Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Vida y muerte de un pueblo español. Un testimoni de guerra.

FAUSTO | 31 Gener, 2008 10:44

      Elliot no és un dels brigadistes estrangers que vengueren a defensar la República sinó un periodista que vivia en la cosmopolita Eivissa dels 1930 d’ençà feia uns quatre anys, que parlava eivissenc i que mantenia una intensa amistat amb la gent del poble. L’obra l’escrigué havent acabat de fugir d’Eivissa en anglès car no preveia que es pogués llegir a la seva illa estimada, i passa a ser un testimoni de guerra precís i veraç. No és una obra de ficció sinó un document verídic, però no simplement un document històric car l’acompanya la qualitat literària: al to verídic de la narració s’hi afegeix precisió literària i psicològica. Ens enganxa degut a la seva senzilla però magistral i emotiva manera de narrar els fets i conduir-nos dins la història.
 
És així una obra imprescindible per aquells que volen conèixer els esdeveniments més minuciosos dels primers mesos de la Guerra Civil a l’illa d’Eivissa, però també és una obra destinada a tot aquell que vulgui llegir bona narrativa. Sorprenentment aquesta obra, de tanta qualitat literària i documental, romangué pràcticament inèdita fins fa uns pocs anys.

En la primera part va descrivint l’ambient social i els diversos protagonistes (no empra pseudònims sinó els noms reals), i ho fa amb una fonda psicologia i amb un lirisme contingut. En la segona part narra el drama de la guerra, mostrant d’una forma directe com les relacions d’odis i amistat, les pors, heroïcitats i tragèdies es van possessionant de persones reals, algunes molt properes a ell. Paul ens deixa la narració penjada al final de l’estiu del 36, quan Elliot fuig de l’illa. No tornarà mai més a Eivissa, no se’ns conta que passà posteriorment amb els seus amics eivissencs, ell no ho sabé mai. Prest una nova guerra afectaria tota Europa. Però encara ara, si anam al Passeig de Santa Eulària, podem trobar el local de Can Cosmi, la font d’Abaix, i allà dalt l’acròpolis amb l’ancestral església i el cementiri.

Miquel Angel Cabrer


No creían en nuestras palabras sino en las paredes de yeso y los travesaños del techo de los que colgaban los pimientos y la sobrasada, el sonido de las mulas en el establo, la quietud nocturna de su madriguera en las montañas...Creían en el crecimiento y la productividad de las higueras, y en el trabajo, sin angustias, al ritmo ibizenco, con un despertar natural y, al cabo de unas horas , la agradable inmersión en el sueño.

Les benignes. Radiografia del mal en set conclusions.

FAUSTO | 24 Gener, 2008 11:38

Sentia de cop tot el pes del passat, del dolor de la vida i de la memòria inalterable, em vaig quedar sol amb l’hipopòtam agonitzant, alguns estruços i els cadàvers, sol amb el temps i la tristesa i la pena del record i la crueltat de la meva existència. Les compassives havien trobat el meu rastre.

        Acabo les darreres línies de la desesperançadora obra de Littell i deixo el llibre damunt la taula. Sense saber-ho, com qui desperta d’un malson,  començo a distanciar-me d’ell molt més que de cap altre llibre. Un munt de sentiments contradictoris i de preguntes extravagants m’envaeix. M’adono que les meves reaccions davant aquesta obra són més físiques que cerebrals. Em costa concretar la meva opinió, per això callo i no dic res, deixo passar els dies a l’espera de poder ser el més objectiu possible. Mentre llegeixo dues vegades un assaig de Junichiro Tanazaki que es titula El elogio de la sombra. Em delecto amb la seva prosa, em deixo dur per les paraules d’aquest mestre japonès i, de passada, em reconcilio amb el bé, amb els petits detalls, amb els actes quotidians i, en certa manera, per què no dir-ho així, amb la humanitat. En acabar-lo, i contràriament del que faig amb Les benignes, col.loco a Tanazaki entre els llibres que tornaria a llegir.

Amb el pas dels dies arribo a una primera conclusió que aplico directament a la meva feina diària. Les benignes és com un ganivet molt esmolat i com a llibreter se’m fa gairebé impossible recomanar-lo. Només m’arriscaria a aconsellar-lo a uns quants clients que conec molt bé, però així i tot tampoc ho faig sinó que deixo que siguin ells qui s’acostin al llibre, deixo que siguin ells qui decideixin. Les benignes és tan perillós com un vidre trencat, per això està allà, sobre la taula, esperant la mà que se l’emporti.

Conclusió número dos: Jonathan Littell és un kamikaze i d’aquests n’hi ha de dues classes, els que encerten en el seu objectiu i els que s’estavellen abans d’arribar-hi. Littell, sense cap dubte, pertany al primer grup. Ha escrit exactament el que volia escriure sense entretenir-se en banalitats. El seu estil, pla i constant, directe i liofilitzat, sec i incisiu, ens travessa els ulls i la imaginació com un punxó. La tasca de documentació i el meticulós treball d’aquest francès afincat a Catalunya és, més que impressionant, colossal. I això, de ben segur, tindrà recompensa: el llibre perdurarà.  Aquesta reflexió em duu a la tercera conclusió i és que no es pot escriure Les benignes d’una altra manera. Vull dir que la història que ens conta i l’estil narratiu de l’autor van sempre de la mà, perfectament sincronitzats. No hi ha bellesa en les paraules de Littell. No n’hi pot haver mentre s’afusellen 10.000 jueus en un sol dia. L'escriptor, però, de vegades (encara que poques) aixeca la vista i ens descriu la posta de sol, el cantar dels ocells i el soroll poètic que fa el vent quan passa entre les branques dels arbres mentre, sota els nostres peus, fosca i fètida, s’obre la fossa comú que ens espera.

Conclusió número quatre: Maximilien Aue (el detestable protagonista) és un dels millors i més terribles personatges literaris que s’han creat darrerament. Complex i escruixidor, mai no ens identifiquem amb ell però sí que ho fem amb els seus gusts musicals, literaris i artístics. Max és un intel.lectual  però és també un cínic, un poca vergonya, un malalt del cap i a més un tipus totalment prescindible. I és que en el fons Aue, encara que eficient i perfeccionista en el seu treball, no deixa de ser una persona irrellevant. Veritablement, si l’analitzem amb la mateixa fredor que ell analitza el món  que l’envolta ens adonarem que és un home sense pes, que les seves actuacions dins les SS no tenen mai transcendència. Forma part de la història narrada però l’important no és ell sinó els esdeveniments que viu i que ens detalla. Max no és un torturador, sap que l’extermini és la pitjor solució, sap que el camí que la seva “estimada” Alemanya ha agafat no és el correcte però això no l’amoïna. Aue és senzillament un engranatge més de la maquinària nazi. Exactament el que Littell volia que fos. Una altra cosa molt més aterridora és la seva vida privada o la seva malaltissa sexualitat o la seva psicologia desbaratada fins a extrems inimaginables o els seus crims mitològics que clamen venjances divines. Sabem que Maximilien és humà no perquè el vegem patir, dubtar o fugir (coses que mai no fa) davant els fets esgarrifosos que l’envolten sinó perquè el veiem vomitar o patir fortes diarrees. Podríem dir que la seva manera d’expiar el mal, del qual forma part i del que participa passivament, és única i exclusivament fisiològica i mai no esdevé un real penediment de l’ànima.Orestes perseguido por las Fúrias, pintura de 1862 de Bouguereau.

La meva conclusió número cinc és negativa i l'és doblement perquè es podria haver evitat. Em refereixo a la inclusió quasi absurda de dos policies inversemblants que, com dos cans de presa, persegueixen Maximilien. Quan compareixen per primer cop, quasi a la darrera part de la novel.la, un percep aviat que no són necessaris (tal vegada Littell volia dinamitzar un poc la trama?). En adonar-me que aquests personatges caricaturescs compareixen i desapareixen en els moments més inoportuns i en els llocs més incongruents vaig començar a pensar que l’autor els volia identificar simbòlicament amb les Erínies o Fúries acorralant i turmentant sense descans aquest Orestes de raça ària fill de Clitemnestra i Agamenon però aquesta idea, que en un principi hagués pogut funcionar molt bé, no es sosté durant molt de temps... O tal vegada som jo que no he sabut valorar-la?... 

Conclusió número sis: el mal és brut, visceral, vomitiu, glacial i sobretot un concepte que no existiria en un univers sense vida on només la bellesa de la matèria inorgànica interactués. Per tal direm que existeix el mal de la mateixa manera que existeix el bé, perquè existeix la vida conscient i com exemple de tal cosa, sense voler ofendre ningú,  tenim l’home que, partint sempre de la ignorància i empès per la necessitat de saber, té la capacitat d’aixecar idees i modelar mons a la seva mida i conveniència a més de creure obstinadament en ells, mentre amb la mateixa ceguesa que n’aprova i justifica uns, en sanciona i descarta uns altres. El llibre de Littell s’oblida de la bondat, de l’amor, de la justícia, de Déu i de possibles altres vides. Lletra a lletra no ens deixa cap espai sagrat, ni cap esperança a la qual aferrar-nos i es concentra en descriure’ns l’odi i la podridura que genera la guerra. Vet aquí el pro i el contra de la novel.la. Per a uns lectors Les benignes serà un llibre amb mancança de fe que no s’hauria d’haver escrit, per a uns altres serà un llibre valent, audaç i arriscat, una visió fosca de l’altra cara de la moneda. Sigui com sigui estam davant una bona novel.la, una obra necessària que ens farà reflexionar i ens ajudarà a engrandir els nostres coneixements sobre un dels moments crucials del nostre passat més aterridor i recent.

Amb aquestes mil pàgines he cavil.lat i he intentat comprendre l’incomprensible, m’he espantat, com moltes altres vegades amb molts altres llibres, amb les bestieses i les proeses de que és capaç la humanitat en nom d’una pàtria, d’una idea o d’una religió i tot per arribar, com sempre, a la mateixa i darrera conclusió: no tenim remei i si en tenim, gairebé segur que no hi serem a temps de posar-ne.

Fausto Puerto

Diarios. El mundo más íntimo y secreto.

FAUSTO | 22 Gener, 2008 09:35

      Parece ser que los escritores llevan hasta sus últimas consecuencias el famoso epigrama de Cocteau: “Soy un mentiroso que dice la verdad”. Toda obra de ficción es en esencia una mentira narrada de manera convincente. Ya que lo importante no es la mentira en sí sino el hechizo utilizado para hacerla verosímil. ¿Qué sucede entonces con los Diarios y los Jornals?  ¿El escritor de un diario que supuestamente se refiere a su vida personal y no a la de sus personajes está “mintiendo” o diciendo la “verdad”? ¿Pudo ser el Tolstoi autor tan tonto como el Tolstoi memorialista manifiesta? ¿Pudo alguien soportar convivir con el Cheever de los Diarios? Parece sorprendente que la respuesta a muchas de esas preguntas sea la misma: “Reconozco más a mi padre en su obra de ficción”, confiesa el hijo de Cheever. He aquí por fin planteada la paradoja.  La ficción dice la verdad sobre el autor. ¿Entonces de qué habla el autor de un Diario? ¿A qué se refiere si de sí mismo ya habló con autoridad en sus ficciones? “¿Quién es usted realmente?”, se dice que le preguntó el hijo mayor a Cheever luego de leer algunas entradas de los Diarios. “¿Ese ser que me abrazaba con fuerza quitándome el miedo es el mismo que escribía que no podía soportar la angustia que le causaba el abrazarme y no sentir nada, salvo el deseo apremiante de encerrarse en su estudio a escribir?”. Sin saberlo nos mostró la clave: los diarios de un escritor son la manifestación más radical de esa pulsión a la soledad, el único compañero y talismán protector. El Diario es el antídoto de la locura. Es el teatro de la verdadera existencia del artista. Por eso los que acceden a sus Diarios no los reconocen, y  muchas veces se retiran negando asustados.

Así parece suceder una vez más con el Diario de Palafell i Jordá. Famoso médico urbano y patriarca de la lucha por la defensa y promoción de la lengua vernácula, cuyos diarios han sido editados por fin, diez años después de su muerte. Causando, por cierto, un  pequeño escándalo, ventilado en voz baja y no sin sorna. Dos hechos justifican esa conducta masiva. Primero el fácilmente escandaloso: el probo doctor confiesa que durante cuarenta años se acostó con una mujer diferente cada día, entre las dos y las cuatro de la tarde. Que nadie sospechara nada y que las 14600 mujeres que pasaron por su cama no hubieran abierto jamás la boca para hablar de su aventura manifiestan la extraña maestría con que Palafell manejó su vida paralela. “¿Acaso la realidad no es el conjunto de todos los hechos simultáneos?”, pregunta retóricamente el buen doctor como justificación. No era la única. Parece ser que la razón última de semejante promiscuidad no fue la lujuria sino el amor. Parece ser que Palafell herido por un fuego ardiente necesitaba liberarlo con método y en razón de una finalidad casi sacramental: glorificar su matrimonio. “Es tal mi intensidad amatoria que ninguna repite y todas callan. Las libero de culpa y así anulo la confesión. Por mi parte todo lo hago por el amor a mi mujer y por el sano deseo de no quemarla viva con el fuego de mis entrañas”. Científico sobre todo, en la ejecución sistemática de un método poético, encuentra la solución a la paradoja del amor y del tiempo. Su mujer muere un año después que él, lo que confirma lo acertado de su sistema operativo.

El otro hecho que originó escándalo para un grupo considerable de lectores fue constatar que el más respetado defensor de la lengua vernácula había recurrido a la lengua del imperio para hablar de su mundo más íntimo y secreto. Esa es la verdadera perversión de Palafell  y la que hace que el sentido del libro adquiera una espontánea vis cómica que solo se puede comprender al leerlo.

“Diarios”. Joan Palafell i Jorda. 150 págs. Ed “Testimonis”. Barcelona. 2000. 

Gabriel Bertotti

Las afinidades electivas. Unes hores en un temps perdut.

FAUSTO | 15 Gener, 2008 11:52

Va haver-hi un temps, a principis del segle XIX, on existia l’art de la conversació i de la mútua companyia. Les persones creaven uns vincles de relacions basats en viure en societat. Una paraula o un pensament era capaç de desencadenar les més intenses passions, les persones es necessitaven unes a les altres per tal de poder desenvolupar-se i créixer. Creaven els seus moments de gaudi a partir dels que venien proporcionats pel seu entorn i, alhora, desenvolupaven un amplíssim i riquíssim món interior i personal. Les distraccions, emocions i sensacions naixien i discorrien indefectiblement de l’interior a l’exterior, ben al contrari del que succeeix avui en dia. Avui, l’enrenou mediàtic i social ha aconseguit parar el nostre desenvolupament intern i ens ha ensenyat a ser subjectes passius a l’espera de que qualsevol estímul ens vengui de fora. Se’ns dóna tot fet, fins i tot la manera com hem de pensar, el que hem de desitjar, com ens hem de sentir en cada situació de la vida.

Las afinidades electivas és un exemple magnífic i bell d’aquest joc de relacions personals, d’aquest naixement de sentiments, afeccions, gaudis, passions intenses... a partir de la conversació i la companyia mútua que exerceixen els quatre personatges que conformen l’obra. D’aquesta companyia van passant de les més intenses alegries i satisfaccions a les més irrefrenables i destructives relacions, dins un joc d’irracionalitat romàntica. Dins aquest viure, aconsegueixen tenir la ment i els sentits oberts i molt desperts, i són capaços de gaudir del transcórrer del temps, de la percepció del pas de les estacions, els colors i els sons de la natura, i de la bellesa que els envolta que, com un cinquè personatge, serà decisiva en la història.

Goethe, amb aquesta obra, ens torna a regalar la possibilitat de submergir-nos per unes hores en un temps perdut on la paraula era l’instrument més delicat i on les sensacions es vivien amb intensitat i fruïció, on les relacions entre les persones eren enriquidores i on, sobretot, es cultivava un món interior que esdevenia complex, punt de partida per a qualsevol vivència i alhora punt d’arribada i de reflexió de tot el viscut.

Maria del Mar Riera

L’alè del búfal a l’hivern. La il•lusió i el neguit d'escriure.

FAUSTO | 10 Gener, 2008 11:51

L'alè del búfal a l'hivern. Una peça delicada, llenceria fina, volgudament femenina, que es pot llegir com la relació entre tres dones -Esther March, assagista i aspirant a escriptora, l'escriptora Gwen Rees i la seva filla Charlotte (en honor a Charlotte Brönte)-, però també, i sobretot, com un homenatge a la pròpia literatura. Escriure com a ofici i malefici.

La novel.la de Neus Canyelles, guardonada amb el premi "El lector de l'Odissea"  i finalista del "Llibreter", presenta una estructura ben travada -segurament, el millor de la novel.la- que funciona com una peça de rellotgeria. Un rellotge, sí, d'arena, que marca pausadament l'esdevenir aventurer de Gween Rees i l'admiració d'Esther March per aquesta.

Capítols curts, senzills, alternant el relat d'Esther March amb les memòries de la vella escriptora, antiga corista, i, entre i entre, les cartes que s'intercanvien Charlotte i Esther, a més de dos relats breus, intercalats. Així, en fem una lectura àgil però no estressant. Al contrari. Cada capítol és un tast, un àpat frugal i energètic, lleuger i saborós, fresc, amb un estil dominat, en general, per la senzillesa de la frase, de to col.loquial i amb ressons poètics, esquitxat de petits matisos -repeteixo: volgudament femenins- que tanmateix no aconsegueixen amagar el drama (femme fatale, escriptora maleïda i alcohòlica) de Gween Res (personatge inspirat en l'escriptora angloantillana, a la qual Neus Canyelles tant admira, Jean Rhys).

L'alè del búfal a l'hivern és una novel.la de confidències, de comentaris i memòries, de secrets i lectures vora el foc, i dies de pluja. Una obra que ens parla de la feblesa d'un temps ja extingit, irrecuperable "com l'espurneig d'una lluerna a la nit", en què una escriptora cèlebre podia desaparèixer, abans d'això que en diuen globalització. De quan els viatges eren llargs i plens d'incògnites. De quan la gent escrivia cartes, encara.

Llorenç Carreres

Esther March:

"Vaig tornar a la sala. Gween Rees s'havia adormit. Tenia el cap tombat al respatller del sofà. Respirava tranquil.lament. Li vaig mirar el rostre, la pell fina de les mans, aquells turmells nus que guaitaven sota la manta. Com podia ser que em toqués vetllar el son de l'escriptora? Com era possible que jo fos allà per atiar el seu foc? Em vaig asseure al seu costat, sense fer renou, i vaig esperar que es despertés, pensant".

Charlotte:

"Ella renuncià a mi perquè escriure era més important per a ella. L'únic lloc on es trobava segura era en l'escriptura. Ella s'havia d'aïllar. Ningú no l'entenia, perquè no és possible entrar dins el cervell de ningú".

Gween Rees:

“He vengut aquí per escriure. Només això. Al principi no ho sabia. Em pensava que havia vengut per tenir una casa amb bones habitacions. Per posar-hi cortines i catifes. Posar flors als gerros. Però la veritat és que jo vaig travessar Europa i vaig caure en aquesta illa només per escriure".

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS