l’amor dels pares cap als fills; Sobre la presumpció; Sobre la llibertat de consciència; Sobre un xiquet monstruós; Sobre la manera com jutgem la mort dels altres; Sobre els cotxes; Sobre l’art de conversar; Sobre els coixos; Sobre la incomoditat de la grandesa.

     L’home que només es té a sí mateix i és capaç de suportar-se tota la vida és, possiblement, l’home més poderós del món. Podríem anomenar-lo Déu amb la certesa que després d’ell s’acaba la vida. Montaigne sap que un home així no pot existir tal com no existeix l’illa deserta de la qual tothom parla i a la que ens duríem el seu llibre meravellós. És aquest un llibre perillós; un llibre que hauria de fer molta por a qui ens governen i a qui ens volen manipular; un llibre que ens ensenya a pensar amb independència;  que ens obre els ulls i ens enriqueix l’esperit; que ens obre horitzons i ens assenyala quines són les diferències que enriqueixen i quines les que empobreixen el món. En definitiva una obra que ens fa lliures i també, tant si ho creiem com no, ens fa poderosos, molt poderosos.

Fausto Puerto

Comentaris

  1. Jacme
    Re: Assaigs. Montaigne i l’illa deserta.

    fantàstic text, felicitats!

    Jacme | 19/06/2008, 12:10
  2. Joan López Ferré
    Montaigne ens demostra

    Magnífic article, digne d'un deixeble de Montaigne. Montaigne ens demostra que el món no ha progressat tant en cultura i bon gust com ens pensem. D'altra banda, per molt progrés que hi hagi en el món, a cadascun al néixer li toca començar de zero i recórrer individualment tots els estadis de la cultura universal.

    Joan López Ferré | 19/06/2008, 16:20
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS