Món de Llibres

   Si algun lector habitual d’aquestes pàgines s’ha entretingut en seguir alguna de les meves esporàdiques col.laboracions, temo que pensi que Libros del Asteroide em dóna comissió en doblers o en espècies. No, no és així; encara que sigui mallorquina, no entra en els meus plans ser una dona que es deixa corrompre ni tant sols per acreditades editorials. Dic això perquè no és el primer ni el segon cop que escric un panegíric de l’Asteroide pel bon criteri pel qual es regeix en la tria dels autors que ens va descobrint. Autors coneguts i valorats en altres contrades, però que per les nostres gairebé ningú no en sabia res. Primer, coneguérem el canadenc Robertson Davies i el seguí una llista de seixanta títols entre els quals destacaria, molt subjectivament, William Maxwell, Wallace Stegner, Angel Wagenstein, Miklós Bánffi i Jetta Carleton.

L’autor que ens presenta el volum 60 és australià, diuen que un dels més rellevants escriptors contemporanis del seu país. Fins ara ningú n’havia publicat cap obra i heus ací que El gran mundo, publicada a l’Austràlia del 1990, ens arriba vint anys més tard en castellà. Deixant-me dur un poc pels consells de qualque crític de suplement i un altre poc pel meu olfacte ensumador d’històries, l’he llegit en quatre mitjos capvespres i mig cap de setmana. És un d’aquells llibres que no podem deixar i que agafem en disposar d’una estoneta, encara que haguem de robar a la son el temps del qual no disposem.

Aquells qui cerquen experiments formals i que pensen que les novel.les que conten històries no interessen als lectors del segle XXI no cal que la llegeixin, però els que segueixen assaborint amb plaer un relat ben contat on hi passen moltes coses i molt diverses poden estar segurs que no restaran decebuts. Viuran les peripècies vitals de dos amics ben diferents; de dos homes que quan es coneixen durant la seva primera joventut no connecten gens ni mica, en especial un d’ells no té uns sentiments gaire positius envers l’altre, i que durant tota la seva llarga vida observaran una amistat molt particular.

Vic Curran i Digger Keen són, quan comença el relat, dos joves de vint anys els quals, quan Austràlia entra en la 2ª Guerra Mundial, es senten uns futurs herois salvadors de la democràcia i s’enrolen a l’exèrcit. Poc temps després, l’exèrcit australià capitula i tots els soldats  i els seus cabdills resten durant tres anys i mig presoners dels japonesos en un camp nomenat “el gran mundo”... Fins que no acabi el conflicte no tornaran a ser lliures. Ells, que havien somiat ser protagonistes de grans aventures i que contribuirien a la victòria dels seus, s’han passat tota la guerra construint trens i túnels pels seus enemics i han estat constantment humiliats, sotmesos al més ferotge dels esclavatges i han viscut experiències que els marcaran per sempre més. En Vic Keen mai no serà capaç d’enfrontar-se al succés més traumàtic de la seva vida i la única manera que trobarà per superar-lo serà la d’arraconar-lo en el seu subconscient i fer-se creure que l’ha oblidat. El succés marcarà tota la seva vida i les seves relacions familiars i socials.

Una personalitat molt diferent té l’altre protagonista. Digger Curran és un home reservat, aclaparat per les responsabilitats que li imposa una mare dominant i una germana molt especial i depenent. Tant feixuga li és la càrrega, que recorda els anys passats al camp de presoners com una experiència gairebé alliberadora.

David Malouf, com els bons narradors, no és del tot explícit en les seves contarelles – val a dir que estem parlant d’una novel.la de 400 pàgines-, ens deixa endevinar als lectors fets esdevinguts que ens dóna per contats a través dels seus suggeriments i a través de fets consumats que anem llegint.

Ah! I perquè no quedi cap dubte sobre la meva honorabilitat us diré que també m’agraden molt la immensa majoria dels llibres que descobreixen o recuperen les editorials Minúscula, Nórdica, Acantilado, Papel de liar i, de vegades, Anagrama.

Marta Sanxo