Món de Llibres

             No sé si és del tot correcte dir que El abrecartas, la nova novel.la de Vicente Molina Foix (Anagrama 2006), és un exemple de gènere literari epistolar del tipus 84, Charing Cross Road o Adreça desconeguda perquè, tot i que ho és, també podria pertànyer a la novel.la històrica, a l’assaig o al fals documental, aquest estil que barreja realitat i ficció i que permet camuflar amb l’ambigüitat que du implícita revelacions que podrien ferir la susceptibilitat dels personatges autèntics mencionats o als seus hereus. Per a no comprometre’ns, direm que la novel.la és un poc tot això i altres coses més. A El abrecartas, Molina Foix, a través de personatges reals que semblen ficticis i personatges ficticis que semblen reals, ens presenta una visió intel.ligent i lúcida de la literatura, la política, la guerra civil i la vida quotidiana a Espanya durant la dictadura franquista i al llarg del segle XX.

Usant el recurs epistolar, que permet que el “jo” novel.lista no aparegui enlloc, Molina Foix, amb un ardu treball de documentació, ens informa de coses tan curioses com la condició “epèntica” (homosexual) de Vicente Aleixandre i el drama amorós que va viure amb un jove republicà finalment exiliat a Mèxic; o de la postura una mica oportunista d’Eugeni d’Ors amb el règim de Franco, però bon escriptor i galant irresistible envoltat sempre d’admiradors; o de la passió inconfessa que va sentir per Garcia Lorca “Rafica” Sahanuja, el seu company d’infantesa, allà a Fuente Vaqueros, un literat prometedor amb una carrera d’escriptor incipient frustrada per la guerra civil, que coincidí a la presó amb Miguel Hernández; o l’enigmàtic cineasta Maenza, que volgué convertir en actors a Félix de Azúa i a Vila Matas, a qui enredava amb els seus enginyosos jocs de paraules.

A aquests exemples anotats de personatges il.lustres, s’hi ha d’afegir tota una sèrie llarga de veus anònimes (el presoner traït per l’esposa, les dues amants lesbianes, el policia secret infiltrat...), distintes i aparentment distants, que es relacionen amb el dia a dia dels grans literats humanitzant-los i fent-los més assequibles; unes veus quotidianes de víctimes, supervivents i perdedors que fluctuen per tota la novel.la i que al final convergeixen donant sentit al complex entramat epistolar plantejat per l’autor.

Sembla ser que Vicente Molina Foix amb El abrecartas ha decidit ajuntar-se a aquest corrent literari que barreja gèneres i fuig dels esquemes de la novel.lística tradicional. De totes maneres, pertanyi al gènere que sia, es tracta d’una novel.la magnífica que s’ha d’afegir a la llista de les deu o dotze imprescindibles que han sortit aquest darrer any.

Tomeu Matamalas