Món de Llibres

UNA COSA MOLT SERIOSA – Sebastià Fuster Perelló

   Encara no tenia dos anys quan el llançaren a la mar gran, allà al  Port. Va aprendre a nedar quasi  per instint, com els peixos. A la infantesa, el seu primer paradís començava al Riuet i anava fins a la Punta de n’Amer. Banyar-se a la Cova del Correu, recorda, era un vertader plaer  els llargs matins d’estiu.

CAFÈ CA N’ANDREU - Joan Gomila Gaià

   Any rere any, com és costum, amb l’arribada del novembre les botigues i els cafès instal.len en els seus mostradors el número de la loteria de Nadal, que es reparteix en butlletes populars, enmig d’un gran entusiasme, entre els amos, amics i clients. Ca n’Andreu no és una excepció i quan, encara, no fa gaire dies que s’ha retirat l’envelat que protegeix la terrassa del sol rogenc de ponent i desapareixen al ritme de la tardor cansada les refrescants granissades d’ametlla, l’amo Andreu penja el cartell on es pot llegir el número de la loteria escollit...

LA HISTÒRIA DEL CAPELLÀ CAPTIU - Antoni Gomila Grimalt

   La calor començava a fer-se ja insuportable aquell 29 de juny i els carrers de Manacor mostraven una solitud no gens habitual en dies anteriors. Enmig de l’aparent calma, el rector Guillem Vicens pujava neguitós pel carreró de la plaça mentre les gotes de suor li baixaven pel coll i s’endinsaven dins la negror de la sotana. Amb la mirada perduda en els seus pensaments creuà la placeta de l’església, ocupada únicament en aquell moment per l’intens sol del capvespre. Dins el temple parroquial  l’esperava tota la comunitat de preveres, convocada minuts abans amb un lent toc de n’Eloi.

DIVERGÈNCIA I UNIÓ – Joan Llodrà Gaià

   Núria Riera, què fas menjant pipes asseguda en aquesta graderia del camp de l’Europa? Avui, després de molta insistència i moltes negatives, na Joana t’ha convençut perquè l’anassis a veure jugar un partit. És ben avorrit això de mirar com vint-i-dues al.lotes corren darrere una pilota, però fer feliç la teva companya de pis podia ser la bona acció d’aquest mes de març.

EL BUST – Gabriel Barceló Bover

   Aquell any havia estat el del I centenari del naixement del gran filòleg Frencàs de B. Llom. Tota la Nació li havia dedicat actes commemoratius i homenatges a balquena. L’homenot, en vida, havia fet per salvar la llengua dels seus paisans gairebé tant o més que el seu mestre el magistral Elcavor. Tothom li ho reconeixia, per tant era de justícia que el seu nom anàs de boca en boca...

Creuar el llindar

   La metamorfosi de Franz Kafka comença d’una manera brutal. Un fet impossible ha tingut lloc dins una estança tancada: un viatjant anomenat Gregor s’ha convertit, mentre dormia, en un escarabat. El protagonista del relat i els lectors ens trobem, sobtadament, immersos dins un malson. En aquesta ocasió, l’acte creador de l’escriptor romp en mil bocins la lògica de qualsevol possibilitat estadística i entra dins un terreny més desconegut i misteriós al que la religió anomena miracle i la física singularitat. Ens costarà creure el que estem llegint, tant com al personatge principal entendre el que li ha passat. La raó i l’intel.lecte ens duu, d’entrada, a imaginar alternatives enrevessades i explicacions més o manco plausibles al fenomen. Serà necessari avançar en la lectura per a assumir que el fet, inabastable i insòlit, que Kafka ens detalla amb sobrecollidora inspiració, és una realitat i no un estat transitori d’alienació mental que afecta el fill dels Samsa. Incrèduls i encuriosits, albergarem fins al final de la narració l’esperança de descobrir l’engany. Mentre, es farà necessari més que mai, un observador que constati la transformació. De moment les tres portes de la cambra ho impedeixen. A l’altra banda, tota una família aguarda sumida en la ignorància.

La primera persona que pica fluixet a la porta de Gregor és la seva mare:  -Gregor ja són tres quarts de set. Després el pare, suaument però amb el puny: -Gregor, Gregor, què passa?. Finalment la germana preocupada: -Gregor, no et trobes bé? Et fa falta res?. La família, inconscient de la mutació que ha patit el primogènit, actua segons la lògica de que aquest es troba indispost. Uns minuts més tard toquen a l’entrada principal del pis: és el superior de Gregor que, de manera impensable avui en dia, acudeix al domicili del seu subordinat per exigir un motiu pel seu retard. El torbat coleòpter baixa del llit i emprèn l’aventura d’arribar al llindar. La seva intenció és deixar-se veure i parlar amb el gerent: frisava per saber què dirien del seu aspecte els que ara tant el reclamaven. La criada, enviada de la temorosa i intrigada família a cercar el manyà, surt del pis deixant la porta oberta, com sol passar a les cases on ha succeït una gran desgràcia.

Finalment, després de grans sofriments, Gregor aconsegueix rodar la clau amb la boca i obre la porta. El coleòpter i els observadors s’enfronten per primera vegada. Es confirma, entre gemecs, crits, punys amenaçadors, plors i pregàries, la crua realitat: el fill ha mudat en un escarabat. Els lectors ens feim a la idea de que la metamorfosi no és un problema psicològic del protagonista sinó un esdeveniment físic que sembla no tenir una explicació raonable. Per la seva part, Franz Kafka, fidel a sí mateix, tampoc no es molesta en cercar-ne cap. Pareix com si tota la família assimilés d’una glopada la nova realitat. En canvi el màxim perjudicat, que és Gregor Samsa, encara té expectatives de poder vestir-se i complir amb la seva feina. Així ho diu en un monòleg intel.ligible al seu superior que, espantat, recula cap a la porta i fuig com un llamp. És el pare, armat amb un bastó i un diari, qui obliga a retrocedir l’escarabat cap a la seva habitació. El pare li va donar una espenta forta que el va precipitar dins la cambra. Llavors, la porta es va tancar d’una bastonada i a la fi es va fer el silenci. 

Comença el confinament involuntari de Gregor Samsa. A partir d’aquest moment el nostre protagonista es converteix en l’observador omniscient del relat. Gregor se’ns revela com un ésser bondadós i humil incapaç d’adonar-se de la classe de família que té. Només a través de la seva visió innocent i amable podrem entendre quina colla d’hipòcrites i d’egoistes l’envolten. Les portes esdevenen elements imprescindibles per amagar i mostrar. Són fronteres que separen el que és corrent del que és improbable. Fusta i matèria que Gregor utilitza per apropar l’orella i escoltar les converses a mitja veu que tenen lloc a l’altra banda. Les batents marquen els confins allà on queden excloses les seves passes i són uns components ofensius que responen a la voluntat de la família per tal de mantenir-lo aïllat. Esdevenen doncs l’únic lligam a través del qual li arriben, gràcies a escletxes i descuits, els fragments de la quotidianitat i algunes notícies de l’exterior. En definitiva, podríem dir que serveixen per mantenir encesos els calius del seu passat humà.

A través dels ulls del coleòpter, descobrim, una altra transformació conseqüència de la primera. Es tracta de la que sofreix la resta de la família. El pare de Gregor, un home acomodat i acostumat a que el seu fill els mantingués a tots econòmicament i que, abans de les noves circumstàncies, semblava sempre envellit i cansat, no té altre remei que tornar a fer feina. Vestit amb un ampul.lós uniforme de vigilant rejoveneix un parell d’anys. El canvi és tal que quan Gregor el veu per primer cop, ben estirat i poderós, li sembla una altra persona. La mare, també comença a fer feines per encàrrec i a cosir roba per altra gent. La transformació de la germana, que s’inicia treballant de caixera en una botiga, és, en molts d’aspectes, la més terrible del relat. Veurem com dia a dia, de manera enrevessada, acaba aprofitant la desgràcia per guanyar-se el respecte del pare i la mare.

Nabokov ens situa davant una pista significativa quan ens apunta que el número tres juga al llarg de la història un paper important. Efectivament el relat es divideix en tres parts; els familiars de Gregor són tres; tres, les portes de la seva cambra; a la narració hi surten tres criades; tres són els hostes barbuts que arrenden una estança de la vivenda; etc. Tot això em duu a fixar-me en un detall remarcable i és que Gregor Samsa surt tres vegades del seu habitacle: la primera ho fa per mostrar-se davant els seus familiars en un acte d’honestedat i confiança; la segona, per ajudar a la mare i a la germana en un acte de bondat i amor; la tercera, per escoltar la música del violí en un acte de humanitat i hedonisme. Cada cop que surt els resultat són nefasts per ell. De manera violenta sempre acaba tornant a la cambra i és el seu pare, iracund i intolerant, qui el força a fer-ho. És important tenir en compte que en l’última ocasió que Gregor, malalt i consumit, apareix davant la família, atret per la música que la seva germana interpreta, ho fa sense importar-li les conseqüències. Per primera vegada té la intenció d’obtenir-ne un plaer i una satisfacció personals. Després, agonitzant, torna al dormitori. És la seva estimada germana qui pega la darrera portada i roda clau precipitadament. La mort esdevé pel nostre abnegat heroi el camí per a alliberar a les persones que més s’estima. Encara va viure les primeres clarors de l’alba, apuntant allà fora, davant la finestra. Després, el cap li va caure pesadament a terra, inconscient, i pel nas va exhalar, dèbilment, el seu últim alè.

Després de la desaparició del fill, la família Samsa, incapaç d’amagar la seva alegria, es permet un dia de vacances. Tots plegats parteixen de passeig al camp. Estem a finals de març i per tant comença la primavera. Segons Nabokov, és quan els insectes surten de la seva hibernació.

Kafka acaba el relat de forma tan genial com l’ha iniciat: amb la descripció d’una nova transformació. Tanca d’aquesta manera, amb l’encert i la profunditat que només assoleixen els grans escriptors, un cercle carregat de significat i simbolisme. I ens regala, més que un relat o un conte, una de les confidències més enigmàtiques i interpretables de la literatura universal.

    El senyor i la senyora Samsa van percebre quasi al mateix temps, veient com la seva filla s’animava cada volta més, que, a pesar de totes les penalitats que li havien empal.lidit les galtes, en els últims temps s’havia convertit en una jove bonica i pletòrica de vida. En silenci, comunicant-se quasi inconscientment amb la mirada, van pensar que prompte seria hora de buscar-li un home bo. I quasi com en una confirmació d’aquells nous somnis i excel.lents intencions, al final del trajecte la filla es va alçar la primera i va estirar el seu cos jove.

Fausto Puerto

   Els beneficis de la venda de Mosaic de lletres aniran destinats íntegrament a APROSCOM. Aquesta és una entitat sense ànim de lucre declarada d’utilitat pública, que, des de fa 30 anys, treballa a la comarca de Manacor per a les persones amb discapacitat intel.lectual, a les quals aporta recursos educatius, de formació i de suport per afavorir la seva integració social, laboral i familiar.

Actualment, al voltant de 90 persones amb discapacitat intel.lectual es beneficien dels programes d’atenció ocupacional i de treball que duu a terme la entitat.

Com és habitual, aquí teniu cinc petits fragments de diversos contes, i ja van catorze...

EL LLIMAC – Jaume Mesquida i Sansó

   El ca jeia adormissat al replà de l’escala que donava al sostre. La seva mare, enfeinada, seia a una cadira de bova  vora la foganya, cosint uns faldons esquinçats. El pare sopava a taula amb semblant enfurrunyat i malcarat  i com si remugàs amb les dents estretes i ensofronyat sense cap motiu aparent, talment ho fa un vell enterc i mal sofrit.  Així i tot aquell dia ell es va atrevir a parlar del que dins seu feia tanta estona rumiava.

REBEL.LAR-SE – Tomàs Bosch LLull

   Na Carmeta fa cara de pomes agres. Al davant, sa mare –que sembla també irritada- l’estira fortament del braç i l’obliga a caminar de pressa, ben arrapada a ella. En arribar al cotxe, aparcat en una esmorteïda ombra del pàrquing, n’obri la porta de darrera del costat dret, llança fora gaires miraments la bossa de la compra al fons del seient i li mana amb to sever que pugi. Na Carmeta l’escruta de dalt a baix amb una mirada indolent i calla. És la seva forma de certificar-li pacíficament que l’odia.

EL MENJAPÀ - Joan Antoni Cerrato i Rosselló
 
   Si voleu passar una estona llegint sobre un manacorí que potser algun dia sigui fill il.lustre de la ciutat de les perles i dels mobles, heu trobat el paper adequat on fixar els vostres ulls. En Biel és un subjecte únic, un bon jan fet de pasta d’ignus que agomboia en el seu caràcter la inconsciència i la caparrudesa pròpies de l’adolescència, tot i que ja té gairebé la trentena complida.

EL QUADERN - Antoni Ferrer Febrer

   Rastrejar l’armari de la mare era una d’aquelles afeccions secretes que havia heredat de la infància. Ara ja no tenia un cos de nin que li permetès d’amagar-se dins aquella cova minúscula on es confonien un munt d’olors indefinides i on experimentava el frec de la roba de la mare sobre el rostre. Ara el seu cos s’erigia fiter com un pal enmig del món, una mica descompensat tot plegat, amb una pelussa a la cara que de tant en tant desava. El seu cos s’encaminava inevitablement envers la consolidació de la maduresa física que l’havia de portar, com havia de ser, al coneixement dels misteris de la vida.

EN PEP, EN JACINTO I EN JOAN MARINERO – Tomeu Ferrer Garau

   Des del punt de vista de la cultura popular ens trobam que a cada poble, a cada vila, a cada llogaret hi ha gent que ha deixat petjada, fet història, encara que no sia gens intel.lectual, però que així i tot han participat ferm de la formació d’una cultura autòctona territorial i, per tant, única en cert sentit.
Des del caire sols humorístic, parlaré , entre tants i molts i com a exemple, sols de tres personatges. En Pep de sa cussa, en Jacinto i en Joan Marinero. I bé us assegur que ja n’hi ha prou amb ells com a degustació de la inventiva mental que pot tenir un, per betzol que sigui.