Món de Llibres

Cap dels assistents a la tertúlia amb Sergi Pàmies sabíem allò que estava a punt de succeir. A Pàmies no li agrada fer plans. Toni Gomila és un actor, i s’enfrontava a un repte inusual: executar el seu propi guió..inexistent. Cadascun d’ells va assistir a la cita molt concentrat, amb la tensa serenitat que precedeix l’èpica. No es concertaren les preguntes; no es va marcar cap línia d’acció. Senzillament, Pàmies es begué un gintònic preparat amb tota cura per l’àlter ego de Gomila, un cambrer molt ocurrent que, avançant al ritme de la improvisació més extrema, va aconseguir que l’autor català donés el millor de si mateix, que no és sols la ironia o el somriure tranquil i permanent del nin que juga, sinó la pura i essencial innocència del tímid que, per justificar èticament la interrupció del silenci, sense vanitat, accepta el desafiament de l’actor manacorí, i es llança a executar les passes d’una coreografia desconeguda que a ells els deixa exhausts i a nosaltres sorpresos en un lloc que, per uns moments, no sembla Manacor.

.

Quan acaben, el silenci ens envolta. Nosaltres també estam esgotats: hem parat atenció com poques vegades ho fem. La generositat de Pàmies i de Gomila, ens ha permès gaudir del do de l’espontaneïtat; el mateix do que fa que la fletxa encerti, inexorablement, en el centre.

.

Èpica i estètica, suor i intel·ligència.

Mai un aplaudiment fou tan merescut.

.

Gabriel Bertotti