Món de Llibres

   Chris Frith, en el seu llibre Descubriendo el poder de la mente, ens explica com el nostre sistema nerviós, de forma automàtica i inconscient, processa multitud de dades per tal de poder funcionar amb un mapa que ens permeti adaptar-nos a la realitat i aconseguir sobreviure, sentir-nos segurs i competents. El cervell és una màquina de predicció i està preparat per tenir en compte aquells estímuls que ens diuen si passarà alguna cosa positiva o negativa en el futur. A més, associa certes accions amb uns determinats resultats. El que falli aquest mapa no fa més que ser un element de millora: es va fent un bucle “predicció/error/nova predicció/error/nova predicció...” que ens apropa, cada vegada més, a un model més efectiu de la realitat. Només ens sorgeixen dubtes sobre la “veritat” del nostre model quan ens comuniquem amb altres persones i descobrim que el seu model del món no coincideix amb el nostre.

En L’habitació, Emma Donoghoue ens introdueix en el model del món d’en Jack, un nen de cinc anys que ha viscut tota la seva vida, amb la seva mare, en l’espai reduït d’una habitació. En Jack aprèn, juga, corre, plora, s’enfada i riu en aquest lloc que, per ell, és el seu univers. Intenta entendre els canvis d’humor de la seva mare, les anades i vingudes de l’home que els porta coses i l’existència d’un món exterior que no és real i que només pot veure a través d’un monitor de televisió. En el dia a dia que ens convida a presenciar l’autora, en Jack ens fa testimonis de la construcció del seu mapa de la vida, un mapa que, al principi, li permet fer una travessia plàcida a través del seu territori, però que, de sobte, quan es veu obligat a sortir de l’habitació, introdueix errors de predicció i col.lisions amb els mapes dels altres que el fan sentir insegur, confús i desorientat.

Les previsions del mapa d’en Jack “en el món de fora de l’habitació” no funcionen bé. Els errors són continus i el deixen perplex, espantat o l’angoixen. La seva vida, abans segura i previsible, esdevé una font contínua de malestar i d’estranyesa. La seva mare, superada per les proves que la retornen a la realitat, no està massa disponible i, fins i tot, arriba a l’esfondrament total quan perd el que era el seu objectiu vital: protegir en Jack en un món fet a la seva mida.

Assistim a la recomposició del mapa del món d’un nin de cinc anys que veu com la seva vida canvia de forma dràstica i imprevisible. Anem omplint el que ens conta amb les nostres suposicions, completant un quadre que ens enganxa i ens manté amb el cor estret, amb un sentiment d’horror que s’imposa com a rerefons.

Quatre anys té en Romochka, el protagonista de la novel.la d’Eva Hornug El niño perro, quan és abandonat pels seus cuidadors i acollit per una família de gossos. El seu mapa del món canvia radicalment a mesura que es va adaptant a la seva nova vida. Va deixant enrere el que li era familiar, aprenent unes altres regles i donant importància a nous elements ambientals que abans no sabia ni que existien. Aprèn a caçar, a jugar, a ensumar i a comportar-se com un gos més, per arribar a formar part del clan.

L’autora ens acompanya en l’aventura d’en Romochka, sense perdre’s en antropocentrismes, desvetllant la riquesa de les interaccions entre els membres d’aquesta nova família i, en el fons, revelant el subtext del que som, en part, els humans: mamífers territorials que estem prenent contínuament decisions emocionals de forma inconscient. En Romochka ens dóna una visió crítica de la nostra societat des de la distància que li atorga la seva adaptació a aquest altre món. I quan, finalment, ha de tornar al món dels homes, molts elements del seu mapa mental li serveixen per tal de llegir les situacions i incorporar-se a la societat.

En Jack i en Romochka ens il.lustren sobre com funcionen els mapes del món creats pel nostre cervell, com van canviant a mesura que ens trobem descol.locats, com els errors ens fan tornar a avaluar la nostra visió de les coses i les nostres previsions, permetent-nos, gràcies a aquest bucle continu, acostar-nos, cada vegada més, al que és la realitat. Tot això, contat sense dramatisme, amb el rerefons de la capacitat d’adaptació dels nens a un món que canvia contínuament.

En la Història de Pi de Yann Martel, ens trobem amb en Piscine (Pi) Molitor Patel, un altre noi de setze anys que, a diferència d’en Jack i en Romochka, no cerca adaptar-se al seu món, sinó crear-ne d’alternatius. En Pi, com la mare d’en Jack, articula una història que li permet travessar situacions molt complicades. La mare d’en Jack està segrestada en una habitació i mira de protegir el seu fill de l’horror de la situació. En Pi es troba en un bot salvavides al mig del Pacífic intentant sobreviure a pesar de tots els elements que, a priori, juguen en contra seva. Ambdós necessiten “ocupar” la seva ment amb un model del món que els permeti trencar la por, vèncer la impotència i la desesperança i, finalment, possibilitar la construcció d’un futur.

En Pi i la mare d’en Jack no es deixen condicionar pels fets que els van passant, sinó que miren de superar-los generant un model del món que sigui habitable. I, així, ens mostren el poder de les històries. Les històries, al contrari del que passa amb el procés d’adaptació al món físic i social, no han de seguir un criteri de veracitat, només han de ser creïbles i obrir camins possibles per tal de transcendir la realitat.

Els problemes de la mare d’en Jack i d’en Pi apareixen quan han de reincorporar-se al “món amb els altres”. La perplexitat dels altres davant la seva història els genera en el primer cas una gran crisi i, en el segon, l’elaboració d’històries alternatives per fer més fàcil la comunicació. Les narracions són, en el fons, mapes generats pel cervell per tal de donar sentit al que vivim i ens possibiliten la creació de la nostra pròpia “realitat”; però la potència del discurs narratiu és major quan està ben articulat i pot ser compartit amb els altres. En Pi genera una estructura narrativa que fa possible la creació d’històries alternatives per tal de compartir significats: aquesta és la seva força i el camí que fa possible que sobrevisqui sense massa seqüeles. La mare d’en Jack, en canvi, només articula la història per contar-la al nen, per donar sentit al que fan de forma conjunta; per això, quan es reincorpora al món exterior, ho fa amb una narració poc estructurada, que deixa molts elements importants de la seva vida a fora, i que fa molt difícil compartir-la i, així, superar-la.

La cultura, en el fons, és el resultat de construir mapes mentals compartits. I, en la majoria de casos, s’articula a través d’històries, narracions sobre el sentit de les coses, gràcies a l’assignació de significat als senyals de la realitat. Aquests llibres reflecteixen aquest meravellós procés que, com ens recorda Chris Frith, podem fer gràcies al nostre cervell, creant mapes del món que generen possibilitats d’adaptació o, inclús, de superació.

Paula Vicens