Món de Llibres

  Quan Hans Mayer (1912-1978), més conegut per el pseudònim de Jean Améry, fou deportat a Auschwitz el gener de 1943, ja era allò que avui entenem un intel.lectual. El mateix dia de la seva arribada al camp d’extermini més gran de la història del nazisme, foren assassinades 417 persones. El jove Améry, com molts altres “homes d’esperit” educats en el marc de la millor cultura europea, creia en la raó i la lògica com a principals vehicles del coneixement. Una lògica que es desmuntava davant la insuportable realitat d’aquell infern sense sortida al qual foren abocades milions de persones. Dels 25437 jueus deportats de la Bèlgica ocupada, tan sols en sobrevisqueren 615. Tots i cadascun dels escassos supervivents, entre els quals s’hi trobava Jean Améry, un cop alliberats hagueren d’aprendre a suportar el pes d’aquella experiència. 
 
Però la vida d’aquest home, sense pàtria i sense Déu, que gairebé m’ha obligat a plantejar-me i a completar algunes de les reflexions més radicals de la meva vida, fou infinitament més estremidora del que cap de nosaltres podem imaginar. I és que Améry, abans d’arribar a Auschwitz, ja coneixia la vertadera fesomia del mal. Va ser a la fortalesa de Breendonk, a Anvers, on després de ser brutalment torturat per la Gestapo entengué que només en moments puntuals de la nostra existència contemplem, cara a cara, els fets, i per tant, la realitat. Des d’aquell dia, i amb la incontestable autoritat de qui ha experimentat l’horror en primera persona, sempre negà la discutible idea que, més tard,  Hannah Arendt exposaria en el seu llibre sobre Eichmann i que definia el mal com una cosa banal. "Arendt conocía al enemigo sólo de oídas y lo observaba sólo a través de la jaula de cristal". El nostre home sabia bé de què parlava: penjat del sostre, amb els braços fermats a l’esquena, aguantà el pes del seu cos malmès fins que no pogué resistir-ho més i els ossos de la clavícula se li desencaixaren per damunt el cap. Acte seguit, un home petit, de cara vermellosa i vestit amb l’uniforme de les SS es presentà davant ell. Subjectat al puny, portava el fuet amb què fustigava els presoners sense compassió. La cara del seu botxí no era abstracta i, atès que el mal es sobreposava a ella, superava qualsevol banalitat. "No hay ninguna razón para silenciar su nombre"- escrigué Améry, anys després, a propòsit del seu torturador - "quizás en este momento le va bien, y se siente a gusto en su pellejo rojizo de aspecto saludable, cuando vuelve a su hogar después de una excursión dominguera. Se llamaba Praust: P-R-A-U-S-T"

Arribats a aquest punt, i per fer honor a l’antagònic títol amb què he batejat aquest article, cal introduir un nom que, col.locat devora el d’Améry, ressona dins el meu cap com una blasfèmia: Albert Speer.

Quan el 27 de juliol de 1932 el jove Speer es trobà per primera vegada davant el Führer,  no podia afigurar-se que, en breu, es convertiria en un dels seus homes de confiança, en l’arquitecte més influent del Tercer Reich i, més tard, durant la Segona Guerra Mundial, en ministre d’armament. Vist amb la llastimosa lògica d’aquells qui aspiren a exercir el poder com a meta per sentir-se “realitzats”, podem afirmar que Speer va arribar molt amunt. Tant, que la seva història amb Adolf Hitler, narrada amb tot luxe de detalls a les seves Memòries, semblarà (al lector més mal pensat) un idil.li reprimit entre dues ànimes enamorades. El problema de la interessantíssima i, a estones, apassionant crònica d’Speer roman en què mai no ens acaba de convèncer del tot. La sospita d’una intel.ligència moralment interessada a no quedar com un monstre per a la posteritat, persisteix més enllà dels marges de l’acurada i efectiva prosa. Primo Levi ja ens avisava d’això en el seu assaig Els enfonsats i els salvats: "Un home intel.ligent sap simular". I és veritat, la veu d’Speer, sempre sota l’autocontrol característic de la raça ària, és incapaç d’allunyar els recels i la desconfiança que, dins l’imaginari del lector bregat, genera la seva figura. Tanmateix, mai no hi reconeixem a l’home que es commou amb el drama narrat. No hi ha lloc per a la reflexió profunda i desoladora a la qual ens tenen acostumats les víctimes jueves. Al llarg de mil pàgines se’ns descriu l’ascens, la glòria i la decadència d’un règim que, amb tan sols una dotzena d’anys, canvià el curs de la història. Incrèduls, comprovem com allò que en l’antiguitat sobrevenia als grans imperis en el transcurs d’alguns segles, ocorregué a Alemanya en una dècada.

El que no puc negar és que Albert Speer, vist des de la distància i de manera exclusivament literària, resulta un personatge fascinat. Realment la seva vida és per obrir els ulls i badar la boca, però, i comsevulla, llegir-la de tirada i extreure’n conclusions és relativament senzill, sobretot si comparem les seves reflexions amb els abismes que s’obren davant els assaigs de Jean Améry. Enfrontar-se al pensament Améry és similar a escalar les muntanyes més elevades de la terra; cada metre recorregut esdevindrà una gesta que hem d’assegurar dins la memòria per a no oblidar-la mai. En les 200 pàgines de Más allá de la culpa y la expiación Améry exposa tot allò que Speer no s’atreveix a dir en les 1000 pàgines que componen les seves Memòries. Com a víctima del nazisme, l’intel.lectual austríac, no demana venjança sinó simplement justícia. Vol que el poble alemany assimili tot allò que va fer, tot allò que va ometre i tot allò que va acceptar i que, al mateix temps, ho incorpori a la seva quotidianitat com a part inherent i inesborrable de la seva història. L’holocaust mai no s’ha de transformar en un error inexplicable que marcà un època, ni en un drama terrible que val més oblidar. No es tracta d’incorporar només Thomas Mann o Hölderlin com a part del millor de la cultura alemanya sinó que també s’ha d’incorporar Hitler o Himmler com a part del pitjor.

És veritat que Améry pot semblar-nos un home rancorós però només l’era a la seva manera. La nostra opinió no és vàlida, en aquest cas. El que sí podem afirmar és que Améry, per damunt de tot, era una persona conseqüent. Així com a Auschwitz no s’aferrà a cap déu ni es vinculà a cap ideologia política (malgrat el consol fictici que això suposava per les majories), després de l’alliberació acceptà amb resignació que era un home sol. El seu ressentiment (que només ell podia qüestionar) era de les poques coses reals que li quedaven. Estoicament suportà el pes de les seves conviccions fins a la mort.

Jean Amery i Albert Speer tenen tan sols una cosa en comú: ambdós sobrevisqueren al nazisme. A partir d’aquí tot el que resta són diferències: un era la víctima i l’altre el botxí; un fou empresonat pel fet de ser jueu i l’altre pel fet de ser nazi; un era un gegant del pensament i l’altre un nanet que feia palaus desproporcionats per un grapat d’emperadors decadents. Dels dos anys que Améry passà al camp d’extermini mai no esperàvem tanta humanitat. Dels vint anys com a presoner que Speer passà a Spandau, el lector esperava alguna cosa més que la descripció detallada d’uns fets que ja coneixia. Albert Speer sortí de la presó l’any 1966. Va morir a l’edat de 81 anys. Jean Améry, després d’escriure Levantar la mano sobre uno mismo, es va suïcidar. Tenia 66 anys.

Fausto Puerto