Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Fragmentos. El gran secreto de Martínez.

FAUSTO | 25 Octubre, 2007 08:54

S. L. Martínez fue viajero impenitente y escritor visionario. Autor de  una obra reducida a unos pocos fragmentos, creía ver en la carencia de estilo y de palabras la única manera de escribir.

Entre los aportes secretos de Martínez no es el menor su desaforada y fragmentaria ansia de llevar hasta extremos increíbles la única idea que se le ocurrió en cuarenta años de vida. Según los escasos datos que poseemos podemos deducir que ésta no era demasiado novedosa y que carecía de originalidad. Sin embargo, lo que la engrandece es justamente eso. Repetir hasta el hartazgo tópicos con la pretensión de estar creando algo nuevo, es el pecado de vanidad y soberbia de la mayoría de escritores. La novedad que aporta Martínez es justamente su falta de ambición y su desorden casi crónico a la hora de escribir. La carencia de estilo, de tema, de personajes y al fin, de historia, lo convierte en un auténtico renovador, por otro lado, su obstinación en tachar, borrar, tirar y no publicar, hacen de él, una especie de pacífico reaccionario.

En ningún momento nuestro autor se buscó un albacea tan poco confiable como Max Brod; menos aún, amigos interesados en famas ajenas; sus escritos, según me consta, jamás le fueron mostrados a nadie. Las personas más cercanas al autor (palabra que en este contexto casi carece de sentido), han declarado que en ningún momento sospecharon que su amigo supiera escribir. Nunca lo vieron ejecutando su obra, (otra palabra cuyo significado sería interesante revisar).

Tenemos así un hecho de absoluta originalidad en el desolador panorama artístico de nuestra época, algo que acerca a Martínez a la genialidad. Un autor sin obra; una obra sin autor.

El último fragmento es la piedra de toque de toda su concepción de la escritura. Fue escrito con una letra que recuerda garabatos infantiles:

“Regresión consciente. ¿Acaso no es ese el único fin de todo esto?. Ser lo que éramos cuando todo lo ignorábamos”.

Transcribo:

Sólo quiero recuperar una mirada. Ahora definitivamente lo sé. Por fin estoy listo para escribir”.

 A esta oración definitiva le siguen cincuenta y cinco hojas en blanco. La Magna Obra de Martínez.

Para poder leer lo que allí dice es necesario primero volver al estado en que no existía el lenguaje porque no existía el exilio. Todo nos pertenecía y nosotros mismos pertenecíamos a un mundo hecho para nuestra mirada. El resto es historia conocida: objetos sagrados y profanos, memorias, cuadros, libros.

Martínez descubrió el gran secreto que sólo algunas mujeres conocen y que todos los niños ocultan. Revelarlo sería una traición y ya hay demasiada literatura construida en base a traiciones.

He intentado acercar algunas claves. Tal vez mi intención me condene. ¿Pero qué condena es más cruel que la de las palabras?

Sobre esta pregunta gira la historia. La no escrita por Martínez. La única que merece ser leída.

El Secreto del Universo está en una hoja en blanco.

Fragmento. S.L.Martínez. 55 páginas. Editorial “Prensa Universitaria”, Logroño, Octubre 2002.

Gabriel Bertotti

Carta de Philipp Lord Chandos a Francis Bacon. Parole, parole, parole...

FAUSTO | 18 Octubre, 2007 08:42

Inefable, el món trontolla, i ni tan sols la literatura ens pot servir de bàlsam. Que ningú no desesperi, però, si en una primera lectura no és capaç de copsar la profunditat d’aquest text. Al contrari, persevereu-hi, sigueu pacients, paladegeu cada fragment d’aquest pretesa carta, en realitat una mena de manifest estético-literari, d’un poeta que es confessa incapaç d’enraonar, que ha perdut la capacitat de discernir, d’abastar el món mitjançant la paraula.

Abans ferm, segur, no veia cap diferència entre el món espiritual i el corporal. El seu esperit, temps enrere vigorós, s’ha vist reduït a un estat d’impotència que l’impedeix d’escriure, turmentat espiritualment. Ras i curt: ha perdut la capacitat d’enraonar de manera coherent. “Com bolets podrits”, les paraules abstractes se li desfan a la boca. Fins i tot les converses trivials se li entravessen, les paraules suren aïllades, el món esdevé inabastable per al poeta. Les paraules, en lloc de comunicar, en lloc d’humanitzar, l’enfonsen. El domina un “sentiment terrible de soledat”, com si l’haguessin “tancat en un jardí ple d’estàtues sense ulls”. Així, no té altra sortida que llançar-se al buit.

Tanmateix hi ha moments de joia per al poeta, quan es veu immers en una altra dimensió, en una mena d’estat mental més enllà de l’experiència quotidiana i en el qual, “de sobte i en qualsevol moment”, sense que ell hi pugui fer res, les coses més comunes adquireixen qualitats torbadores i inefables.

Són moments en què experiències “divines” i “salvatges” que li provoquen patiment, com quan li “neix a dins” la imatge d’una rata que dirigeix la mirada cap al buit, “o cap a l’infinit a través del buit”, mentre la seva cria mor enmig de terribles convulsions per causa de la ingestió de verí.

El poeta voldria “esclatar en un mar de paraules”, però no n’és capaç. No pot fer-nos partícips de les seves experiències perquè no troba els mots adequats per expressar el que sent en moments en què

“(...) qualsevol criatura insignificant, un gos, una rata, un escarabat, una pomera seca, un camí de carro que s’enfili serpentejant pel turó, una pedra cada cop més coberta per la molsa, em semblen més importants que mai no ho ha estat l’amant més bella i amorosa de la nit més feliç de totes”.

El poeta manté una relació quasi mística amb aquestes “criatures”. Claudio Magris, al pròleg de la Carta, afirma que Lord Chandos “es troba immers en un univers màgic i animístic, en el qual cada objecte (...) és una presència total no susceptible de ser enquadrada i englobada en una categoria superior”. Així, Lord Chandos va a la recerca d’aquests “objectes pobres i matussers” la senzillesa dels quals podrien desfermar en ell aquest estat “misteriós sense nom ni límits”. En definitiva, una nova dimensió més enllà del temps i de l’espai en la qual el poeta flueix cap ell mateix, “al si de la pau més profunda”.

A la fi, Lord Chandos s’acomiada del seu amic Francis Bacon. Li confessa que no escriurà cap altra llibre perquè desconeix per complet la llengua amb la qual podria fer-ho: es tracta, efectivament, “del llenguatge que fan servir les coses mudes” per parlar amb ell. Com diu Magris, la paraula ha deixat de ser un vehicle de coneixement, ja no té cap funció més que potser llustrar el discurs inequívocament fals que ha dominat el segle XX i, encara més, els inicis del XXI. El llenguatge que ens fa humans, doncs, esdevé estèril, buit i sense sentit. Aquest és el premonitori missatge de Lord Chandos.

Llorenç Carreres


“Tot va fer-se’m present: l’atmosfera freda i humida del celler amarat del tuf melós i penetrant del verí i la xiscladissa de mort que ressonava entre les parets cobertes de verdet; les convulsions embarriolades de la impotència; la corredissa de desesperacions entrellaçades, l’enfollida recerca d’una sortida; l’odi glacial en la mirada que s’adrecen dues rates fugitives quan es troben juntes davant una escletxa mig barrada. Però, ¿per què exploro una altra vegada un llenguatge del qual ja he renegat?”

Hugo von Hofmannsthal

La abadesa de Castro. L’ambigüitat d’Stendhal.

FAUSTO | 11 Octubre, 2007 09:28

Cuanto más ahondamos en nuestra alma, cuanto más nos atrevemos a expresar un pensamiento muy secreto, más temblamos al verlo escrito: parece extraño, y en esta extrañeza consiste su mérito. Por eso es original, y si además de verdadero, si las palabras reflejan bien lo sentido, entonces es sublime.

Stendhal

Impedimenta és una nova editorial que promet tota classe d’excel.lències al lector bibliòfil i exigent. Començar publicant una obra d’Stendhal diu molt de les ambicioses intencions del seu editor i posa el llistó ben alt, quant a qualitat, als propers títols que estan per arribar. Entre d’altres: La pulga de acero de Nikolai Leskov, Noviembre de Gustave Flaubert i Santuario d’Edith Wharton.

Una de les coses que més m’agrada del gran escriptor francès, i que a La abadesa de Castro trobem a cada fulla, és la força i l’ambigüitat dels seus personatges. Julio Branciforte i Elena Campieralli són creacions a l’altura del millor Stendhal. Les seves vides, que a estones semblen tretes d’un relat picaresc del Decameró i d’altres d’una tragèdia de William Shakespeare, concentren totes les fosques obsessions i tots els clars de lluna d’aquest escriptor que, a més de soldat, diplomàtic, republicà, aventurer i anticlerical,  va ésser un enamorat de la bona vida i un romàntic incurable.

