Món de Llibres

     De tots els llibres que composen el gran mosaic de la literatura universal, n’hi ha un grapat que tothom hauria d’haver llegit o al manco estar al corrent de la seva existència. Algunes d’aquestes obres essencials com són Gruppenführer Louis XVI d’Alfred Zellerman o Les Robinsonades de Marcel Coscat (recomanats ambdós com a lectures optatives a elitistes escoles privades als alumnes a partir dels 12 anys), són gairebé desconegudes per al 97 % de la població lectora. Una de les excuses més típiques i gastades que esmenten els joves a l’hora de decantar-se per Relato de un náufrago o per  Lazarillo de Tormes envers de qualsevol dels altres dos llibres meravellosos és la seva extensió. Reconec que els dos toms de 670 pàgines de Gruppenführer Louis XVI o els 8 volums de Les Robinsonades poden fer recular el lector-adolescent-comú i que, degut a la seva gruixuda enquadernació, s’han guanyat a pols el qualificatiu de totxos per part d’alguns estudiants acoquinats que no els han llegit ni els llegiran mai. Amb tot, penso que això no és motiu suficient per etiquetar-les com a novel.les optatives ja que tant sols per l’original del seu plantejament i pel divertiment que suposa perdre’s entre les seves pàgines durant hores i hores, queden ben compensats tots els mesos que a la seva assimilació s’hi puguin dedicar. Altres llibres, ja molt més complexos i filosòfics, com per exemple De Impossibilitate Vitae; De Impossibilitate Prognoscendi de Cesar Kouska, s’haurien de “recomanar obligatòriament” a totes les universitats. Poder gaudir durant la primavera, a l’hora de l’esplai i sota els arbres del campus, del gran sentit de l’humor d’aquest autor txec d’elevadíssimes conviccions morals, crec que seria ben saludable i profitós per als estudiants a punt de llicenciar-se. Estar ben al corrent d’un tema tan profund i que ens afecta tan quotidianament com el que tracta aquest llibre, dedueixo que pot ajudar els futurs assalariats a afrontar la realitat d’una manera més oberta. Cal no oblidar que Cesar Kouska no només afirma sinó que demostra amb rotunditat, al llarg d’aquest assaig editat en dos volums, que estadísticament és impossible que succeeixi res en tot l’univers i que per tant nosaltres no hauríem d’existir.

Un altre llibre que esdevé imprescindible, sobretot a partir de la tercera lectura, és Perycalipsis, escrit originalment en holandès per Joachim Fersengeld, un intel.lectual alemany totalment desconegut en aquestes terres. Tan sols per l’audaç i provocador de la seva proposta el podríem col.locar, sense por a equivocar-nos, al mateix nivell que Odis de Ítaca de Kuno Mlatje. El llibre de Fersengeld ens parla d’un món sobresaturat on ja existeixen massa coses i en el que, conseqüentment, hauríem de plantejar-nos començar a pagar una retribució econòmica a aquells que no fan res (per exemple als que no escriuen llibres) i multar als que sí fan o projecten fer (per exemple als que escriuen llibres). En canvi en el llibre de Mlatje, Odis de Ítaca, se constata que en un món en el que hi ha tanta gent i en el que tothom vol tenir els seus 10 minuts de glòria, és cada cop més difícil descobrir els genis i les persones amb talent. La seva proposta, segons diuen els estudiosos que l’han entesa, per la coherència i l’erudició en què està exposada resulta ser, a llarg plaç, l’única solució viable al problema. Finalment, hi ha llibres com Non Serviam d’Arthur Dobb (una clarivident obra teològica sobre informàtica de darrera generació) i La Nueva Cosmogonía (text extret del discurs d’acceptació del Premi Nobel de física Alfredo Testa) que ja són i seran per sempre absolutes obres mestres.
 
El problema del buit, gairebé perfecte, i de l’escandalós desconeixement, per part del públic en general, que hi ha al voltant de l’existència i per tant de la divulgació de les obres citades és de ben difícil solució ja que, habitualment, queden relegades als prestatges d’una colla d’avars col.leccionistes i d’una tropa de encorbats erudits, sempre ben lluny de les mans dels visitants habituals de les llibreries. La falta de difusió i publicitat d’aquests llibres passa per un sense fi de responsables. Podríem començar assenyalant amb un dit acusador als editors (i així ho farem si l’espai d’aquest article ens ho permet) però abans, i per ser completament justs, hem d’apuntar, com a culpables entre les ombres, als grans desconeguts d’aquest drama: els distribuïdors. Aquestes empreses, que adquireixen i reparteixen un gènere sense cap curiositat per les característiques dels productes que es dediquen a desplaçar d’un lloc a un altre, sovint ignorant l’altíssim valor del material que tenen entre mans, el deixen oblidat als recons foscs i polsosos dels seus immensos magatzems i prefereixen donar sortida (atès a les indicacions dels editors) a les divertides i excitants novel.les de Stieg Larsson en lloc de a llibres profunds i tranquil.litzadors com per exemple el de Solange Marriot que és, a més d’un preciós càntic a la bellesa, una novel.la en la que no passa res mai i en la que, per tant, no hi ha conseqüències ni pels personatges que l’habiten ni pel lector que es complau amb la seva falta d’esdeveniments. D’aquesta negació absoluta de l’acció que ens proposa l’autora francesa en neix el seu magnífic títol: Rien du Tout, ou la conséquence, traduït encertadament al castellà com Nada o la consecuencia.

Parlant de traduccions, i abans de continuar amb els culpables, és important advertir el lector que intentar trobar qualsevol edició en català de les obres apuntades és una completa pèrdua de temps. Sembla que, de moment, ni un sol dels nostres editors ha gosat intentar-ho. Hi ha rumors (encara sense confirmar) de que Edicions 63 té intencions de publicar Sexplosion de Simón Merill, un llibre apocalíptic sobre la desaparició de l’acte sexual entre els humans. També he sentit a dir que Edicions Salabroses té interès en publicar Toi de Raymond Seurat i obrir així una nova col.lecció dedicada als autors francesos més grollers i provocadors de les avantguardes actuals. Però la gran notícia, confirmada ja per un rotatiu dublinès de dubtosa moral catòlica, és que, l’any 2036, l’editorial Popa publicarà el Gigamesh (sense L) de Patrick Hannahan  una obra monumental de 395 pàgines i que, segons tenc entès, parla de totes les coses que han succeït fins ara en el món en un llenguatge encriptat que requereix, per a la correcta comprensió del lector, llegir abans una introducció de 847 pàgines. L’edició, en la que 28 dels millors traductors catalans ja hi fan feina des de l’any 2002, vendrà dins una capsa de luxe i el seu preu de venda al públic, tenint en compte la previsible pujada dels salaris en el futur, serà de 9.745 euros que equivaldran, segons diuen el dublinesos, a comprar avui dia les obres completes de Vladimir Nabokov publicades a Galaxia Gutenberg.

A part dels editors, dels distribuïdors, dels suplements culturals, dels polítics, dels venedors de mòbils, dels professors, dels banquers, dels futbolistes i dels capellans, els altres grans culpables d’aquesta ignorància col.lectiva que ens assola són els llibreters. Aquestes ànimes de Déu, ofegades entre capses de novetats i paquets de devolució, ja fa estona que reclamen més temps per poder dedicar-se a la lectura dels llibres que intenten vendre. Tanmateix, ni la societat, ni els sindicats, ni molt menys les grans marques editorials en fan gens de cas de les seves vagues encobertes ni de les seves demandes utòpiques i els segueixen enviant, dia rere dia, muntanyes de biografies de la reina o caramulls de premis milionaris de dubtosa qualitat literària. Així s’entendrà fàcilment que un únic exemplar de La cultura como error del professor Wilhelm Klopper passi completament desapercebut per les llibreries. El llibreter que no tingui interès pel contingut dels llibres no en sabrà ben bé què n’ha de fer, d’un exemplar tan estrany. -A qui el puc vendre? -pensarà. És la pregunta recurrent abans de deixar-lo abandonat en un recó fins a la pròxima devolució. En canvi, el llibreter experimentat es demanarà: -A qui el podria recomanar si tengués temps de llegir-lo?. Qui és aquest tal Klopper?. D’on surt aquesta editorial?. Al final o se’l quedarà per ell o el deixarà en un recó abandonat fins a la pròxima devolució. D’aquesta manera, un llibre grandiós com és el del professor Klopper que ens parla dels errors, de la idiòcia i dels endarreriments que ha causat la cultura a la evolució de la humanitat, tornarà al magatzem fosc i polsós d’on no havia d’haver sortit mai. Mentre, els llibreters, resignats enfront aquesta injustícia, seguiran acotant el cap davant l’ordinador teclejant isbns.

Però no tot és desconeixement i resignació en aquest món de llibres que ens envolta. A vegades, una obra tan genial com Vacío Perfecto de Stanislaw Lem aconsegueix motivar l’interès d’un editor perfeccionista i admirable; o cridar l’atenció d’un lector embafat de tantes ratlles i pijames; o d’engrescar un llibreter amb ressaca després d’una nit vella inoblidable. Perquè al final, si les tenim obertes, els bons llibres cauen a les nostres mans i els escriptors amb talent acaben omplint aquest buit perfecte que ens emmarca. Lem, com només ell sap fer, ens parla dels llibres oblidats; dels llibres que mai no pogueren ser; dels llibres avortats abans de veure la llum; dels llibres que no són reals però que dins la seva imaginació de genial creador d’universos, i ara també dins la nostra, és com si ho fossin. Llegiu, llegiu Stanislaw Lem, qualsevol de les seves obres, a ser possible totes. Mai no vos en penedireu.

Fausto Puerto