Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Anna Karenina. La dansa de la vida i la mort.

FAUSTO | 19 Abril, 2007 09:06

La literatura, la literatura de verdad, no hay que deglutirla de un trago como un potingue que pueda ser bueno para el corazón o bueno para el cerebro; el cerebro, ese estomago del alma. La literatura hay que cogerla y hacerla pedazos, deshacerla, machacarla; entonces se olerá su grato olor en el hueco de la mano, se masticará y se volteará sobre la lengua con deleite; entonces y sólo entonces, se apreciará su raro sabor en la justa medida, y las partes rotas y trituradas volverán  a reunirse en el espíritu y revelarán  la belleza de una unidad a la que el lector ha aportado un poco de su sangre.

Vladimir Nabokov

      El darrer clàssic de que parlàrem abans de les festes de Pasqua era una petita obra mestra de Tolstoi: La sonata a Kreutzer. Ara, després d’aquest descans, em sembla perfecte començar parlant d’una altra gran obra del mateix autor: la famosa i immortal  Anna Karenina.

Abans de comentar aquest llibre, he de confessar la meva total admiració per l’extraordinari autor rus. Tolstoi és per a mi un dels millors escriptors de tota la història. Recomano a tot el que no hagi llegit Anna Karenina que ho faci ja! I en acabar, si té la possibilitat de trobar-lo, recomano també que llegeixi el Curs de Literatura Russa de Vladimir Nabokov, concretament el capítol on analitza, o millor dit dissecciona amb l’esment d’un cirurgià, Anna Karenina, donant-nos de passada una lliçó de crítica literària. Fa poc l’amic i col.laborador Llorenç Carreres em deia que els cursos de Nabokov haurien d’ocupar el primer lloc en les lectures que fan els estudiants de literatura a les universitats. Inexplicablement, en un moment en el que es publiquen tants de llibres, tots els exemplars d’aquests cursos (el del Quixot,  el de literatura russa i el de literatura europea) estan exhaurits.

A Anna Karenina, malgrat les seves més de mil pàgines, l’acabem d’una estirada. Diu Nabokov que quan es llegeix a Tolstoi, es llegeix perquè no es pot deixar el llibre, i té tota la raó. La trama d’Anna Karenina em sembla una mena de coreografia perfecta on els personatges es mouen com si fossin peixos; unes vegades van per lliure i els seguim embadalits, d’altres van en parella i ens commovem amb les seves passions o els seus avatars i en els deliciosos moments que es mouen en grups el lector segueix el seu anar i venir fascinat amb les filigranes que dibuixen tots alhora i que ens ajuden  a entendre l’estil i la forma de viure d’una època passada. Del que no ens adonem quasi fins al final de la novel.la (i en aquest punt l’admiració per Tolstoi és absoluta) és de que, com a lectors, fa dies que estàvem adherits al vidre d’una peixera on els  peixos (els personatges)  han ballat de manera precisa la dansa de la vida i de la mort seguint les passes que l’escriptor, amagat com un déu, els ha ensenyat. Tot és ordre en el regne de Tolstoi. Una altra vegada Nabokov troba les paraules adequades i afegeix: La cronologia d’Anna Karenina es fonamenta en un sentit de la temporalitat artística únic en els anals de la literatura. Realment sembla impossible sincronitzar les atrafegades vides d’una quantitat tan elevada de personatges com és la que hi ha a Anna Karenina, aconseguint que el lector no es perdi mai i sàpiga en cada moment on es troben  en el temps i en l’espai tots i cada un d’ells. Tolstoi fa això i mil coses més alhora. No es descuida de res; ni dels vestits, ni de la moda, ni de la decoració de les cases, ni de les cartes dels restaurants, ni dels pentinats, ni de les notícies dels diaris, ni de la pols sota el llit, ni de cap dels fets insignificants que més endavant es revelaran en els somnis i els malsons dels seus protagonistes. Però el més meravellós, el que realment fa immens a l’escriptor és que sembla fer tot això amb la naturalitat amb que un es renta les mans o pren el cafè. Vet aquí un clar exemple de geni i talent.

Per respecte al lector que no coneix la trama d’Anna Karenina només diré que ens trobem davant d’una història d’amor impossible. Anna es va casar molt jove amb Alekséi Karénin, un important funcionari de l’estat amb una esplèndida carrera a qui no havia estimat mai i amb qui té un fill. Un dia coneix al jove vividor Vronski i s’enamoren perdudament  un de l’altre. La situació a que fan front els enamorats per tal d’estar junts, al marge d’una societat falsa i  conservadora,  els abocarà cap a l’aïllament social i posarà a prova els fonaments de les seves creences i del seu amor. Per contra, i en una altra línia narrativa important de la novel.la, se’ns conta la història, més idealista i correcta, entre Liovin i la princesa Kitty Scherbatski. Les seves vicissituds i el seu transcórrer cap a la felicitat conjugal ens semblaran, si les comparem amb les d’Anna i Vronski, un camí de roses.  

Lev Tolstoi al llarg de la seva vida va sofrir importants crisis espirituals que el dugueren a crear una religió un tant peculiar que congregà un elevat número de seguidors. Durant aquesta etapa i després d’escriure Anna Karenina va deixar la literatura quasi per complet i es dedicà a predicar la seva fe i a escriure assaigs d’ètica. Però Tolstoi no podia mantenir eclipsada la seva capacitat creadora per sempre i de tant en tant veien la llum grans relats curts com La mort de Ivan Ilich o La sonata a Kreutzer.

Per concloure no vull deixar de transcriure el paràgraf en que Nabokov parla del Tolstoi predicador i en el qual explica el que hagués fet amb ell quan li revenia la vena moralista. Tota una gran idea!:

Mucha gente se acerca a Tolstoi con sentimientos encontrados. Estiman al artista que hay en él y les aburre terriblemente el predicador; pero ocurre que es bastante difícil separar al Tolstoi predicador del Tolstoi artista: es la misma voz lenta y profunda, es el mismo hombro robusto el que levanta una nube de visiones o un fardo de ideas. Lo que uno querría hacer sería, de una patada, quitarle el podio de debajo de las sandalias y encerrarle en una casa de piedra de una isla desierta con litros y litros de tinta y resmas de papel, muy lejos de las cosas, éticas y pedagógicas, que distrajeron su atención de la forma en que el oscuro cabello se rizaba sobre el blanco cuello de Ana. Pero no se puede: Tolstoi es homogéneo, es uno,...

Fausto Puerto

Nura. Escriviure, malgrat tot. Un gran poema

FAUSTO | 12 Abril, 2007 17:10

Sense paraula no hi ha vida, encara que el poeta, amb cinquanta anys a l’esquena, ha après que la vida és més important que la literatura. En tot cas, l’aprenentatge deu haver estat dur, perquè el bagatge literari de Ponç Pons (Alaior, 1956) és difícilment superable.

Nura, tractat d’enyor, representa l’evocació –potser l’últim adéu– de la Menorca miticoparadisíaca que el poeta va viure a la infantesa; una Menorca que tenia els seus defectes, però que no havia patit els estralls de l’especulació i el turisme de masses i a la qual Pons vol tornar:

Sé que hi ha llocs d’exòtics paratges de faula
però jo vull tornar al meu Son Bou d’infantesa

El paisatge de Menorca, l’antiga Nura, que els menorquins no han sabut valorar (Insensibles al do immerescut de ser illencs / no hem sabut que érem rics d’un edènic paisatge), és present a tot el poema. Nura neix de la necessitat de superar l’enyor produït per la pèrdua de la Menorca d’antany, univers òbviament irrecuperable.  Al final del camí, només li resta la llengua en la qual perdura el record. Llengua i terra van lligades. Les paraules representen, simbolitzen, i la Menorca –o la Mallorca, tant se val– que perd els referents lingüístics i geogràfics tradicionals mai no tornarà a ser la mateixa. Així, doncs, es constata la desaparició d’una cultura que el poeta, quixotesc, vol salvar. Tanmateix, s’imposa el pessimisme (l’únic retret que jo faria a Pons) del no-hi- ha-res-a-fer.

Sols podem evocar allò perdut amb els mots
com diu Faulkner triar entre tristesa o no-res

El poeta verbalitza el trauma, li dóna forma mètrica en versos dodecasíl.labs de ritme prodigiós i el divideix en set parts. Sorgeix, així, Nura, poema fet ritual on Ponç Pons reflexiona en veu alta i enfila els versos de manera magistral, tot juxtaposant àgilment els temes, lligant les reflexions, filant cada cop més prim, ajustant el sentit. Perquè Nura no és un simple plor per la pèrdua del paradís. Nura és un poema global, un exorcisme sorgit de l’experiència vital i literària que s’endinsa en l’ànima de Pons. Cal, doncs, que aprenguem el joc que ens proposa el poeta i que (re)llegim amb cura els versos per poder copsar la diversitat profunda del poema. Temes d’actualitat, d’interès polític i mediàtic (guerres, ecologia, immigració, corrupció), són passats pel sedàs particular de Pons, juntament amb reflexions i imatges poètiques de caire més íntim sobre cinema, filosofia, literatura, amor, sexe, religió...

Com ja hem esmentat, llengua i paisatge ocupen un lloc preeminent a Nura. Hem d’afegir-hi la preocupació per la pròpia literatura, per la funció i el sentit de la poesia. Per a Pons, escriure és un compromís de primer ordre. El poeta no pot escriure des de la torre d’ivori (Compromès a través de la tinta no vull / creure que són normals el dolor i la misèria).

Com diu el també menorquí Joan F. López Casasnovas, Ponç Pons és un artista compromès que pateix pel desordre i el caos (corrupció, mentida, malvestat...) que proliferen arreu i que, per açò mateix, exclama: «En el fons del meu cor jo sóc un anarquista, què punyetes!».

Ha aparegut una taula de salvació, la ironia que permet un distanciament respecte del propis pensaments i certeses. De vegades, Pons és irònic, provocatiu, burleta (Literari i humà el meu món no és d’aquest regne). Sempre lúcid, deixa, romàntic (rescrivint revoltat a l’absurd), una porta oberta a l’esperança més enllà de la literatura.

Llorenç Carreres

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS