Món de Llibres

Deu anys després de la seva mort, crec que caldria començar a pensar a col.locar una estàtua eqüestre a Gabriel Galmés. No sé si les autoritats populars el premiaran finalment, tot i que s’ho mereixeria, perquè durant els quinze anys de la seva obra periodística i narrativa els va utilitzar com a personatges, engrandint-los i projectant-los a la història. Caldria que deixessin de banda les seves dinàmiques d’ocupació hotelera, paella i autopistes i des del Parlament de Ses Illes iniciessin el tràmit per encarregar estàtues eqüestres per tota l’illa, amb la més gran a Manacor, si pot ser a la plaça de sa Bassa, centre neuràlgic del galmerisme.

Aquest és el primer paràgraf de les “Cròniques de 1999 a 2001” del nostre etern amic Gabriel Galmés, editat per Quaderns Crema, a cura de David Castillo.

Gabriel Galmés va ser un dels més destacats novel.listes en llengua catalana dels últims anys. Des dels seus primers relats fins a les quatre novel.les que va escriure, en tots els seus llibres s’hi reconeix una veu potent i singular. Però va ser també un escriptor de premsa notabilíssim i formidable. Faceciós, amb una bonhomia irònica d’arrel, qui sap si més britànica que local, va saber ridiculitzar, amb un estil vigorós i fibrat, però ple tanmateix de veritable simpatia, les manies domèstiques que a cops han quedat establertes com a veritats respectables entre nosaltres. A Vull una estàtua eqüestre, s’hi reuneixen textos triats que va escriure per a la premsa dels anys 1990 a 2001. El lector hi trobarà el Galmés més exhilarant i impertinent, però també l’ésser humà càlid i entranyable que s’apropa al món amb la curiositat i l’empatia que solament els grans saben tenir.

A la fi, hi ha notícies de molt bon fonament, que indiquen que el desig de l’estàtua eqüestre s’ha duit a terme: a cada un dels exemplars que podreu tenir en les vostres mans. La presentació i modest homenatge, dijous dia 13, a les 20 hores, a Món de llibres.