Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Ángeles rebeldes. L'art de contar històries.

FAUSTO | 30 Abril, 2008 08:37

       Torna el mestre Robertson Davies amb la seva trilogia Cornish i, com no podia ser d’altra manera, ho fa per la porta gran. Tots els amics de la llibreria que ja l’hem llegit coincidim que Davies era un fora de sèrie, un escriptor brillant que no ens deixa amollar el llibre en cap moment ni baixar mai la guàrdia durant la seva sucosa lectura.  Des del llançament editorial d’Ángeles rebeldes molts són els clients que han vingut a parlar una estona de la novel.la i a donar-me la seva opinió. Pel que he pogut comprovar Davies no ha defraudat a ningú, més aviat tot el contrari, amb Ángeles rebeldes ens confirma que el talent demostrat a la trilogia Deptfort no és casual sinó un fruit més d’un arbre que encara ens oferirà moltes sorpreses. Original, entretingut, savi, cínic i amb un sentit de l’humor que ens provocarà l’enveja més sana, Davies se’ns revela un dels millors escriptors del segle passat.

El quinto en discordia, Mantícora i El mundo de los prodigios, són novel.les inoblidables que vessen intel.ligència per cada una de les seves pàgines. Penso que la primera i la darrera són les més divertides, el seu ritme és sempre portentós, la seva qualitat indiscutible. Ara bé, Mantícora és, per a mi, l’obra d’un mestre absolut, el llibre d’un artesà consagrat completament al seu ofici. Potser tinguin la seva part de raó els lectors que opinen que és la més feixuga de llegir, sobretot si la comparem amb les altres dues, però cal tenir ben present que com a novel.la independent ja no tan sols és la més difícil d’imaginar o concebre sinó, i principalment, la més difícil d’escriure. Mantícora és Robertson Davies en estat pur. La seva essència resideix en un llarguíssim i sublim diàleg a dues veus protagonitzat per una dona i un home asseguts a dues butaques d’un despatx a Zúrich durant vàries sessions de psicoanàlisi al llarg de quatre-centes pàgines. La visió global que té l’escriptor d’allà on vol arribar, de com fer-ho,  aconseguint-ho finalment d’una manera tan afinada, és literalment i literàriament majestuosa. Si, com he dit abans, imaginar Mantícora ja és de per sí un exercici ben complicat, saber projectar-la és una filigrana de la que molts pocs escriptors sabrien sortir-ne. Sembla que Davies cerca els camins més complexes per escriure els seus llibres i els recorre sempre de la millor manera que es pot fer.

Llegint a Davies aviat ens adonem que el canadenc era un perfeccionista absolut i en aquesta perfecció crec que és on resideix la llavor del seu únic i discutible “defecte”: la intel.ligència superior de quasi tots els seus personatges. Les seves creacions són massa espavilades. Hem de reconèixer que, encara que perfectament definits i diferenciats, quasi tots fan mostra d’un coeficient intel.lectual molt per damunt la mitja (extraordinari en alguns casos) i que això fa que en certs personatges de determinats ambients ens sorprengui una mica tanta lucidesa i filosofia. Sigui com sigui, el fet de poder delectar-nos amb aquesta forma d’expressar-se i aquesta saviesa tan profunda que trobem a les novel.les de Davies és tot un regal.

Ara bé, aquest petit detall passa gairebé desapercebut a Ángeles rebeldes i no perquè els  diàlegs i les reflexions no siguin absolutament magistrals, que ho són, sinó perquè en aquesta ocasió esdevé que els protagonistes són la gran majoria catedràtics de reconegut prestigi d’una de les universitats més importants de Canadà. És a dir, l’autor té l’excusa perfecta per poder mostrar i lluir tots els seus sabers. Alguns moments d’Ángeles rebeldes, com per exemple la descripció que l’escriptor ens fa del dinar anual que reuneix a tots els professors de la universitat al voltant d’una taula on es parla durant hores i hores, ens faran creure que estam assistint a la projecció d’una pel.lícula de la millor tradició de Hollywood  (des d’Eva al desnudo un no recorda tanta originalitat en els diàlegs).

Davis és un creador de personatges inversemblants, únics i pintorescos. La universidad de San Juan y el Espíritu Santo,  és el lloc ideal per emmarcar-los a tots. Parlabane, Maria Theotoky, els professors Hollier, Mcvarish, Darcourt i l’important col.leccionista d’art canadenc Francis Cornish, són algunes, entre moltes d’altres, de les singulars creacions de aquest escriptor que, com pocs, ens sap contar les intrigues, les cobdícies, les expectatives acadèmiques, les enveges, les manies més absurdes i les intimitats més prohibides d’aquests catedràtics que es passegen entre les parets gòtiques d’un edifici que guarda importants secrets. Inici, nuu i desenllaç Davies és un clàssic i a la vegada innovador narrador d’històries.  Un escriptor que sap que el millor sempre es deixa pel final... I quin final!

Fausto Puerto

Comentaris

  1. L'Espolsada
    Davies

    No exagero si dic que Davies és una de les millors troballes que he fet en els últims temps.
    Gràcies Asteroide per publicar-lo.
    Aquest el tinc pendent!

    L'Espolsada | 30/04/2008, 16:43
  2. Marta
    Merci

    vaig acabar fa poc Les Veus del Pamano, així que me l'apunto!

    Marta | 04/05/2008, 17:11
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS