Món de Llibres

Va ser així com va néixer aquesta Història del teatre a Manacor de mans de Guillem Mayol i d’Antònia Rullan, sa mare, que es va afegir al projecte en veure que Guillem necessitava una mà per fer el buidatge de tots els documents a què havia tengut accés. 

Fa un any que hi fan feina i ara, a la fi, ha vist la llum aquest volum editat per Món de llibres.

La tasca ha estat ingent i s’han consultat tant fonts escrites com orals. Entre les escrites, eren indispensables i inevitables l’estudi de Francesca Sureda Font sobre el teatre durant la Segona República, o el Diccionari del Teatre a les Illes Balears, dirigit per Joan Mas i Vives.

Antoni Riera

(D'esquerra a dreta) Magdalena Gelabert, Antònia Rullan, Guillem Mayol, Miquel Mestre,

Joan Mas i Vives i Francisca Rufiandis

Els assistents a la Institució Pública Antoni M. Alcover

Antònia Rullan i Guillem Mayol, els autors.

CONVIT

    Heu aquí que, com aquell qui diu, tot just acabava de llegir el llibre Teatres i cinemes de Manacor, de Dolors Domínguez i Margalida Febrer, quan m’arriba aquesta Història del teatre a Manacor de les mans dels seus autors, Guillem Mayol i Antònia Rullan (o viceversa), extens i intens treball d’investigació, documentació i redacció que, de qualque manera, ve a completar o complementar aquell altre, també excel·lent, estudi esmentat. Els autors d’aquest, n’Antònia i en Guillem, em demanen unes paraules prèvies (que sé del tot innecessàries si no són com a franca invitació a la lectura de la seva obra) perquè potser pensen que sóc la persona pertinent com a presentador o metafòric avalador de l’interessantíssim llegat teatral manacorí que ells tan minuciosament han recollit i que ara ens ofereixen en aquest seu primer llibre. Tanmateix, no sóc especialista en Història ni em sent investit de cap tipus d’auctoritas escènica. Tampoc puc, però, obviar que sóc i que em sent home de teatre, i que, ja sigui com autor, com a director o fins i tot com a actor o simple col·laborador (a més de fidel espectador), he tingut la immensa sort i bona ventura de ser testimoni de l’evolució del teatre contemporani a la nostra ciutat. No debades, i amb el grup Capsigranys, amb un voluntarisme febril, apassionat, quasi religiós, des de principis dels anys vuitanta del segle ja passat, ens esmerçàrem per tal que els novíssims corrents escènics de Catalunya (Teatre Lliure, Joglars, Comediants, Fura dels Baus…), i, per extensió, d’Europa,  s’introduïssin en el nostre aleshores limitat panorama illenc del postfranquisme. Calia obrir-se al món. Per dir-ho de qualque manera, calia que els missatges i postulats de Brecht, Weiss, Stanislavski, Grotowski, Strasberg, Strindberg, Kantor, Kemp, Beckett, Ionesco o els alliberadors experiments del Living Theater, entre d’altres, aterressin –a la fi- en terra nostra. Calia una sacsejada que fes reviscolar o donar nova vibració a la llangorosa migradesa teatral que, des del malaurat enderrocament del Teatre Principal de la ciutat (1969), havia planat, amb esparses interrupcions, sobre Manacor (i, potser, arreu de Mallorca, aleshores encara massa sovint ancorada en certes formes i tics gairebé decimonònics).

   Tot aquest temps revulsiu, i els seus reeixits efectes evolutius, són recollits pels autors, en Guillem i n’Antònia, especialment a tota la segona i darrera part del llibre, en concret en el capítol cinquè, que ells titulen El teatre a Manacor: 1980-2010. Aquesta és precisament l’època de la qual en puc donar testimoniatge, perquè és la que els meus ulls han vist (i encara ara), la que més m’ha corprès i mogut (commogut), i la que més ha significat en l’aprenentatge i l’ensenyament teatrals que, tant els meus companys d’escena com jo mateix, hem continuat sense gairebé interludis al llarg dels darrers trenta anys (30!). Certament, és ben lloable el nombre de grups teatrals que han brostat i florit des d’aleshores a Manacor (i comarca). Són admirables la permanència, la vigència i la continuïtat de la nostra fecunda Mostra de Teatre Escolar (“Sa Mostra”), font de tanta afició i coneixements literaris i escènics del nostre jovent, i cantera de tants actors, actrius, directors i grups actuals; això sense parlar de la nostra Fira de Teatre, orgull de Mallorca en l’ample panorama teatral dels territoris de llengua catalana (i més enllà); i del Projecte Alcover, ara Xarxa Alcover, de dimensió interterritorial i que voldríem de cada dia més estesa.

   Però tot i això, Antònia Rullan i Guillem Mayol abans ens han parlat extensament del teatre a Manacor des del segle XVIII fins a l’estrena del nostre benvolgut Teatre Municipal, amb tot de noms propis d’autors (alguns ja il·lustres), músics, compositors, cantants, corals, actors, directors, grups, companyies i personatges (en Quaquín entre ells, com no!); noms de sales de teatre i d’espais escènics que d’aleshores ençà han anat mostrant muntatges i concerts o sarsueles a Manacor; noms i descripcions de tot un seguit de festes i manifestacions populars que, segurament, són remot origen i primer fonament del teatre de tots els temps. Amb paciència i persistència d’entomòleg empedreït, n’Antònia i en Guillem recullen tota quanta dada i data han pogut escatir o esbrinar del món teatral de què ha gaudit la nostra ciutat, un material preciós i de primer ordre per a qui vulgui assabentar-se de la nostra cultura o per a qui, en el futur, vulgui estudiar l’evolució de les nostres arts escèniques i dels nostres artistes.

   La quantitat d’informació literària, literal, documental i iconogràfica que Mayol i Rullan ens ofereixen des de les primeres pàgines del treball és aclaparadora, hom diria que a voltes “enciclopèdica”. Però, com que el llenguatge que empren els nostres autors té el benigne i difícil do de la senzillesa, tot plegat és fa plàcid de fullejar, de llegir o de consultar, i ens adonam, al final del llibre, quan l’hem mirat, remirat, llegit i rellegit amb tot esment, ens adonam que Manacor és, des de fa segles, una Ciutat de Teatre, i que estimant-lo, com ho fan en Guillem i n’Antònia, la farem entre tots culturalment, humanament més gran. Com ells ens diuen, just abans d’un exhaustiu i ja imprescindible índex bibliogràfic, i per a cloure sàviament el llibre: “Gaudir de l’art forma part de l’estat de benestar, i la persona que gaudeix de l’art és més rica com a ésser humà”.

   Ben cert. Gràcies, Antònia i Guillem, per tanta cosa bona. Esperam, il·lusionats i ansiosos, la continuïtat de la vostra esplèndida escomesa. 

                                                                  Miquel Mestre, Artà-Manacor, juliol de 2012.