Món de Llibres

    L'editorial La otra orilla, del grup Norma, acaba de publicar Zona, la darrera novel.la de Mathias Enard, un francès de 37 anys que resideix a Barcelona des de l'any 2000, on treballa de professor d'àrab en la Universitat Autònoma. La traducció de l'original francès (magnífica) ha anat a càrrec de Robert Juan-Cantavella, un membre de l'anomenada "Generación Nocilla” del qual encara no he tengut l'oportunitat de llegir res.

Zona, és un intens monòleg de quasi 400 pàgines en què el protagonista, l'ex milicià croata Francis Servain Mirkovic, un home en la meitat de la seva vida,  rememora els seus malsons en un tren que enllaça Milà amb Roma. Durant el llarg trajecte, Servain analitza el que ha estat la seva vida fins aleshores. El procés de recordar, el fet d'admetre el seu caòtic i destructiu comportament, els seus fracassos amorosos, l'absoluta deixadesa amb la família (burgesa i respectable) i tot el seguit de baixeses morals que a poc a poc se li van presentant en forma de remordiments mentre el tren s'acosta a Roma, li produeixen una terrible vergonya.

Al final del viatge, l'espera algú per a comprar-li el maletí que porta, que conté informació detallada sobre una llarga llista de criminals de guerra que actuaren en els principals conflictes del segle XX, i també fotografies i  documents comprometedors per a distints governs. A la llista hi ha membres destacats del Mossad, torturadors francesos de la guerra d'independència de l'Alger, botxins dels conflictes de Trieste,  fotografies de les multituds massacrades de Mathaussen,  i, entre altres evidències de la barbaritat humana, dades concretes sobre assassins i atrocitats perpetrades durant  la guerra de l'antiga Iugoslàvia, on el protagonista hi lluità dos anys com a mercenari.

Servain està convençut que la quantitat que li pagaran per evitar que transcendeixi la informació que conté el maletí —que com a membre del servei de defensa francès ha pogut anar recollint clandestinament dels arxius—, li permetrà començar una nova vida en un altre lloc amb la identitat que ha usurpat a un vell conegut seu que està tancat en un manicomi, un tal Yvan Deroy.

En el procés de retorn al seu passat, el protagonista convoca la Història en un immens travelling on compareixen una gran quantitat de ciutats i personatges. En el variat mosaic, invoca escriptors  que, per un motiu o l'altre, s'instal.laren en algun lloc de la mediterrània, (especialment en l'àrea sud i est, la Zona on el protagonista ha treballat com espia o com soldat). Apareixen Jean Genet a Chatila, Ezra Pound a Venècia, Malcolm Lowry a Taormina o William Burroughs a Tànger... O militars com Anníbal a Itàlia, Cervantes a Lepanto, Napoleó a Lodi... I convoca també, el protagonista, una multitud de botxins (Millan Astray, Ante Pavelic, Franz Stangl, Eduardo Rózsa...) i de víctimes (a Síria, al Líban, a Armènia, a Salònica a Auschwitz...) amb una duresa colpidora i un realisme terrorífic.

La novel.la, que no obstant estar escrita en minúscula i amb la coma com a única puntuació ortogràfica segueix l'ortodòxia del plantejament, el nus i el desenllaç, té un cert esperit de la Ilíada; de fet en nomena constantment personatges i situacions arquetípiques i en treu paral.lelismes amb l'època actual.  En algun lloc se'ns recorda que Homer fou el primer gran narrador de la primera gran batalla.

Mathias Enard  —com ho feia Jonathan Littell en Les Benignes—  ens parla a Zona de la violència i la guerra. De la capacitat humana d'engendrar “el mal” i practicar la crueltat (què se sent en matar una persona, en disposar de la seva vida?), i també del predomini del caos sobre l'ordre, i ho fa amb un verisme increïble. En aquest sentit, Enard m'ha semblat menys truculent que Littell, però igual de contundent.

cuando Stéphanie gritó “eres un monstruo” yo debería haber adivinado que lo sabía todo de mí desde hacía tiempo, ella queria que yo lo reconociese, que confesara lloriqueando en su hombro, quería que apelase a su compasión, que desnudase mis pecados mortales, quería perdonarme, pensaba que tenía la fuerza suficiente para perdonarme, pero antes era necesario que yo lo reconociese, y la carga se reveló para mí demasiado pesada...

Imagin que és pura casualitat, però tant Enard com Littell,  a més  d'haver escollit Barcelona com a lloc de residència i de treball, coincideixen, també, en els seus plantejaments ètics.  En les seves respectives obres denuncien ambdós el fet que la “memòria” es compri i es vengui i s'utilitzi o s'amagui segons les intencions polítiques dels governs. L'un i l'altre ens parlen amb vehemència de situacions històriques irregulars: de França amb el tema d'Alger o del seu col.laboracionisme amb els nazis; del Líban  i la seva manipulada guerra civil; d'Espanya i  la cruel  repressió contra els republicans vençuts; del cinisme dels israelites en el conflicte palestí... I sembla que ens llancin un missatge per advertir-nos que  és desitjable que la literatura contribueixi a mantenir viva la vertadera Història.

En un panorama literari realment decebedor, és una delícia comprovar que novel.les que no s'han escrit amb cap intenció de convertir-se en best seller, gràcies a la qualitat i al boca oïda, entrin dins les llistes dels més venuts.

Tomeu Matamalas