Món de Llibres

   Un amic meu, fuster de tota la vida, em va dir no fa gaire que el frustrava molt comprovar que, després de tants d’anys de tradició, d’aprenentatge i consolidació de la feina ben feta, estava acabant els seus dies de professional de la fusta muntant portes buides prefabricades i mobles d’Ikea fets amb cartró. Doncs una sensació així experiment jo cada vegada que llegeixo una obra clàssica i la comparo amb la major part de la literatura actual, que em sembla absolutament light i mediàtica.

Tot i que sé que és una frivolitat gastar energies en temes culturals quan vivim una realitat social que fa pell de gallina, permeteu-me —ja que aquesta és una secció dedicada a la literatura— que em posi literàriament melodramàtic, grandiloqüent, pedant i fins i tot una mica elitista.

Ara que se suposa que ja som un país políticament adult, és demanar massa aspirar a una democràcia encaminada a igualar-nos a tots cap amunt en lloc de cap avall?; hem d’estar sotmesos, els que tenim l’aspiració de prosperar culturalment (a més de socialment), a la tirania dels gustos barroers  de les majories?; tenim l’obligació de callar i mirar eternament per respecte al joc democràtic?; és més bona una hamburguesa plasticosa que un tros de porcella rostida perquè ho decideix la majoria?
Un servidor, amant irredent de la literatura, creu que ja passa d’hora que, així com a les capses de cigars avisen que el tabac mata, s’avisi,  a les portades de molts dels llibres que surten ara, que la lectura d’aquesta mena de literatura, encara que sigui la que suposadament vol la majoria, imbecil.litza.
 
Personalment estic fart d’haver de sofrir el bombardeig constant de llibres de periodistes del cor, de comunicadors televisius o radiofònics “xistosos” i de músics surrealistes i contraculturals (sempre he pensat que en un país amb tan poc interès per la cultura no té gaire sentit dedicar-se a la contracultura) que venen milers de llibres amb propostes que són sols una paròdia del que fan els escriptors seriosos. I encara estic més cansat de sentir-los dir dois en les entrevistes, i de veure’ls lluir la seva petulància com si fos una condecoració.

Tant és així que he arribat a enyorar aquells anys en què els bons lectors només havíem de sofrir la matadura dels fabricants de “Best Sellers” que, vista la situació actual, em semblen ara un mal menor.

Hi ha cap manera democràtica per a defensar-nos, els lectors seriosos, d’aquesta ignomínia consentida sense ofendre les majories i, sobretot, sense ofendre les “multinacionals” o les “nacionals” que les manipulen i les rebaixen?; hi ha, almenys, qualque manera legal i no molt cara d’alliberar-nos dels editors de llibres que no tenen temps de llegir llibres?.

Estaria bé que el filòsof espanyolista Fernando Savater, un home que anys enrere va tenir un gran prestigi, en fes un estudi seriós que el tornés a l’actualitat literària, atès que per a cridar l’atenció es veu obligat constantment a signar i a promoure manifestacions contra els nacionalistes i les seves llengües.

Per cert, en relació a aquest tema, qualcú hauria d’explicar a Savater i a tots els que signen el manifest de defensa del castellà que la Catalunya bilingüe que tant odien ha estat sempre la gran plataforma de distribució literària en castellà. A Barcelona hi ha l’editorial Planeta, i també Anagrama, i Destino, i Seix Barral, i el mític diari “La Vanguardia”. I de Barcelona va sortir la primera gran enciclopèdia “Espasa”. I també el boom sud-americà dels anys setanta. Mario Vargas Llosa, signant del manifest en pro de la “discriminada” llengua castellana, hauria de recordar que, com García Márquez, deu el seu èxit a la gran agent literària catalana Carme Balcells, a Seix Barral i a la indústria editorial en castellà de Catalunya, atès que quan a principis dels seixanta va arribar a Barcelona procedent de París, on havia viscut sis anys sense aconseguir res,  era un perfecte desconegut. Fou des de Barcelona, amb els canals de distribució catalans en llengua castellana, que començà a ser considerat a la resta d’Espanya, a Sudamèrica i fins i tot al seu propi país, Perú. Així que aquest senyor hauria d’estar agraït als catalans, en lloc de capficar-los sempre que pot.

En tot cas, si els espanyols pensen que el seu idioma està en perill, el que han de fer és prendre mostra dels catalans, espavilar-se, deixar de plorar i actuar fent feina per la seva llengua, però sense colonitzar les altres, sense trepitjar les llengües minoritàries amb l’excusa de que la seva és la de les majories.

Si els recalcitrants imperialistes espanyols es molestessin a consultar-ho, comprovarien que en temps de Shakespeare parlaven l’anglès una mica més de dos milions de persones. Que a l’Atenes de Pericles, que és quan s’hi va forjar el que avui entenem com la cultura clàssica, hi vivien unes setanta mil persones; i que a la Florència de Lorenzo de Mèdici, la que va fer el Renaixement i la llengua italiana, no arribaven als seixanta mil. Així que, com a resum d’aquesta llarga i desestructurada dissertació, diguem que ens convindria aprendre a distingir entre quantitat i qualitat, entre tenir la majoria i tenir la raó.

El que està ben clar, tornant a l’objecte literari d’aquest escrit, és que quan va sortir a Anglaterra La Piedra Lunar per entregues a la publicació periòdica All the year round, entre el 4 de gener i el 8 d’agost del 1868 (i que va reeditar l’any 2000 Edicions B, del grup Zeta, en format de butxaca), tot i l’elevat índex d’analfabetisme que hi havia aleshores a Gran Bretanya, la rebuda que va tenir aquesta història detectivesca va ser semblant a la que tenen avui en dia els culebrots veneçolans o els programes del cor.

A començaments dels anys setanta, en una època de dictadura, de control ideològic, de censura total i de manipulació absoluta, la televisió espanyola tenia un programa molt popular anomenat Estudio-1. Idò bé, recordem que aquest programa emetia setmanalment clàssics del teatre i de la literatura amb un èxit espectacular actualment impensable. Per tant, les preguntes sorgeixen de manera  inevitable: som més beneits ara que aleshores?; per què ens deixem enredar i donam tots per suposat que no som capaços d’aguantar, per exemple, un “Juan Tenorio”?; per què trobem lògic i acceptem amb naturalitat que en una època de consolidació democràtica se’ns manipuli d’aquesta manera?; per què consentim anar culturalment cap enrere en lloc de cap endavant?.

Ja sé que me direu que això passava perquè en aquells anys la gent no tenia res més i s’empassava el que li donaven; que ara les televisions privades ofereixen entreteniment a balquena sense demanar cap esforç a canvi; que això ha fet que la televisió estatal, per allò de les audiències, hagi hagut d’entrar en el joc i que ja la tenim armada. Tot i que hi estic d’acord, que som conscient que això és veritat, per què hem de caure tan baix si de totes maneres les multinacionals ens venen el que volen? La mateixa companyia discogràfica que ara ens turmenta amb en “chiquiliquatre” fa uns anys  ens va vendre impunement àries operístiques o fins i tot cants gregorians. La mateixa editorial que l’any passat va promocionar fins a l’embafament “El Quixot” ara ens ven “Eros, Tanathos i su puta madre”, i ens vendrà en fascicles “La història del pensament europeu” en el moment que li passi pels dellons. Per què, idò —ja que sembla impossible fugir de la manipulació—, no exigim que almenys ens manipulin cap amunt?; per què no ens fan creure, per exemple, que les “Memòries d’ultratomba” de Chateaubriand és el llibre ideal per endur-se’n a la platja aquest estiu?.

Bé, feta ja la dissertació (la potadeta dels perdedors ingenus) entrem en matèria.
Per entendre bé la importància de La Piedra Lunar caldria traslladar-se al món literari del 1868, veure què s’havia fet fins aleshores i què feien els altres quan aquesta obra va sortir a llum; però fins i tot analitzada des de l’actualitat, estam parlant d’una novel.la que, encara que en rigor no va ser la primera que es va escriure sobre detectius, ha estat classificada per escriptors com Borges o T.S. Elliot com “la precursora, la millor i la més emblemàtica de les històries detectivesques modernes”.

Vint anys abans Edgar Allan Poe, en el seu curt relat Els crims de la rue Morgue, ja havia fixat les lleis essencials del gènere: un investigador peculiar investiga un crim enigmàtic i per mitjà de la lògica i la imaginació descobreix l’assassí. Idò bé, Wilkie Collins, seguint aquesta pauta, ens regala una novel.la amb una trama complexa i plena de vicissituds que ens manté expectants durant les 780 pàgines que dura la història. Per aconseguir-ho, Collins empra un recurs tècnic que després molts altres narradors han usat i que consisteix a fer explicar la visió personal dels esdeveniments a diversos protagonistes que enriqueixen la trama i li donen un contrast dramàtic i a vegades irònic, perquè, encara que tots conten la mateixa història, els punts de vista i la interpretació dels fets van canviant segons el personatge.

L’argument de La Piedra Lunar  ara ens pot resultar tòpic, però pensem que en el moment que fou escrit no ho era gens. Un majordom descobreix un crim (en aquest cas concret es tracta del robatori d’un diamant sagrat hindú de valor incalculable), aleshores s’assigna el cas a un detectiu que, finalment, després de sospitar de distints personatges, descobreix el lladre. El que passa és que Collins converteix aquesta fórmula, que malgrat a nosaltres ens resulti ja massa coneguda en aquells anys era innovadora, en un magnífic estudi psicològic dels personatges —a qui mostra tot el temps humans i creïbles— i en una excel.lent excusa per explicar una trama envitricollada de manera magistralment estructurada, clara i precisa. Al final, la solució arriba amb una perfecta combinació de sorpresa, emoció i versemblança.

A més de pel seu intel.ligent i complex argument i pel seu llenguatge visual, dramàtic i evocador,  La Piedra Lunar ha esdevingut un clàssic pels seus personatges: Betteredge, el majordom que llegeix incansable Robinson Crusoe; Ablewhite, el jove filantrop; Rosanna Spearman, geperuda i enamorada; miss Clack, una metodista insuportable; Cuff, el primer detectiu de la literatura britànica, precursor de Shelock Holmes, amant de les roses, amb una conducta que combina les habilitats policials ortodoxes amb un comportament excèntric...

Quant a l’estil, algunes descripcions dels personatges són magnífiques:

El Inspector Cuff era un hombre de rostro aguzado como un hacha y tenia la piel amarilla, reseca y marchita como una hoja otoñal. Sus ojos, acerados y ligeramente grises, poseían la facultad de desconcertar a quien se encontraba con ellos, como si dejaran entrever que esperaban de uno más de lo que uno sabía respecto a sí mismo. Su andar era suave, su voz melancólica y sus largos dedos se encorvaban como garras. Se le hubiera podido tomar por un párroco, un empresario de pompas fúnebres o cualquier otra cosa, menos por lo que realmente era...

El sentit de la ironia de Collins, la famosa flema britànica, apareix en la forma més genuïna. L’inspector Cuff, per a acomiadar-lo, li diu a un ajudant que no n’encerta ni una:

No creo que tenga usted talento para actuar en nuestro oficio, Joyce. Su actual ocupación se halla un tanto por encima de su capacidad. Buenos días...

I a miss Clack, una metodista beata, hipòcrita i absolutament inaguantable, que se justifica per haver acceptat un xec que sabia que no havia d’acceptar, li fa dir Collins:

Mi naturaleza es débil. Dura fue la lucha que hube de sostener conmigo misma, antes de que mi cristiana humildad se impusiese a mi pecaminoso orgullo y me obligase a aceptar abnegadamente el cheque...

Algú va dir en una ocasió que un escriptor havia de contar la seva història de manera que interessés i commogués el lector i que, fins i tot, el fes experimentar passions físiques. Jo crec que Wikie Collins, encara ara, passats 130 anys d’ençà que va publicar La Piedra Lunar, ho aconsegueix de sobres. Tot en la història podria formar part del més modern dels bons thrillers americans: la meticulositat, els detalls històrics, forenses i mèdics... Fins i tot l’experimentació psicològica i fisiològica i els efectes nocius del làudan i l’opi que es descriuen en el relat i que ara no convé revelar són reals i en bona part autobiogràfics, donat que Wilkie Collins ingeria una gran quantitat de làudan per tal de combatre els atacs de gota que sofria. L’ambient de la novel.la, la sensació de misteri, premonició i terror, el clima amenaçant... Tot fa de La Piedra Lunar una novel.la amb un argument versemblant i sòlid, de gran qualitat literària, que ja voldria aconseguir més d’una pel.lícula americana actual d’aquestes de pressupost escandalós.
Tant de bo s’escrivissin avui en dia més històries així de bones.

Tomeu Matamalas