Món de Llibres

              Un any més, el Nobel ha anat a caure en un escriptor poc conegut i per motius de clara avinentesa política: Orahn Pamuk. D’aquest turc de cinquanta-quatre anys, descendent d’una família burgesa rica i occidentalitzada d’Istanbul, he aconseguit quatre llibres, dels quals, a l’hora d’escriure aquest comentari,  n’he tengut temps de llegir tres: El astrólogo y el sultán, Nieve i Estambul.

Pel darrer d’aquests tres llibres, he pogut esbrinar que Orahn Pamuk és, sens dubte, el més occidentalitzat dels escriptors turcs. Segons expliquen les contraportades de les seves publicacions, Pamuk ha passat llargues temporades als Estats Units, a les universitats de Iowa i Columbia , i ha visitat sovint França, Anglaterra i Itàlia, on és bastant més conegut que a Espanya.

Sembla ser que El astrólogo y el sultàn, un llibre escrit el 1985 i traduït a l’anglès el 1990, va cridar l’atenció de John Updike, que el va elogiar àmpliament. Aquest cop d’atenció va introduir Pamuk dins el mercat de parla anglesa. Nieve, del 2004, que aborda la confrontació entre la cultura oriental i la occidental, va desencadenar l’atac furibund de la premsa nacionalista turca, circumstància que, crec, degué afavorir la seva elecció per al premi Nobel. La passada primavera, la National Gallery de Londres, amb motiu de l’exposició dels quadres de Gentile Bellini, un pintor venecià del renaixement, li va comanar un text sobre el viatge que va realitzar aquest pintor a Istanbul l’any 1480, per a realitzar el retrat del soldà turc Mehmet II, un retrat que conserven a la National Gallery.

 En resum, m’ha semblat entendre que la intel•lectualitat occidental ha decidit convertir Orahn Pamuk en un símbol de la Turquia il•lustrada i en vies d’occidentalitzar-se.

La meva humil opinió del caire literari de Pamuk és que, tot i que es tracta d’un gran escriptor, en unes altres circumstàncies polítiques, possiblement no li haurien prestat tanta atenció. El astrólogo i el sultán, sense atrevir-me a fer la contrària a John Updike, m’ha semblat una variant d’allò que Borges (a qui Pamuk admira profundament) va nomenar “la otredat”, la teoria que defensa que tots tenim un alter ego en algun lloc del món. És un llibre interessant, però un tema que Borges resol en tres pàgines de manera brillant, Pamuk en necessita 196.

Nieve, sense arribar a l’entusiasme, m’ha agradat molt més, però és una novel•la en clau occidental. Un correctíssim thriller polític com n’hi ha mil a Occident. L’obra de Pamuk que personalment he trobat una meravella és la darrera que ha publicat: Estambul, una biografia de la seva ciutat i dels seus primers devuit anys de vida. L’espai no permet fer-ne un comentari extens, però la impressió que es treu en haver llegit l’exhaustiu anàlisi que fa Pamuk dels darrers 150 anys de la seva ciutat, és que, com va passar a Mallorca, necessitaren la visita d’europeus il•lustres per entendre els propis turcs què era i que significava la seva ciutat.  Entre els escriptors que visitaren Istanbul i escrigueren sobre la ciutat, Pamuk cita Theóphile Gautier, Flaubert i André Guide.

“Els viatgers occidentals m’han ensenyat més sobre el paisatge i la vida quotidiana de l’Istanbul del passat que els propis autors estambulís, que no s’ocuparen el més mínim de la seva ciutat”, afirma Pamuk. Quant a la seva postura, no he trobat a cap lloc que afirmi clarament si se sent nacionalista o no. A vegades sembla que sí, i altres vegades en parla amb una certa ironia. “Com que Istanbul mai no ha estat una colònia dels occidentals que han escrit sobre ella, que l’han pintada, fotografiada o filmada, el que el meu passat i la meva història siguin material “exòtic” pels viatgers, ni me preocupa ni me deprimeix”

Pamuk acaba el seu brillant discurs sobre la seva ciutat afirmant que: “Les ciutats arriben a ser per a la posteritat allò que els escriptors en diuen d’elles, que moltes vegades té poc a veure amb la percepció que en tenien la gent corrent que hi vivia. Perquè, a vegades, la percepció d’un escriptor arriba a ser més veritat que la mateixa realitat.”

Com a conclusió final podem dir que, com ha passat amb altres Nobels, Orahn Pamuk, tot i ser un gran escriptor, passarà bastant desapercebut.

Tomeu Matamalas