Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Cuentos completos de Flannery O'Connor. L’escriptora i el seus monstres.

FAUSTO | 27 Setembre, 2007 09:56

Llegeixo a  La gravedad y la gracia de Simone Weil  la següent  reflexió:

Literatura y moralidad. El mal imaginario es romántico, variado, el mal real, triste, monótono, desértico, tedioso. El bien imaginario es aburrido; el bien real es siempre nuevo, maravilloso, embriagante. Por lo tanto, la “literatura de imaginación” o es aburrida o es inmoral (o una mezcla de ambas). No escapa a esta disyuntiva como no sea que, a fuerza de arte, pase del lado de la realidad -cosa que sólo puede lograr el genio”.

Tot d’una em ve al cap, com exemple i demostració de la vigència d’aquest pensament, un conte Flannery O’Connor titulat Un hombre bueno es difícil de encontrar, conte que podem trobar en el llibre  Cuentos completos de l’editorial Lumen. O’Connor a força d’art fa veritat la reveladora cita de Weil. Només un geni té la capacitat de contar  un grapat de històries tan tremendes, estranyes i inclassificables com les que omplen les vuit-centes pàgines d’aquest volum i, a més, fer-ho sense caure en la vulgaritat i sense provocar el fastig i l’avorriment del lector.

El llibre consta de trenta-un relats, i m’atreveixo a afirmar que quasi tots ells, exceptuant-ne tal vegada quatre o cinc que pel meu gust no estan al mateix nivell dels altres, són absolutes obres mestres. La meva principal lectura d’estiu ha esdevingut un autèntic plaer i he afegit a la meva biblioteca un llibre genial. 

Flannery O’Connor és una escriptora gairebé desconeguda pel gran públic. Va néixer a Savanna, Geòrgia, l’any 1925. Filla única d’una acomodada família de descendència Irlandesa, des de ben jove es va dedicar a l’ofici de l’escriptura, però no va ésser fins l’any 1946 que va veure publicat el seu primer relat. L’any 1952 s’edità  Sang sàvia, la més coneguda de les seves novel.les i per la que va gaudir d’un gran èxit que la consagrà com una de les millors escriptores dels Estats Units. A partir de l’any 1951 una greu malaltia a la sang la va mantenir aïllada i convalescent a una granja de la família. Va morir 13 anys després, l’any 1964 a l’edat de 39 anys. Va ésser durant la aquesta llarga convalescència quan Flannery escrigué la major part de la seva obra. La  descripció magistral que ens fa del sud conservador, religiós i asfixiant de l’Amèrica profunda és d’una clarividència i d’una intuïció tan afinades que un no pot més que quedar admirat del talent i la penetrant psicologia que demostra en tots els relats.

El món de Flannery O´Connor és ruïnós, decadent, malaltís... Els seus personatges, grotescs i perversos, habiten unes pàgines plenes de supersticions i mentides mentre s’arrosseguen per camins equivocats implorant a Déu miracles per pur egoisme. Els fills, que la seva ploma turmentada va parir, poden ésser autèntics monstres o àngels adorables i sovint les dues coses a la vegada. Tots ells, sense saber-ho, estan a punt de transformar-se. Tots ells caminen cap a la perdició més absoluta o cap a la salvació   esglaiadora i terrorífica que l’escriptora els ha preparat. El sentit de la vida se’ls escapa  talment com als lectors se’ns escapa la visió total del món de Flannery O’Connor.

Hi ha una bellesa plena de misteri en aquests contes. Un transcorre imperceptible que batega en cada paraula, com un corrent lent i constant, que ens emporta i no ens deixa treure ull de la pàgina. Descobrir la “Literatura” en majúscules de Flannery O’Connor per primera vegada, és com fer un aguait dins una cova i deixar que, a poc a poc, els nostres ulls s’avesin a la foscor i vagin perfilant els enigmes que ens esperen, allà, amagats des de sempre. 

Fausto Puerto

Maus. Relat d'un supervivent.

FAUSTO | 20 Setembre, 2007 08:59

        Són molts els llibres dels que vull parlar aquests propers mesos. Quasi tots ells clàssics meravellosos de lectura obligada i uns altres, agradables descobriments que engrandeixen la literatura. Però, pel que fa al tema literari és millor no planejar molt les coses... Per exemple, vet aquí com aquesta setmana, just acabada l’enriquidora lectura de L'eriçó i la guineu d’Isahia Berlin i mentre intentava concloure un article sobre els contes de Flannery O’Connor per publicar avui dijous,  em vaig posar a llegir un  còmic que tenia al caramull dels llibres pendents. El còmic es titula Maus i el seu autor és Art Spiegelman. La qüestió és que, sense fer-ne contes ni haver-m’ho proposat, acabo parlant d’aquesta hipnòtica novel.la gràfica.

Maus té una petita falla, si és que es pot dir així, i una gran virtut. Ambdues es complementen per convertir-lo en un llibre molt però que molt especial. La petita falla, sempre segons la meva humil opinió, és que ens conta una història que tots ja ens sabem gairebé de memòria, vull dir que no aporta res nou al tema de l’holocaust jueu; bàsicament ens torna mostrar cruament, però també de manera commovedora i intimista, quins varen ésser els horrors, les penúries i les tragèdies que visqueren milions i milions de famílies jueves. Spiegelman ens dibuixa la dramàtica existència en els guetos polonesos, la vida en els amagatalls inhumans construïts dins les cases, l’angoixa de saber que aquells a qui més estimes estan en perill de mort, el transcórrer dels dies en els camps de concentració on el fum negre dels forns ens recorda constantment que allò era un infern. Tot això, apuntalat per les mil i una barbaritats impensables de que foren capaços el soldats de Hitler.

La virtut de l’obra està en que el fet  que ja ens sapiguem la lliçó no ens destorba gens ni mica ni ens fa feixuga la seva lectura, sinó que, contràriament, ens ajuda a enriquir-la més si cap. Maus ens enganxa des de les primeres pàgines i com diu Umberto Eco “ja no la podem deixar de llegir ni tan sols per anar a dormir”.

La literatura en totes les seves formes, el cinema en totes les seves possibilitats, la fotografia en tots els seus instants immortalitzats, sempre s’han fet ressò d’aquest desastre. Spiegelman situa la seva novel.la gràfica a l’altura d’aquestes arts. No és el primer en traslladar l’holocaust al món del còmic, altres dibuixants ja s’han apropat al tema, però ell ho fa com ho fan els grans directors de cinema o els grans escriptors: amb sabiduria i talent.

Art Spiegelman ens conta dues històries a la vegada: la primera transcorre als Estats Units i ens parla de la relació d’Artie (el mateix Spigelman) amb el seu pare Vladek. Arrel de diverses converses entre pare i fill, Artie decideix dibuixar un còmic que conti la vida i la manera en que el seu progenitor va aconseguir sobreviure a l’holocaust. Però la cosa no acaba aquí. A la vegada que anem coneixent les aterridores desventures de Vladek, que conformen el fil narratiu de la segona de les històries, també anem descobrint la realitat quotidiana de la complexa relació d’aquest pare tan especial amb el seu fill, una mica egoista. Presenciem l’enfrontament de dues generacions i de dues maneres completament diferents d’entendre la vida, fins que arriba un punt que ja no sabem quin dels dos fils narratius ens interessa més.

Spiegelman dibuixa Maus en un auster blanc i negre, no descuida mai el text i aconsegueix a la perfecció adaptar el to de la narració a cada vinyeta.  La part que ens conta l’holocaust està plena de detalls gràfics, sobretot si la comparem amb la que transcorre als Estat Units. Els dibuixos de línies senzilles sorprenen per la seva gran expressivitat. Els jueus estan representats com si fossin rates, els nazis com a moixos, els francesos com a granots, els americans com a cans.. Un detall: les rates, quan es volen fer passar per polonesos, per tal de no ser descobertes, senzillament es posen una màscara que representa la cara d’un porc. Queda clar que els recursos innumerables i el solapat sentit de l’humor de Spiegelman són d’agrair durant tota la lectura.

Maus, va ésser guardonada amb el Pulitzer l’any 1992, única vegada que s’ha concedit aquest prestigiós premi a un còmic. L’editorial Inrevés ha publicat una edició en català amb una bona traducció i una acurada presentació. En castellà, la publica l’editorial Mondadori.

Fausto Puerto

Job. Història d'un home senzill.

FAUSTO | 13 Setembre, 2007 09:04

En un altre dels constants encerts de Narrativa del Acantilado, ha sortit a la venda la novel.la Job, una autèntica obra mestra de l’austríac Joseph Roth que fou publicada per primera vegada el 1930 amb un èxit notable que el consagrà com a escriptor.

Joseph Roth pertany al grup d’excelsos escriptors que la primera meitat dels segle XX donaren esplendor a la llengua alemanya. Em refereixo a Thomas Mann, Rilke, Robert Musil o Kafka, que, juntament amb els hongaresos Elias Canetti i Sándor Márai, formen el més selecte de la sorprenent escola centreeuropea del segle passat, imprescindible en qualsevol biblioteca.

En la contraportada del llibre que comentam, parlant de l’estil de Roth, anomenen dues qualitats que em semblen molt escaients: lirisme i vigor. Jo n’hi afegiria dues més: economia i exactitud. És impressionant la quantitat de pensaments profunds i de raonaments filosòfics que ens explica Roth amb un mínim de frases curtes, senzilles, directes, concises i exactes.

Si bé és veritat que sempre que es menciona l’obra de Joseph Roth es fa referència a La llegenda del Sant Bevedor  o La marxa Radetzky, després de la lectura de Job, un queda convençut que si no existissin aquestes dues obres,  amb Job li hauria bastat a Roth per a quedar en la història de la literatura, perquè té totes i cada una de les característiques pròpies de les obres capitals.

Les peripècies del jueu Mendel Singer, la seva dona i els seus quatre fills, primer a Ucraïna i després a Amèrica, ens enganxa i ens commou des de la primera pàgina, on ja se’ns adverteix que no esperem grans coses d’aquell pobre mestre devot i temorenc de Déu, que empès per la misèria emigra a Amèrica amb la família abandonant en el seu poblet natal de Zuchnow el fill petit, que és baldat i deficient mental. Una decisió que l’omplirà de remordiments la resta de la seva vida.

En definitiva, el jueu Mendel Singer és un veritable àlies del personatge bíblic que representa Job, i la novel.la, entre moltíssimes altres coses, una metàfora sobre els remordiments, la resignació, la fe, l’esperança, el premi i el càstig i el paper de Déu i les religions en la vida dels homes. Una paràbola trista i pessimista  amb un final falsament feliç i esperançador, perquè el preu que paga el protagonista per sortir de la contínua ratxa de desgràcies que conformen la seva vida i que el menen a rebutjar Déu temporalment, és molt elevat.

Crida l’atenció el fatalisme existencial de la majoria d’aquests escriptors centreeuropeus, que, a més de reflectir-se en la seva obra, els dirigia cap a una destrucció personal progressiva o directament al suïcidi. Record ara mateix el cas de Sándor Márai, o el del propi Joseph Roth, que morí alcoholitzat als quaranta-cinc anys.

La novel.la Job (és imprescindible llegir-la) està plena d’encerts i moments culminants, però per a citar-ne només un, recordaria la reacció de Deborah, l’esposa de Mendel Singer, quan li comuniquen la mort d’un dels seus fills. Senzillament magistral.

Deborah sigue sentada en la silla, como si no hubiera ocurrido nada, en silencio. Sus ojos están secos, vacíos, como dos pedacitos de cristal oscuro. Está sentada frente a la ventana. Se diría que cuenta los copos de nieve. Todo está en silencio. Se oye el fuerte tictac del reloj. De pronto, Deborah  empieza a arrancarse el pelo muy despacio, con dedos lentos. Se lleva un mechón tras otro sobre el rostro, pálido y sin expresión, como de yeso hinchado. Después se arranca un mechón tras otro casi al mismo ritmo con el que ahí fuera caen los copos de nieve...”

Tomeu Matamalas

Diarios. Léon Bloy.

FAUSTO | 06 Setembre, 2007 09:58

Léon Bloy, (Périgueux, 11 de julio de 1846 – Bourg-la Reine, 3 de noviembre de 1917) fue un novelista y ensayista francés. Pasó, en su juventud, del anti-catolicismo militante al catolicismo ferviente pero siempre fue combativamente anticlerical, del clero del momento histórico que le tocó vivir: “...sus seminaristas idiotas y malhechores, que ambicionan el sacerdocio que les conferirá el favor de poder crucificar a Jesús cada día”, y fue, también, un anti-burgués furibundo: “Cuando a los mundanos les falta el dinero, les falta todo y su miseria es espantosa”. Hermano de la pobreza como San Francisco de Asís: “La miseria tiene esto de bueno, que nos fija, como clavos, en la Mano de Jesucristo” y latinista, aunque no filósofo, como Santo Tomás de Aquino, fue, como ambos y tantos otros esclarecidos, un enamorado de Jesús.

Recientemente escuché en la radio a un erudito catedrático, ex-sacerdote, explicando las escasas referencias históricas que existen sobre la vida de Jesús y diciendo que casi todo lo que se escribió sobre Él son leyendas sin evidencias históricas. Seguramente es verdad. Pero lo que probablemente no conoce el tal erudito son los canales mediante los cuales Dios se manifiesta al ser humano. Es irrelevante que Flavio Josefo hable poco o casi nada de Jesús, ¿es que acaso si hubiera escrito mucho, por eso, el mundo sería cristiano?  A dicho experto, como se dice ahora, Léon Bloy gritaría: “¡Un alma a la que Dios asedia con toda su potencia! ¡Cabe imaginar algo más bello!”,  o bien, “Sobre la tierra vemos lo invisible por medio de lo visible. Después de la muerte, veremos lo visible por medio de lo invisible.” No podía soportar los lugares comunes –escribió una exégesis en dos partes sobre ello– y como comenta Cristóbal Serra, traductor fiel y vigoroso, en el prólogo de la presente edición, Bloy fue quien descubrió que el mundo moderno era obra del criterio de la Cantidad, que había postergado al criterio de Calidad: “La Divinidad moderna es el ídolo Cantidad, el dios Quantum”. Léon, fue un violento polemista, lo que le granjeó muchos enemigos y el boicot del mundo literario y católico de su tiempo (hoy se diría que le faltaban habilidades sociales: “En cuanto a la habilidad no la deseo. La sustituyo por la confianza en Dios...” ) y afrontó su vida desde muy pronto como testigo y apóstol de lo Absoluto: “Del Absoluto, pero, repitámoslo, el Absoluto es un viaje sin retorno y por eso quienes lo emprenden tienen tan pocos compañeros. ¡Imaginaos! Querer siempre la misma cosa, ir siempre en la misma dirección, marchar día y noche sin girarse ni a la izquierda ni a la derecha una sola vez, ni por un instante, no concebir toda la vida, todos los pensamientos, todos los sentimientos, todos los actos y hasta las menores palpitaciones sino como la continuación perpetua de un decreto inicial de la Voluntad todopoderosa...El temerario busca a sus compañeros. Comprende entonces que es capricho de Dios que esté él solo en medio de los tormentos y avanza entre la negra inmensidad llevando ante sí su corazón como una antorcha”.

No fue Bloy un afortunado, pasó muchas dificultades económicas: “Soy un perpetuo galeote de lo sublime”, siempre con la familia al borde de la miseria, de la que Dios, decía él, los rescataba por medio de algunos buenos y generosos amigos, y perdió a un hijo y a su primera mujer de forma dramática. Sin embargo, Léon encontró siempre consuelo en la fe: “Sé paciente y dulce hacia ti mismo. Es infinitamente probable que Dios no haga nada de lo que tú sueñas. Lo hará mejor”. ¿Fue Léon Bloy un desesperado?, él mismo nos responde: “El Dolor no es nuestro fin último, es la Felicidad celeste la que es nuestro último fin. El dolor nos lleva de la mano al umbral de la Vida Eterna. Allí nos abandona, al estarle vedado el umbral...La desesperación filosófica  consiste en no esperar Nada de los hombres y Todo de Dios...por lo que atañe a la otra desesperación, la teológica, la que no espera nada de Dios, la dejaremos para los burgueses que buscan la alegría de sus tripas.

También fue Bloy un hombre valiente y defensor de los pobres: “El colmo de la miseria humana es el desprecio de los pobres por los pobres. Sólo los pobres dan espontáneamente, los ricos quieren ser solicitados”  y de los judíos: “Se olvida o más bien no se quiere saber que nuestro Dios hecho hombre es un judío, el judío por excelencia, el León de Judá; que su madre es una judía, la flor de la raza judía; que los Apóstoles han sido judíos...¿cómo expresar la enormidad del ultraje y blasfemia que consiste en vilipendiar a la raza judía?

La muerte lo alcanzó en su casa, en plena I Guerra Mundial, según su mujer tuvo una muerte dulce y sin agonía. Años antes se había referido así a la muerte: “¿Hay para un ser humano algo tan importante como estar muerto? ¿Existe un estado más amable, más envidiable, más deseable, más exquisito, más espiritual, más divino, más espantoso que el estado de un muerto, de un verdadero muerto a quien se mete bajo tierra y que se ha presentado ante Dios para ser juzgado? Las contingencias vulgares, los deberes del mundo, la prudencia de los imbéciles, terminan ahí. Lo único que se trata es de saber si ha muerto en el seno del Señor. Uno es tragado por lo Absoluto. Uno es absolutamente dichoso o absolutamente desdichado, y eso se sabe absolutamente...”

Epílogo: Vita mutatur, non tollitur (La vida cambia, no se acaba); Sursum corda (Arriba los corazones).

Joan López Ferré

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS