Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Les flors del mal. Baudelaire i el viatge cap al desconegut.

FAUSTO | 31 Març, 2011 07:00

El Poeta és semblant al rei de les altures,
veí de la tempesta, ni dels arquers fa cas;
 exiliat en terra i blanc de les censures,
 ses ales de gegant van destorbant-li el pas.
                                 (Les flors del mal, l’Albatros)

   Sempre m’he demanat el motiu pel qual la gran majoria d’escriptors que avui romanen sota l’etiqueta de clàssics foren, en el seu moment, menyspreats o fins i tot perseguits. Els noms que figuren en aquesta llista d’escriptors maleïts en vida i enaltits després d’haver mort és inabastable. Dins ella, trobem autors de la talla de Céline, Dickinson Dostoievski, Rimbaud o Lautréamont. En tot cas, de tot aquest entramat de noms en sobresurt un de molt especial, l’obra del qual va obrir la porta cap a una nova concepció poètica i que, al mateix temps, prefigurà la modernitat: el sempre estrany i enigmàtic Charles Baudelaire.


Durant prop d’un segle, l’obra del poeta parisenc va ser repudiada i perseguida per la seva immoralitat, inclús arribà a ser considerada com una lectura pròpia de degenerats. Va haver d’esperar al segle XX per gaudir del reconeixement que mereixia. De tota la seva composició, bastant extensa i complexa, destaca sobretot Les flors del mal, un recull de poemes que constitueix una veritable obra mestra i que, possiblement, sigui una de les obres decimonòniques de lectura obligada. La ciutat, el dandisme, el tedi o la misèria humana esdevenen el nucli especulatiu de la seva poesia i fan acte de presència en cada un dels seus versos. Quan llegim Les flors del mal ens adonem d’un tret que posa de manifest la veritable intenció que tenia Baudelaire quan escrigué els seus poemes: tot és anònim. No trobem descrits llocs concrets, ni dates, ni tampoc persones. París apareix, amb els seus laberints de pedra i els seus habitants anònims, com una ciutat abstracta. És, de fet, el punt on es barreja la multitud i l’individu solitari. A través d’aquests versos, Baudelaire retrata la vida i la seva quotidianitat d’una manera crua i desencarnada, sense esperança ni possibilitat de redempció.

¿Qui sap si el reflorir que el meu llarg somni espera
no trobarà al meu sòl net com una ribera
el místic aliment que el rescati amb escreix?
-Oh dolor!, oh dolor! Devora el Temps la vida,
i l’Enemic que al cor ens obre una ferida
de la sang que perdem es fortifica i creix!

(Les flors del mal, L’enemic)

A través de la singularitat poètica i la negació, els seus poemes adquireixen una ressonància universal que intenta reflectir, alhora, no sols els sentiments de l’autor, sinó de tots els individus. De fet, no pot assegurar de cap de les maneres la seva existència sense confrontar-la amb el rostre dels demés, els quals esdevenen el vertader mirall del seu abisme interior. Però, de totes maneres, això no nega el seu fatalisme, cosa que es reflecteix en uns versos que destil.len angoixa i desesperació.

Per això, la poesia baudelairiana és sinònim d’aïllament, d’incapacitat de comunicació. En poques paraules, de decadència. De fet, Baudelaire és el poeta decadent per excel.lència, el model a partir del qual sorgiren noves generacions de poetes i artistes que intentaren continuar el camí iniciat pel poeta parisenc. Aquesta estètica malaltissa es tradueix en l’exaltació del mal i la perversió. En Baudelaire, reconeixem aquesta infructuosa i constant recerca del Jo, l’única realitat que li permet gaudir allò que més li importa: la llibertat. I solament ho aconsegueix per mitjà d’un salt de fe, a través de l’analogia.

El llenguatge poètic li permet penetrar la realitat desconeguda, allò ocult, la unitat dels contraris, per així lligar aquest entramat de símbols que dóna significat a la realitat. Per altra banda, aquest camí cap al desconegut solament és possible a través del desdoblament poètic, on el Jo poètic es separa del Jo real per tal d’aconseguir allò impossible. De fet, el dandi baudelairià és el reflex d’una postura de la insatisfacció permanent, i per això, el spleen –el tedi- troba el seu origen en el reconeixement de qualsevol progrés futur.

M’agafa por del son com d’un forat pregon,
ple d’un confús horror, conduint qui sap on;
per totes les finestres veig infinit, i ombres,
i sempre, amb l’esperit pel vertigen obsés,
la insensibilitat gelosa del no-res.
-Ah!, no sortir mai més dels Éssers i dels Nombres!

(Les flors del mal, l’Abisme)

En Baudelaire, trobem en certa manera una rebel.lió metafísica que anticipa les postures transgressores dels poetes posteriors. Es proposà iniciar un viatge sense retorn cap al desconegut, més enllà de la moral de la societat, per tal de poder assolir una llibertat que desitjava desesperadament. De totes maneres, no va pretendre destruir la moral imperant, sinó que li negà tota submissió.

La seva poesia va cimentar les bases d’una modernitat poètica que, uns anys més tard, trobaria la seva màxima expressió en figures com ara Rimbaud o Lautréamont.

Miquel Àngel Sansó

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS