Món de Llibres

   Començaré la temporada parlant d’un llibre estrany i misteriós que, coneixent-me, no em podré llevar del cap fins que l’exorcitzi en forma d'article. Escrit fa exactament cent un anys, el vaig llegir d’una asseguda fa uns quants mesos i m’és impossible imaginar la solitud i l’enrevessada psicologia que l’inspiraren.

Si gratem un poc entre els tresors de l’extraordinari fons de l’editorial Valdemar, el podem trobar en una econòmica edició de butxaca. D’entrada, la portada del llibre, amb una inquietant il.lustració de Zdislaw Beksinski, ja ens provoca un calfred, però és entre les seves alienades pàgines que ens esguarda l’antic i insondable horror que provoca allò desconegut. He d’apuntar, si més no, que la tècnica narrativa queda un poc allunyada – pel que fa a qualitat literària i no pas a l’imaginari o al poder de fascinació-  del grapat d’obres perfectes que he llegit al llarg d’aquestes vacances. Tot i així no em puc estar de recomanar-lo com una història pertorbadora que, als amants del gènere de terror i la ciència-ficció, se’ns quedarà gravada per sempre a la memòria.

Situada en una desèrtica i inhòspita regió de l’oest d’Irlanda no ens costarà gaire imaginar la casa del confí de la terra com un envellit casalot envoltat per un jardí enorme i descuidat. L’erosió que provoca l’aigua de pluja, amb el pas dels segles ha ennegrit la pedra i polit els seus contorns.

Podem dividir en tres parts el sobrecollidor diari de l’ancià que antany l’habitava.

La primera part, clarament inspiradora de Lovecraft, beu de fonts amagades i boiroses. Un viatge astral cap a les estrelles portarà el protagonista fins als confins del univers per deixar-lo, finalment, suspès en un paratge tenebrós i estranyament familiar, vigilat per les estàtues d’uns arquetípics i arcaics déus immòbils que observen, des dels cims d’unes fosques muntanyes, la vinguda d’una terrible criatura bípeda amb el cap de porc i peülles en lloc de mans. Convindreu amb mi que no és aquest un tema recurrent de la literatura i dubto que tingui algun precedent abans de Hodgson. Olaf Stapledon concebí un viatge similar però fou 28 anys després i amb unes connotacions i unes intencions ben distintes. Abans tenim Eureka i potser qualque altre malson del visionari Edgar Allan Poe.

La segona part, clarament deutora de Verne i de la novel.la gòtica de finals del XVIII, de ben segur, ha influït a vàries generacions d’escriptors d’aquest gènere fins als nostres dies. Per posar un exemple més actual em remetré al meu admirat Sánchez Piñol. Basta llegir amb atenció La pell freda i tot seguit el setge al qual és sotmès el protagonista de La casa en el confín la tierra per entendre que la guerra de Piñol, els monstres de Piñol i molts dels fets que recrea Piñol són els mateixos que cent anys abans ideà Hodgson. Però la cosa no acaba aquí; es veu que l'admiració de l’antropòleg català per aquest autor va més enllà, fins al punt que algunes de les escenes que no tingueren cabuda a La pell freda (recordem que els monstres sorgeixen de la mar i a la novel.la de Hodgson vénen del fons de la terra) les reservà per incloure-les, encertadament, a Pandora al Congo.

La tercera part és un angoixant deliri que ens remet directament a La màquina del temps de H.G. Wells i als viatges cap al futur que aquesta obra inaugurà. Hodgson aconsegueix intrigar-nos fins als darrers capítols amb la detallada descripció d’uns esdeveniments camuflats darrere d'una simbologia dubtosa i opaca, mentre ens acosta a un desenllaç apocalíptic. És realment impressionant la capacitat creativa i fantasiosa que l’autor anglès aboca en aquest llibre injustament oblidat.

W.H.Hodgson juntament amb James Hogg (autor de qui ja parlàrem en aquest blog) conformen un duet d’escriptors pendents de redescobrir.

Fausto Puerto