Món de Llibres

Benvolgut Toni,

Després de molts dubtes i no poques cavil.lacions, finalment he decidit escriure’t. Sé que abans que intenti justificar sols una paraula o l’indici d’un gest, somriuràs còmplice perquè ho hauràs entès tot sense necessitat d’explicar-ho. Fa molt que et devia aquestes línies; però la força dels darrers esdeveniments i la peresa, inherent al meu caràcter totalment contrari a dur a terme qualsevol acte on m’hi vegi mínimament implicat, l’han anat retardant fins a límits vergonyosos. M’estic morint i, tanmateix, ho he acceptat amb la mena de submissió amb què he acceptat tots i cadascun dels episodis de la meva vida. Una vida de la que he fet recompte fins on m’ha deixat la memòria —i fins on m’ha semblat just assetjar-la—. Crec que si a aquesta existència meva l’intentéssim dibuixar sobre un vidre entelat, no hi deixaria cap rastre. I no em queixo ni em rebel.lo, com no m’he queixat ni m’he rebel.lat quan he perdut les coses fins i tot abans de tenir-les. Ho accepto, perquè tal vegada jo en tengui una part important de culpa. Què potser no hauria d’haver intentat fer més feliç n’Edith, la meva esposa? Mai no vaig portar-la al seu desitjat viatge per Europa, tot i que sempre he sabut que quan la vaig conèixer ja ho tenia tot organitzat amb la seva tia. Però jo, en el meu egoïsme de cor jovenívol, boig i enamorat, vaig demanar-li per ser la meva esposa. Va ser el primer de molts sacrificis, el matrimoni i la cancel.lació del viatge. I després? Només m’és permès veure-ho i me’n culpo; el que jo sentia no era amor, era por a la solitud. Però el fet important és, si ho hagués vist en el seu moment, com hagués actuat? Et seré sincer: igual. He arribat a estimar-la, a n’Edith, amb aquell amor sense passió i sense paraules, bastit al damunt de distàncies irreconcialiables i hiverns massa freds i llargs. Estrany amor, aquest; però amor, al cap i a la fi.

La meva única filla, na Grace, ha estat tan desgraciada com jo. I tampoc no he sabut, o no he pogut, o he estat massa covard per ajudar-la. Perquè apropar-m’hi hagués estat burxar en la pròpia ferida; m’era més fàcil —para atenció al que et diré, perquè només així podràs tenir una idea justa de la mesura de la meva por— contemplar com la beguda la destruia. El seu embaràs a corre-cuita era l’única sortida, llevat del suïcidi, que tenia per fugir de l’asfixiant ambient familiar. Seductora, intel.ligent, no va tenir gaire problemes per engalipar un bon noi que després va morir a la guerra deixant un fill, el meu nét, a qui tot just li he vist la cara en un parell d’ocasions. En casar-se es varen mudar al mateix poble dels seus sogres que tenen cura de tots dos.

Déu m’ha castigat per la meva falta d’ambició. N’estic força convençut. Sí, Déu és un silenci però l’has de saber escoltar. Ara ja és una mica massa tard.

I de na Katherine, te’n recordes? Tothom sabia de la nostra relació. Va començar com comencen aquestes coses; amb els paràmetres d’un joc tan antic que, per conegut, tot sovint se n’obliden les regles. L’atracció va derivar en passió, la passió en amor, l’amor en obsessió, i l’obsessió en la pèrdua irremeiable que em farà mal per sempre. N’érem plenament conscients, tanmateix, que vivíem una cosa que tenia els dies comptats; per això tal vegada més intensa i eterna. Les hores passades en el seu petit apartament entre carícies i llibres, mentre ella escrivia, esborrava, revisava i tornava a escriure la seva tesi, les guardo dins la memòria en un indret únic, inabastable, a recer de qualsevol agressió. Fa un temps em vaig assabentar que havia publicat la seva tesi i vaig córrer a comprar el llibre. Gran va ser la sorpresa en trobar les meves incials en la dedicatòria. Era per estar-ne satisfet? Era ironia o despit? Era agraïment? O la prova irrefutable que encara tenia un lloc en el seu record? Com sempre hauria d’haver sortit a l’encontre del motiu únic, juntament amb na Grace, que atorgava un poc de sentit a la meva vida. Però vet aquí que varen tornar a operar els contraris i vaig quedar-me assegut, contemplant des de la meva taula del despatx l’inútil paisatge del campus, el mateix des de feia trenta o quaranta anys, fals i sense esperit.

Tota la meva carrera tancat entre les parets d’una universitat, no sé si més per inèrcia que per vocació. En Gordon amb el qual ens ha unit una amistat més vertadera que amb cap altra persona, perquè hem sabut trobar el punt d’equilibri just per respectar el nostre propi espai. Lluny de reunions farragoses i forçades per mantenir el contacte, quan això no fa més que desgastar les relacions, sense comprendre que la vertadera amistat resideix moltes vegades en la distància, tan física com temporal. Per ser clar: ens teníem quan ens necessitàvem sense haver de pagar el sempre injustificat preu de les aparences.

Em deixaré moltes coses sense esmentar. La relació amb en Lomax, per exemple. Tan complexa que necessitaria un temps del qual no disposo. Parlaria també dels meus pares, als quals recordo molt sovint aquests darrers temps; però és estrany, se m’apareixen desfigurats, com una nebulosa sense contorns. I són ells, sé que són ells, Toni, que m’esperen amb la barca varada a la riba, amb una rialla ampla de comprensió, de perdó. Hi ha alguna cosa d’inexplicable que ens permet conèixer aquells que ens han estimat tot i que no tenguin cap tret identificable, com ara mateix. Em queda poc, l’ombra s’allarga i el teló s’abaixa lent, però implacable. Et vull fer una darrera confessió. Quan va morir el meu pare, vaig tornar a la terra que m’havia vist néixer per donar-li l’últim adéu —tal com m’agradaria que fes la meva filla Grace—. Em vaig col.locar davant del taüt, i mon pare amb els seus ulls morts i jo, ens vàrem mirar de fit a fit.

Potser mai no havíem estat tan a prop un de l’altre.

Sempre teu,
WILLIAM STONER

***

Antoni Xumet Rosselló

JOHN WILLIAMS, STONER
TRADUCCIÓ, D’ALBERT TORRESCASANA
EDICIONS 62. BARCELONA, 2012