Món de Llibres

La tierra convulsa és la primera part de la trilogia Verdes valles, colinas rojas de l’escriptor basc Ramiro Pinilla, una obra magna d’unes dues mil cinc-centes pàgines ambientada en un poblet anomenat Getxo, obra que l’autor va escriure al llarg de vint anys en un exili voluntari allunyat de les editorials.

És la història de dues famílies basques, la família Baskardo i la família Altube. L’escriptor, partint del no res, crea dos arbres genealògics amb gran quantitat de personatges interessantíssims: una al.lota que no té nom, a qui anomena Ella; una nacionalista d’arrelades i profundes conviccions, Cristina Oiaindia; un home, Santiago Altube, que de tan feixuc, per traslladar-se, ha de ser portat per un parell d’homes forts; una socialista fins a la medul.la, Isidora. Aquestes són algunes de les creacions de Pinilla.

Els capítols del llibre ens són narrats per tres personatges: Asier Altube, Josafat Baskardo i Roque Altube. Cadascun d’ells ens explica un període concret de la història (no necessàriament en ordre cronològic) amb gran destresa narrativa i plena d’esplèndids diàlegs. El lector, que llegeix i imagina una mateixa acció contada per diferents narradors, va descobrint les implicacions i els detalls de tota la història d’una manera fluida i sense perdre mai  l’interès. Cal destacar també que no hi ha descripcions interminables, sempre se crea l’entorn a través de l’acció. Tot el que llegim a La tierra convulsa és pura ficció menys el nom del poble i la platja d’Arrigúnaga.

Ramiro Pinilla fa sovint unes incursions magnífiques en la història dels avantpassats d’aquestes dues famílies. Aquí, l’escriptor canvia el to narratiu i ens desvela  molts  dels punts que ens feien falta per completar el passat del poble de Getxo.

Durant la lectura ens trobem amb meravelles com aquesta:

“Etxe solía encontrar en la arena, al borde de la mar, en sus infalibles recorridos de cada madrugada: primero, un escalofrío al descubrir la lechosa rasgadura fantasmal en la base de la niebla, seguido de una paralización demasiado prolongada de sus pies, observando, preguntándose si aquello podría ser la materialización en carne virgen del lúdico espíritu que diariamente la arena – convertida en pubis blanco, desbrozado y de virginidad continuamente renovada por el amoroso pulimento que dejaba la última ola en su retirada – le transmitía a través de sus pies descalzos.”

Pinilla al llarg d’aquest primer tom toca molts de temes. Denuncia el sistema de les grans fàbriques que paguen sous mísers als seus empleats, que no poden ni garantir una seguretat mínima als treballadors que fan feina com esclaus durant interminables jornades.... un tema tan antic com actual. Pel que fa a aquesta obra, les fàbriques són substituïdes per les mines, on els patrons obliguen als treballadors a viure en barracots, a comprar el menjar i la beguda, que podrien obtenir a un altre lloc per molt menys diners, a les cantines dels jaciments descomptant-los el preu directament dels seus jornals. El deute que els obrers contreuen arriba a ser tan gran que queden fermats al seu patró.

Assistim a una gran vaga convocada pels socialistes que intenten fer entendre als treballadors que l’única manera de lluitar contra els amos, és enfrontar-s’hi demanant millores.

“¿Te imaginas lo que ocurriría si todos los que trabajáis os pusierais de acuerdo para no ir a trabajar mientras los patronos no os dejaran de tratar como a ganado? >>Y yo protesté<< ¡No se cobrarían jornales y todo el mundo se moriría de hambre!>> Y  tu te levantaste de la piedra y levantaste los brazos al cielo y  gritaste<< ¡Pero pararían minas y fábricas y los patronos dejarían de obtener beneficios, y, como vosotros, también perderían,  y perderían mucho más que vosotros, pues es mucho más lo que ganan!”

Molts són els temes que trobem presents al llibre. L’amor, amb unes històries tan intenses com estranyes (l’enamorament de Roque per Isidora és genial); la qüestió de la immigració (l’arribada a Getxo per treballar a les mines o en la construcció de la casa d’Ella); el nacionalisme basc profund retratat en el personatge de Cristina Oiaindia, que creu que tot el que és basc és millor; la postura de l’església que defensa que no s’han de contradir els patrons perquè Deu així ho ha volgut. I un llarg etcètera.

Pot parèixer que tantes històries paral.leles siguin difícils de seguir amb interès però no és així, el llibre manté la tensió durant les set-centes quaranta-quatre pàgines que formen aquest primer volum. La manera de lligar-les i de dotar-les d’una sòlida coherència és magistral. La creació d’aquesta novel.la no és obra d’un prosista qualsevol, en tot moment reconeixem i admirem aquest micro-univers que l’autor ens ha dibuixat al mil.límetre partint de la seva vasta imaginació. Verdes valles, colinas rojas és una glorificació de la llibertat.

Jesús Mateu