Món de Llibres

   Si esteu estressats, si esteu avorrits, si us fascina Roma, si us agrada llegir en els diaris les cròniques dels periodistes que ens donen la seva visió absolutament subjectiva, i per què no poètica, del món, si us agrada somriure quan llegiu textos farcits d’una ironia subtil o si simplement voleu passar una bona estoneta passejant per alguns paratges de la vella i moderna història de la ciutat on si hom hi va sempre desitja tornar-hi, heu de llegir Historias de Roma. És curt i se us farà curt; és una d’aquelles lectures que voldríem que no finissin, que ens deixa amb la sensació de què es podria allargar i allargar i mai no en tindríem prou.

Les cent vint-i-set pàgines del relat ens conten diferents aspectes del present i del passat de la Roma que Enric González - periodista corresponsal d’El País a Londres, París, Nova York, Washington, Roma i, ara, Jerusalem - ha conegut. Des de  la capital d’Israel ha escrit les seves peculiars impressions sobre la ciutat eterna.

Sóc de les que em són suficients les set o vuit primeres línies d’un llibre per intuir si l’acabaré o no, si gaudiré amb la seva lectura o si val més que dediqui el meu escàs temps a un altre títol – de vegades m’he equivocat, no gaires- i amb Historias de Roma, en haver començat la primera pàgina i haver llegit les primeres frases- “En casa, es decir, en Palazzo Massimo, teníamos capilla. Y campanario. Eso me impresionaba. Me hacía sentir importante, como un cardenal o un torero.”-, ja vaig saber que estava iniciant un tomb per uns llocs especials d’una forma especial perquè el to de la narració m’agradava. Qui es pot resistir a les contarelles d’un home que ha viscut en un vell palazzo romà? Qui es queda indiferent i no se li escapa una rialla quan li comparen un cardenal amb un torejador? Jo, no. I vaig seguir llegint.

Enric González, a qui vaig tenir el plaer de sentir i veure en directe a les darreres “Converses literàries a Formentor” on es parlà de Geografies literàries, ja ens havia passejat pels seus recons preferits de Londres, París, Nova York i pels camins confusos del Calcio italià, i ara un altre cop aconsegueix que, des del nostre saló de lectura i sense haver d’estar pendents de les cendres del famós volcà islandès que no ens deixaria partir, viatgem en el espai i en el temps en unes poques hores.

Les planes on ens explica el tarannà dels romans de sempre, les corrupteles que ens fan gràcia perquè no les patim i perquè ens les conta de tal manera que es fan perdonar, són molt gracioses: els moixos de l’autor que per viatjar necessiten un  passaport de disset euros cada un o quan recorda el seu pas pel Vaticà com a corresponsal acreditat a la Santa Seu defineix el petit estat pontifici amb una agudesa particular, com “una oficina muy grande y muy antigua, cuajada de mala leche burocrática”... I en el capítol 10 ens resumeix la història de la construcció de la basílica de Sant Pere i converteix el Papa Bonifaci VIII en l’inventor del turisme de masses. Una altra vegada ens fa somriure.

Adesiara el llibre ens parla d’antigues pel.lícules italianes, pel.lícules que segurament només recordem les persones d’una certa edat, protagonitzades per actors tan entranyables com Alberto Sordi, l’Albertone dels italians. Ens explica com aquest actor representava i encara representa la idiosincràsia de molts homes romans, aquella que combina la simpatia amb la polissoneria, amb l’amor quasi malaltís per la mamma que aprofita per dominar-los fins al límit més insospitat. Tot això protagonitzat per un actor que era exactament com els personatges que parodiava amb una gràcia esperpèntica i punyent.

Se sent parlar i es llegeix sobre si el periodisme és o no és literatura. Enric González ens pot aclarir els dubtes. Es pot ser un bon periodista, un periodista ben informat, honest,  afegiu tots els adjectius que trobeu que calen al substantiu periodista, i també, al mateix temps, escriure llibres relacionats amb la informació però que vagin més enllà de la crònica del darrer esdeveniment polític, econòmic, esportiu, etc. A més a més, el llibre està ben escrit i sembla una guia turística, però no és una guia turística. Els que ja han passat per Roma gaudiran a l’hora de recordar indrets inoblidables o s’apuntaran cafès descoberts amb la lectura i que planejaran visitar en la propera visita a la ciutat; els que no hi han estat mai, però la tenen a la seva agenda, també passaran gust de llegir les particulars històries de Roma de l’escriptor i periodista català.

Ara esperem que d’ací a uns pocs anys ens conti les històries de, l’ara seva, Jerusalem.

Marta Sanxo