Món de Llibres

Tota la vida m’han intrigat els monomaníacs, la gent obsessionada per una sola cosa, ja que com més un es limita, mes s’acosta per altra banda a l’infinit; justament aquests homes, que viuen en aparença fora del món, saben bastir en la seva matèria, com formiguetes, uns mons en miniatura ben curiosos i particulars.

Stefan Zweig

     Hi ha dues novel.les que tracten el tema dels escacs que trobo fascinants. Una d’elles, escrita l’any 1930 per Vladimir Nabokov es titula La defensa i  ens conta les victòries i les misèries d’un gran mestre d’escacs anomenat Luzhin que, obsessionat per  aquest joc, veu com amb el pas dels anys el seu talent innat es torna contra ell fins abocar-lo a l’autodestrucció. L’altra, és aquesta Novel.la d’escacs de Stefan Zweig escrita l’any 1943 i en la que  també,  d’una manera  més complexa del que sembla en un principi, se’ns mostren dues cares d’aquesta ciència que, en casos molt extrems i puntuals, pot passar de ser una taula de salvació per acabar derivant en una malaltissa obsessió.

Mirko Czentovickz és un personatge un tant desagradable. L’únic que sap fer bé en aquesta vida és jugar als escacs. Ple d’inseguretats, mal educat i sense cap mena de cultura, és incapaç de fer una O amb un tassó. Ara bé, amb un tauler quadriculat es transforma i no hi ha jugador que pugui derrotar-lo, per això arriba a convertir-se en campió mundial. En un viatge amb vaixell que el porta de Nova York a Buenos Aires, crida l’atenció del narrador d’aquesta història que, sabent qui és i interessat en aproximar-se a ell, organitza una partida d’escacs amb altres passatgers. Mirko accedeix a jugar una simultània contra tots. La sorpresa esdevé quan, després d’haver-los guanyat el primer joc sense cap problema i jugant ja el segon, un misteriós passatger, de pell pàl.lida i aspecte malaltís, aconsella al grup d’aficionats uns fantàstics moviments que aconsegueixen forçar taules.

Aquest enigmàtic personatge resulta ser un noble vienès que fuig dels nazis i en una esclaridora conversa, que manté amb el narrador de la novel.la, ens revelarà les claus que el dugueren a dominar l’art dels escacs. La història que conta és una meravella, d’aquestes que es queden gravades en la memòria del lector per l’intrigant i al.lucinant que resulta.

Stefan Zweig amb mestria i ofici assoleix acaparar tota la nostra atenció durant una  hora i mitja o dues, que és el temps aproximat que dediquem a llegir aquesta petita joia de només 90 pàgines. A més, i per si qualcú s’ho pensava, no ens fa falta tenir nocions d’escacs. Aquest és un altre mèrit a favor de  Zweig. Per tant no hi valen excuses, si prescindim un vespre de la televisió ens sobrarà temps per rumiar-la abans d’anar a dormir, fins i tot per comentar-la demà mateix.

Fausto Puerto