Stendhal, a la seva obra mestra que és  El roig i el negre, crea a Julian Sorel i ens regala un dels personatges més forts i inoblidables de la literatura. Record que en el seu moment, quan gaudia de la lectura d’aquesta fabulosa novel.la, Sorel em desconcertava profundament. La seva psicologia era tan complexa que no acabava de saber mai quines eren les motivacions i quines les futures intencions d’aquest jove, que amb el pas del temps, com si d’un camaleó es tractés,  anava transformant-se, adaptant-se i canviant segons les circumstàncies. Stendhal és un autor imprevisible, un escriptor audaç que ens porta al final de la novel.la per camins que als lectors se’ns fan difícils d’intuir.

Amb La abadesa de Castro ens passa una cosa semblant; plena de d’aventures i accions heroiques, de tragèdies i traïcions, de luxúria i pecat, de confabulacions i demostracions de valor, de monges que conspiren i capellans pervertits, d’esperances impossibles i flors tacades de sang, ens trobem sempre davant una encreuada de possibilitats que ens porten a situacions i desenllaços que no esperàvem i ens obliguen a enfrontar-nos als estranys comportaments d’uns personatges que imaginàvem d’una manera i se’ns revelen d’una altra. 

Anar a una llibreria i trobar-se damunt la taula de novetats un llibre d’Stendhal (i a més tan ben editat com aquest) és tot un regal a la vista i als sentits. Llegir a un suplement que La abadesa de Castro ha estat, durant uns dies, en un llistat dels deu llibres més venuts és, sens dubte, una notícia que no té preu.

Fausto Puerto

Las sirenas de Titán. Sobren les paraules.

FAUSTO | 04 Octubre, 2007 08:43

Ahora todos saben cómo encontrar el sentido de la vida dentro de uno mismo.
Pero la humanidad no siempre fue tan afortunada. Hace menos de un siglo los hombres y las mujeres no tenían fácil acceso a las cajas de rompecabezas que llevan dentro.
No podían nombrar siquiera uno de los cincuenta y tres portales del alma.
Las religiones de pacotilla eran el gran negocio.
La humanidad, ignorante de las verdades que yacen dentro de cada ser humano, miraba hacia fuera, pujaba siempre hacia afuera. En su impulso hacia afuera la humanidad confiaba en llegar a saber quién era el responsable de toda la creación y en qué consistía toda la creación.
La humanidad lanzaba sus agentes de avanzada hacia afuera, hacia afuera. En el momento preciso los lanzó al espacio, al incoloro, insípido, ingrávido mar de la exterioridad sin fin.
Los lanzó como piedras.
Esos desdichados agentes encontraron lo que ya habían encontrado abundantemente en la Tierra: una pesadilla sin fin, falta de sentido. Los dones del espacio, de la infinita exterioridad, eran tres: heroísmo vacío, comedia barata y muerte fútil.
La exterioridad perdió, por fin, sus imaginarios atractivos.
Sólo quedaba por explorar la interioridad.
Sólo el alma humana seguía siendo terra incognita.
Este fue el comienzo de la virtud y la sabiduría.
¿Cómo eran las gentes en los viejos tiempos, con sus almas todavía inexploradas?
La siguiente es una verdadera historia de la Época de la Pesadilla, comprendida, año más, año menos, entre la Segunda Guerra Mundial y la Tercera Gran Depresión.

Kurt Vonnegut


Així comença la sorprenent novel.la de Vonnegut. Amb un principi tan encertat com aquest no fa falta gairebé escriure cap comentari així que no allargaré massa.

No tan coneguda com 1984 de George Orwell o com Un mon feliç de Aldous Huxley, Las sirenas de Titán està a la mateixa altura d’aquestes dues grans novel.les tant en imaginació com en qualitat literària. Vonnegut, amb aquesta obra il.luminada, s’enfila tan amunt com pot, a la recerca de Déu, del sentit final de la vida i de les grans respostes a les preguntes que l’home s’ha fet des de sempre. Però no vol fer-ho seriosament, vol sobretot,  manipular  el lector i fer-lo desvariejar amb les aventures de Malachi Constat i de Winston Rumfoord. Amb un sentit de l’humor corrosiu, negre, i sempre genial Vonnegut ens porta molt lluny fins a la veritat més sorprenent i a la resposta més senzilla.

Fausto Puerto

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS