Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.
FAUSTO | 28 Juny, 2007 08:31
M'agraden les coses senzilles,
el pa amb tomàquet,
la bleda i patata,
la rutina dels avis,
els poemes que s'entenen.
Amb aquesta divisa entra Amadeu Vidal i Bonafont a la banyera des d'on, amb els dits arruats, fa la seva crònica del món que li toca de viure. Vidal, traspassada ja la frontera dels trenta, es mostra escèptic amb tot plegat, i recorre a l'amor patern i matern com qui cerca una ansa on agafar-se per no estimbar-se en el pou dels anys: "Delinquiria per no sortir-ne. Només a la banyera podré ser jo, recuperar el confort del ventre matern". Aquesta tranquil.litat de sentir-se el rovell de l'ou, protegidíssim dels agents externs, no l'impermeabilitza a les coses que van passant arran de la comodíssima peça de bany. Recorda, Vidal, parlant del pare, els horabaixes de Carrusel Deportivo i d'aigua escalfada al fogó per omplir la banyera i, sorneguer, afirma: "Jo vinc d'aquí , malgrat que sovint regalimi poemes tendres i que als ulls de les mares dels amics sigui el noi sensible que ve a dinar". I també, en forma de vapor intangible, rep la visita del primer amor, sentenciat amb un incontestable "som la mel presa al fons d'un pot, estret, on no arribem amb la cullereta". Després de rebre la visita d'uns esquins amb qui comparteix l'escassetat de cabells, Vidal també viu la nit nupcial en remull, entre les blanques parets de la banyera: "El volum i el moviment dels cossos fan que vessi l'aigua a l'atzar, en rius i en regalims de tendresa cap als intersticis de les rajoles noves. Som ingenus i sabem que tot això és per sempre". Optimista i àgil manera de viure dins l'escepticisme, certament. El visiten, també, Nicole Kidman, Angelina Jolie, Judit Mascó, Ricky Martin, Brad Pitt, però tanmateix, "caduca la bellesa dels cossos i és esborrada sempre per una altra bellesa". I adverteix: "Per això convé no enamorar-se d'un cos concret, sinó de la sensualitat renovable del món". I partint d'aquí, Vidal concreta: "Jo sóc feliç perquè ja ho dono tot per devastat i no tinc res a perdre a la banyera estanca". L'arribada al caos, al no-res, des d'on la creació és lliure i sense fermalls, des d'on es pot tornar a viure sense tenir res a perdre més que el mateix fet de viure.
Però com hem vist no tot és amor, i vida, i record, i sentiment. Des de la banyera, Vidal té temps i esma per veure què passa al món exterior. Sap que hi ha esquins, però també sap que hi ha pasteres, tanmateix, una excusa per tornar a parlar dels records esbucats de la infantesa: "Veig una pastera a l'horitzó. Em concentro perquè l'oasi de la banyera no tingui port ni platja, que tot el perímetre sigui un espadat abrupte com el meu cor adaptat al món. Hi niuen les gavines als buits que queden en erosionar-se els somnis d'infantesa". Per això, cansat de la gestió inservible, ataca: "Obro el diari per la secció de política. Separo la pàgina i ofego el Consell de Ministres". L'escepticisme sobre el sistema, el mena també a l'escepticisme sobre l'amor: "Només ens estima altruistament qui ens ha vist néixer i créixer indefensos. Heus aquí la solitud inexorable dels vells". I tanmateix, Vidal no s'atura de creure en la vida, en un vitalisme encés i urgent: "M'he adonat que, malgrat els anys, com tots vosaltres, encara sóc el centre màgic del món, l'interruptor de què depenen els dies". Els homes i les dones, creadors de tots els emperons i alhora, però, autèntics creadors de tot plegat, cada dia. Un món en cada vida. I així com hi ha entrat, n'Amadeu, en torna a sortir, amb conya, però de veres, maleint la impossibilitat de ser original: "Un altre cop ha fet servir la meva tovallola de color poesia".
Antoni Riera
FAUSTO | 21 Juny, 2007 14:44
Me entero con algún retraso de la prematura muerte del poeta peruano José Watanabe a los sesenta y un años de edad. No sabía que estuviera enfermo y su muerte, como suele suceder con lo inesperado, le deja a uno con la sensación de una profunda incertidumbre. Conocí la poesía de Watanabe, en septiembre del año pasado, gracias a Lola Larumbe, de la madrileña librería Rafael Alberti. Lola había pasado el verano en Perú siguiendo las huellas de El Río, el magnífico libro de viajes que recientemente ha publicado entre nosotros Pre-Textos, editorial a la que también debemos el conocimiento de la obra del poeta peruano. Aquella tarde, Lola me habló con admiración de Watanabe, de su primer libro editado en España, La piedra alada, y de los días que compartieron en Lima.
La voz poética de Watanabe no forma parte de lo que podríamos denominar la gran tradición española y uno se atrevería a afirmar que, incluso, tampoco de la hispanoamericana. Su estilo, de una gran austeridad, puede sugerir una cierta aspereza, pero no creo que sea el caso, sino el de un despojamiento esencial; una rudeza, sí, que nace del amor por lo más concreto y callado. Su poesía se podría decir que se encuentra siempre a la espera de que acontezca lo poético sin necesidad de alardes ni dramatismos. Eso y el interés por el haiku, así como su amor por la naturaleza, incluso la inanimada. "La piedra era piedra -se lee en uno de sus poemas- y así se bastaba".
En el arte suelen darse dos direcciones contrapuestas: una que defiende la contundencia de lo expresivo y otra, más refinada, que busca el silencio, la sutileza, la intimidad de la obra. El abuelo de José Watanabe llegó al Perú desde su Japón natal para trabajar de bracero en un latifundio. Como tenía buena mano para la pintura, pronto le empezaron a llegar encargos de conventos y pequeñas parroquias para que fuera pintando algunos retratos de imaginería religiosa: un crucificado, una piedad, una inmaculada. Uno se imagina esas tablas finas, pequeñas, algo trascendidas, como ha sido siempre el arte japonés, en lugar del expresionismo brutal y postizo del peor barroco español. Y en efecto, era la sangre lo que echaban a faltar las monjas y los curas; los manchones de sangre, la fuerza más burda, en fin. Y por ello, le ordenaban que manchara sus cuadros con sangre para que así las telas pudieran gritar. ¿Para qué tanto silencio?, exclamaban esos hombres de fe. ¿Para qué? Esta pregunta es también la de la poesía de su nieto.
Si no estoy equivocado, Watanabe tiene una hija en Mallorca que habrá dado a luz o estará a punto. En uno de los versos de su padre, hablando precisamente de la maternidad y del destete, se puede leer: "El seno ya no es más el sitio de la ternura". En estas palabras se esconde un elogio suficiente. La ternura, la humildad y la escucha dan testimonio de la más alta poesía.
Daniel Capó Diario de Mallorca 8/06/07
FAUSTO | 14 Juny, 2007 10:55
Georges Braque
La decisió de Brandes és la darrera novel.la d’Eduard Márquez (Barcelona, 1960) publicada en català per l’editorial Empúries i en castellà per Alianza amb traducció de Ramón Minguillón. El llibre va obtenir el premi Octavi Pellissa 2005, un premi que va néixer fa deu anys impulsat per l’editorial Empúries per tal de recordar la memòria d’Octavi Pellissa, símbol de la resistència cultural a Catalunya contra el franquisme.
Eduard Márquez té publicades dues novel.les: Cinc nits a febrer (Quaderns Crema, 2000) i El silenci dels arbres (Empúries, 2003) que quedà finalista en el premi dels llibreters catalans l’any 2004. També és autor de llibres infantils i ha fet poesia.
Aquesta darrera novel.la, La decisió de Brandes, està basada en un fet real: l’expoli d’obres d’art durant el nazisme. L’autor va llegir en una notícia del diari que un ciutadà nord-americà havia reconegut en un catàleg de la Thyssen Bornemisza un quadre que va pertànyer a la seva família. A partir d’aquest fet l’autor va començar a investigar i li va cridar l’atenció la història del pintor cubista Georges Braque, el qual va rebre la visita de Walter Andreas Hofer, agent enviat per Hermann Goering per fer-li xantatge i aconseguir un quadre de Lucas Cranach que tenia el pintor. A partir d’aquest moment, Eduard Márquez construeix la seva novel.la.
Braque (pintor cubista francès) es converteix en Brandes (pintor expressionista alemany).
L’obra està escrita en primera persona i va desgranant la memòria de Brandes, ja gran i a punt de morir. La narració comença amb un significatiu “ Tu tries” dit per Hofer. A partir d’aquí la novel.la és converteix en un trencaclosques de la memòria, on tot va encaixant i fluint, amb una manera d’escriure que es percep treballada i honesta i on l’autor sap tallar una reflexió a temps per mantenir el ritme.
La vida de Brandes, un home tímid, insegur, que es retreu a sí mateix no haver-se implicat més en les coses però que al final sap prendre una decisió, ens fa reflexionar, amb pinzellades deixades anar aquí i allà, damunt coses que ens importen tant com la significació de les coses petites i quotidianes; la relació entre art i vida; l’equilibri; la forma com hem de viure i situar el passat en el present; què quedarà de nosaltres i de la nostra memòria; quantes coses realment importants ens passen a la vida; les decisions que prenem, etc. Tot acompanyat d’un rerefons pictòric on els colors, les figures i l’artista estan presents.
Tal vegada no sigui una gran obra, però és una novel.la assequible en la qual jo personalment m’he sentit còmoda. Quan penso en ella, ja que és breu (124 pàgines), em ve al cap la mateixa preparació que quan tens ganes de veure una pel.lícula: butaca, llum adient, silenci i... acció.
FAUSTO | 07 Juny, 2007 14:31
Tota la vida m’han intrigat els monomaníacs, la gent obsessionada per una sola cosa, ja que com més un es limita, mes s’acosta per altra banda a l’infinit; justament aquests homes, que viuen en aparença fora del món, saben bastir en la seva matèria, com formiguetes, uns mons en miniatura ben curiosos i particulars.
Stefan Zweig
Hi ha dues novel.les que tracten el tema dels escacs que trobo fascinants. Una d’elles, escrita l’any 1930 per Vladimir Nabokov es titula La defensa i ens conta les victòries i les misèries d’un gran mestre d’escacs anomenat Luzhin que, obsessionat per aquest joc, veu com amb el pas dels anys el seu talent innat es torna contra ell fins abocar-lo a l’autodestrucció. L’altra, és aquesta Novel.la d’escacs de Stefan Zweig escrita l’any 1943 i en la que també, d’una manera més complexa del que sembla en un principi, se’ns mostren dues cares d’aquesta ciència que, en casos molt extrems i puntuals, pot passar de ser una taula de salvació per acabar derivant en una malaltissa obsessió.
Mirko Czentovickz és un personatge un tant desagradable. L’únic que sap fer bé en aquesta vida és jugar als escacs. Ple d’inseguretats, mal educat i sense cap mena de cultura, és incapaç de fer una O amb un tassó. Ara bé, amb un tauler quadriculat es transforma i no hi ha jugador que pugui derrotar-lo, per això arriba a convertir-se en campió mundial. En un viatge amb vaixell que el porta de Nova York a Buenos Aires, crida l’atenció del narrador d’aquesta història que, sabent qui és i interessat en aproximar-se a ell, organitza una partida d’escacs amb altres passatgers. Mirko accedeix a jugar una simultània contra tots. La sorpresa esdevé quan, després d’haver-los guanyat el primer joc sense cap problema i jugant ja el segon, un misteriós passatger, de pell pàl.lida i aspecte malaltís, aconsella al grup d’aficionats uns fantàstics moviments que aconsegueixen forçar taules.
Aquest enigmàtic personatge resulta ser un noble vienès que fuig dels nazis i en una esclaridora conversa, que manté amb el narrador de la novel.la, ens revelarà les claus que el dugueren a dominar l’art dels escacs. La història que conta és una meravella, d’aquestes que es queden gravades en la memòria del lector per l’intrigant i al.lucinant que resulta.
Stefan Zweig amb mestria i ofici assoleix acaparar tota la nostra atenció durant una hora i mitja o dues, que és el temps aproximat que dediquem a llegir aquesta petita joia de només 90 pàgines. A més, i per si qualcú s’ho pensava, no ens fa falta tenir nocions d’escacs. Aquest és un altre mèrit a favor de Zweig. Per tant no hi valen excuses, si prescindim un vespre de la televisió ens sobrarà temps per rumiar-la abans d’anar a dormir, fins i tot per comentar-la demà mateix.
Fausto Puerto
Llibreria Món de llibres
C/ Major nº7
Manacor 07500
llibres@mondellibres.com
Telf: 971 84 35 09
« | Juny 2007 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |