Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

En els mars del Sud. La nostàlgia del no retorn

FAUSTO | 04 Març, 2010 08:00

   Viatjar és la manera més autèntica de llegir el món; fer memòria de les passes que donàrem, la forma més nostàlgica d’evocar-lo.

Sigui com sigui, un no retorna sencer dels llocs on s’ha sabut feliç. Sempre deixem infinitud de moments darrere nostre: són com les espurnes d’un foc que s’apaga, tan efímers i delicats que se’ns farà impossible tornar a contemplar-los fora del mirall on es desvirtuen les coses que no volem oblidar. Penso que, així com els paisatges resten ferms a l’altra banda dels ulls que els contemplen, les paraules es queden aturades per sempre en els racons on foren pronunciades. Recórrer la distància que ens portarà a casa sabent que allò que visquérem mai no es tornarà a repetir, anticipa el final de quasi totes les històries i ens deixa davant el dubte del destí al qual renunciàrem.

Viatgem per poder ser nosaltres mateixos en altres llocs, però, com més intensament passem les pàgines dels dies que s’escurcen, més penós se’ns fa tancar el llibre que atresora els indrets que visitàrem. Adesiara, un preferiria no haver marxat mai de certes platges. Millor fer com Stevenson i somniar una tomba envoltada de flors sota l’immens i estel.lat cel. Admetre que la memòria no basta per recordar els colors dels dies passats, pot motivar-nos a agafar la ploma per capturar les impressions que ens causaren. Tanmateix aquest acte de rebel.lia envers l’oblit, que per una part assenyala la vanitat de l’home i altrament posa de manifest la nostra fràgil condició, duu implícit el resultat d’una guerra que perdrem. Els escriptors poden guanyar batalles, alguns d’ells tantes que el clamor que provocaran amb els seus triomfs arribarà més enllà dels nostres dies: però cap escriptor mai no podrà guanyar la guerra. Les distàncies del temps i de l’espai es tornen, tot seguit, tan immenses que inclús els mites acaben per desaparèixer. Comsevulla, davant aquest axioma incontestable, no deixem de escriure i de llegir; unes vegades per confirmar, mitjançant l’escriptura, que durant uns instants existírem; altres per sentir-nos, mitjançant la lectura, encara més vius. Tot plegat, entre els preparatius i l’enyorança, entre la partida i el retorn, entre la vanitat amb què pronunciem el nostre nom i l’efímera persistència amb què ressona, gaudim del millor de l’existència.

Alegre he viscut i alegre em moro.

Stevenson va escriure el seu testament molt lluny de casa seva, donant-li la forma perdurable d’unes memòries que semblen un poema èpic. La seva prosa transpira tota la nostàlgia de què he parlat abans i recull totes les meravelles que harmonitzen sota la perspectiva del viatge. En elles, l’escriptor destil.la els records dels seus dies en el Pacífic i concentra, en unes pàgines memorables, la veritat que resta després de tantes aventures immortalitzades en els seus llibres. Els paisatges exuberants; el vaixell que talla les aigües cristal.lines; els indígenes que s’acosten en les canoes a comerciar; els centenars d’illes verges que, per ventura, amaguen tresors oblidats; els esculls perillosos i els corals encantats; els taurons a l’aguait d’un descuit dels mariners; les nits plenes de misteris i silencis; els llumins encesos vora les finestres per tal d’allunyar els esperits. El sol, la mar, la platja fèrtil que espera i, finalment, l’emoció de posar els peus a terra  després d’un llarga travessada.

Diuen que cada cop que llegim Robert Louis Stevenson ens retrobem amb el nen que antany fórem. De la mateixa manera que això esdevé una certesa, així farem cas a aquells altres que opinen que tot escrit dedicat a la seva memòria hauria de concloure citant els versos que hi ha sobre la seva tomba, dalt del puig de Vaea, a Samoa, el paradís on fou feliç.

Under the wide and starry sky
Dig the grave and let me lie.
Glad did I live and gladly die,
And I laid me down with a will.

This be the verse you grave for me:
"Here he lies where he longed to be;
Home is the sailor, home from sea,
And the hunter home from the hill."

Fausto Puerto

Comentaris

  1. ¡Flor!
    Stevenson

    "Le fue dado habitar, como si los embrujara, los lugares más bellos de la tierra. Hasta el final saboreó esa belleza con una candente sensibilidad, y no es ninguna broma, en su caso, decir que le hubiera gustado asistir a su propio entierro".
    G.K.Chesterton.

    ¡Flor! | 04/03/2010, 08:34
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS