Món de Llibres

   La culpa de tot la té en Josep Lluís Aguiló. Convindreu amb mi que un tipus que entra a la llibreria recitant (en veu alta i en neerlandès!) els inefables versos de Madame Vanderpipf,

Omm kroop der pop
Zoom kroon der soup
Soon droon der oopersnoop,

sense cap compassió pel llibreter i pels astorats clients que resten muts vora les taules de novetats, és un individu poc recomanable. Si a més, i segons he pogut constatar personalment, comparteix taula i arròs brut assegut a un lloc sagrat (vull dir en un espai, en teoria, més vinculat a pràctiques religioses que culinàries) amb un amic de la talla moral i literària de Sebastià Alzamora, ja no hi ha dubte de què tinc un greu problema. Cal recordar que aquest veí de Lluchmajor, admirador també de la Vanderpipf, és el mateix personatge que, sense dubtar-ho un segon, s’atreví a presentar un recull de contes i poemes d’escriptors manacorins i que després, en declaracions serioses a la premsa, fou capaç d’admetre que això “l’hi posava”. Déu no vulgui que ambdós compareixin qualsevol dia per la llibreria, amb els ulls vermells i les mans humides, predicant que la cultura és una cosa perillosa de la que, perfectament, en podem prescindir. Fins aquí podríem arribar!!

De tots és sabut –com diu Antrobus- que tota cultura corromp (sobretot la francesa, que corromp absolutament) però, i afortunadament, la cultura és una malaltia que es transmet tan lentament, a través de la vista i els esquitxos de la paraula, que una gran part de la humanitat encara no ha sentit ni parlar dels seus efectes. Potser siguin certes aquelles paraules de l’irònic diplomàtic que afirmen que els pitjors moments de la nostra vida sempre tindran lloc en un acte cultural.

Una dita popular conclou que fer riure és més difícil que fer plorar. Ara puc afegir que fer el ridícul és més fàcil que fer el pallasso. Resumiré els fets amb la màxima brevetat:

Com ja he dit abans la culpa de tot la té en Pep Lluís; ell fou qui em va insistir per tal de què llegís el maleït llibre de Lawrence Durrell. Vaig fer-li cas en el moment i en el lloc més inoportú. Viatjàvem, na Cati i jo, dins el compartiment d’un tren ple d’italians. El senyor que tenia a la meva dreta va dormir gairebé tot el trajecte; de fet crec que ja roncava quan va pujar al vagó. A la meva esquerra una madona molt arreglada assenyalava, amb un dit ben enjoiat, qualsevol cosa que passés per davant de la finestra al seu espòs que, amb indiferència, assentia mentre llegia el diari. Na Cati, enfront meu, parlava amb un jovenell que tenia al seu costat i que tot just venia de tastar per primera vegada les apreciades herbes d’Amsterdam. Aquest al.lot, entre altres coses, li contava que al seu poble (lloc al qual retornava amb desgana) tot era gent major que no tenia ni piccola idea del que era divertir-se de debò. Sense gosar intervenir amb el meu escàs italià, vaig començar a llegir Antrobus.

El primer relat -mireu per on- va d’un tren desarranjat que, tot carregat de diplomàtics europeus, es dirigeix a Zagreb travessant l’antiga Iugoslàvia. Jo, que som de riure fàcil, a les poques pàgines ja m’aguantava les llàgrimes i xuclava pel nas. No hi ha res pitjor que intentar contenir la rialla en un lloc en el que no és de bona educació molestar els altres. Això ho vaig aprendre de ben jove a la biblioteca municipal. Tanmateix no va ser fins que vaig llegir els versos de la Vanderpipf quan vaig explotar. De l’enrenou, el senyor del meu costat es va despertar pensant que ja havíem arribat al nostre destí; la senyora enjoiada va desferrar el dit del vidre i em va mirar amb cara de sorpresa; el seu espòs va aixecar els ulls i el bigoti del diari i m’observà amb gest de no entendre res. Na Cati, mentre, em pegava cossetes a les cames i em demanava, amb un somriure de complicitat, que per favor em comportés; el jovenet va esclafir a riure estrepitosament; potser aquell ambient li va recordar el de les coffee-shop. Vaig acabar el viatge amb singlot i mal de panxa. Un cop a l’estació i de molt bon humor, ens acomiadàrem d’aquella gent tan comprensible. Unes cerveses després, asseguts a una trattoria, na Cati em perdonava el ridícul i jo, amb la lliçó ben apresa, li vaig advertir de què aquell cony de llibre no era per emportar-se’l de viatge i que seria més convenient abandonar-lo per devora un monument. No em va fer cas i, uns dies més tard, va obrir-lo dins l’avió de tornada.

Fausto Puerto