Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Lo peor de todo. Sobreviure a la generació X

FAUSTO | 23 Abril, 2009 07:00

   Quasi dues dècades després de la publicació de Lo peor de todo, la seva primera novel.la, Ray Loriga (Madrid, 1967) encara ha de carregar amb el pes d’haver estat un dels màxims exponents de la generació X de la literatura espanyola. La seva imatge d’escriptor maleït que defuig els cercles literaris no ha ajudat a què el reconeixement de la seva obra –quasi sempre innovadora i imaginativa- fos unànime. Això no obstant, Loriga és amb diferència l’escriptor amb més estil i talent de la seva generació. Ha sabut elaborar una prosa nua i depurada, sense imatges pretensioses ni ornaments superflus, i, a més, l’ha amarada d’un elegant lirisme a l’abast de molts pocs.

Lo peor de todo (1992) és una novel.la curta, sense principi ni final, una mena de parèntesi dins la vida d’Elder Bastidas, un jove problemàtic i solitari sumit en la tristesa i la incomprensió dins un món que li és hostil. A través dels records de la infància, de l’amor cap a la seva ex al.lota i d’anècdotes sense sentit, ens va donant una idea de la seva complexa personalitat. Loriga empra un narrador en primera persona que no es desferra en cap moment de les sensacions del personatge principal. La novel.la es pot considerar el monòleg d’un somiador, d’un jove que cerca una escapatòria al seu aïllament i reclusió, d’algú que creu que el món pot ser millor i que realment ho espera.

Com moltes altres obres de la generació X, Lo peor de todo és una narració particularment autobiogràfica, fet que la fa pròxima al lector i que ajuda a establir una forta complicitat amb ell. Tot i la sensació de cansament i de pessimisme que envolta en tot moment la història, Lo peor de todo és un llibre àgil i que es llegeix amb relativa rapidesa. Amb una escriptura molt influenciada per Raymond Carver, un llenguatge simple i una manera de contar les coses a pinzellades, la novel.la es pot definir com un viatge imparable cap a l’interior més desconegut de cada un.

Lo peor de todo va aconseguir en el seu moment un gran èxit de públic i de crítica, fou traduïda en molts països europeus i és considerada l’inici de la generació X a la literatura espanyola.

És inevitable associar Ray Loriga a d’altres noms de la seva generació com José Ángel Mañas, Pedro Maestre o Lucía Etxebarría. Tots ells presentaven en les seves primeres novel.les una visió desencantada de la societat, amb personatges buits de principis i de valors dins un món urbà modern. Això no obstant, l’intimisme poètic de Loriga a Lo peor de todo queda qualitativament molt per damunt de la violència i la cocaïnofília de Historias del Kronen (1994), del victimisme malaltís de Matando dinosaurios con tirachinas (1996) o del feminisme histèric de Amor, curiosidad, Prozac y dudas (1997), novel.les també clàssiques de la generació X espanyola.

La literatura d’aquests joves escriptors dels anys noranta és una literatura compromesa amb les coses quotidianes, farcida d’experiències personals, i que troba com a aliats els lectors joves i adolescents que veuen reflectida la seva situació personal a les novel.les. En elles sovint s’hi representen les seves sortides nocturnes a les grans ciutats, l’ús i abús de les drogues, del sexe, de l’alcohol, i la falta de feina i d’al.licients personals. D’alguna manera es pot dir que els falsos paradisos de la burgesia de la societat del benestar són romputs per aquests escriptors.

La generació X va ser un fenomen editorial que es manifestà en un elevat nivell de vendes, en multitud de premis i en exitoses versions cinematogràfiques. Avui en dia molts dels seus llibres són considerats com a tractats de sociologia juvenil urbana perquè representen la realitat que llavors existia. Convertiren la pròpia vida en matèria novel.lable. La literatura es va fer mirall del sistema de vida caòtic i accelerat de finals del segle XX. Aquest moviment, però, es va trobar amb dures desqualificacions per part dels sectors més conservadors de la crítica i els autors foren declarats renegats de la literatura i acusats de pobresa de llenguatge i de falta de sensibilitat i de gust estètic.

Al contrari que d’altres companys de generació –alguns ja desapareguts del mapa, altres sobrevivint a còpia de recuperar els personatges i els ambients dels seus multivenuts primers llibres-, Ray Loriga ha sabut evolucionar. Molt relacionat des de sempre amb el cinema, va col.laborar en el guió de Carne trémula (1997), de Pedro Almodóvar, i va escriure el guió de El séptimo día (2004), de Carlos Saura. A més, ha dirigit dos films: La pistola de mi hermano (1997) i Teresa, el cuerpo de Cristo (2006). Cal destacar d’entre la seva obra literària alguns títols imprescindibles com Héroes (1993), Tokio ya no nos quiere (1999) o El hombre que inventó Manhattan (2004). Recentment ha estat notícia per la publicació de la seva darrera novel.la Ya sólo habla de amor (2008).

Tomàs Bosch

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS