Món de Llibres

Obrir la porta

   Si ho pensem bé, totes les possibilitats de l’univers tenen l’oportunitat de concretar-se o de dissipar-se darrera una porta tancada. L’observador curiós que tingui interès per descobrir el que s’amaga a l’altra banda, no té altre remei, tal com ho explicà l’Erwin Schrödinger, que agafar el pom i obrir la porta. L’incertesa desapareixerà només quan la seva percepció visual col.lapsi els esdeveniments i el seu enteniment assimili la nova situació que uns mil.lisegons abans li era oculta. És a dir, fins el mateix instant en què l’observador actuï com a tal no podrà assegurar al cent per cent el que es trobarà en creuar el llindar. Mirat d’aquesta manera, un fet tan habitual i quotidià com és el d’entrar i sortir d’una estança es pot convertir en tota una aventura. Si no, que ho  demanin als milers de banyuts o banyudes que han constatat, només obrint una porta, la realitat de les seves cornamentes. Afortunadament les coses solen succeir en un ordre cronològic monòton i costumista que no sol deixar lloc a la fantasia. D’aquí que, al llarg de tres anys, puguem passar tan tranquils per davant una porta tancada vàries vegades cada dia sense prestar-li cap atenció. Fins que una nit qualsevol, la policia nacional, entre crits i malediccions, ens informi de que els nostres agradables veïns formen part d’una cèl.lula terrorista; o de que un home (que fa dos anys que no vèiem) esperava que algú el trobés momificat dins el llit. Vistes tantes i tantes situacions similars en els telenotícies, i si ens volem sentir protagonistes d’alguna menys perillosa, no ens costarà gens imaginar que avui mateix ens podríem trobar el terra de casa completament inundat perquè mentre érem a la feina una canonada ha rebentat. De totes maneres el que és habitual és arribar al domicili i trobar les coses tal com les deixàrem abans de sortir, és a dir: la taula damunt l’estora i els llibres ordenats. Encara que, i segons els físics quàntics, estadísticament i matemàticament si esperéssim el temps suficient (potser milions d’anys), un succés tan improbable com el de descobir l’estora damunt la taula o els llibres cap per avall podria ser factible. En definitiva, ara que ja sabem que l’eternitat té molta paciència, podem dir que darrera una porta tancada és possible trobar qualsevol cosa.

Wallace Stegner, en el seu poètic i captivador llibre En lloc segur, escrigué:

   No hi ha res com un truc a la porta per precipitar el moviment potencial. Quan ets a la part de fora d’una porta i truques al timbre, ha de passar alguna cosa. Algú ha de respondre; hi hagi el que hi hagi a dins, s’ha de revelar. Es respondran preguntes, es dissiparan incerteses o misteris. Començarà una situació que a través de complicacions desconegudes conduirà a una conclusió imprevisible. La resposta al nostre truc pot ser un torrent de benvingudes ploroses, un ull sospitós a l’espiell de la porta, un tret a través de la fusta, qualsevol cosa.

Al llarg de la història de la humanitat, i si ens centrem només en el món de les arts, podrem observar la importància que les portes han tingut per infinitat d’artistes i de creadors. En pintura, començant per Velázquez i acabant per René Magritte, passant, entre molts d’altres, per Remedios Varo i per John William Waterhouse, i en escultura des de Rodin a Ghiberti fins arribar a Robert Graham o Gaudi, són tants els exemples que podríem citar que no acabaríem mai. En la literatura i el cinema les portes i els llindars són uns elements tan usuals com essencials. Per això, acostumats a la seva presència, ens passa desapercebuda la significació (quasi subliminal) que tenen en el transcurs de la narració.

Per demostrar el que vull dir, recorreré al gran director de cine John Ford que va saber aprofitar com ningú les possibilitats simbòliques dels portals en moltes de les seves inoblidables i mítiques seqüències. Qui no s’estremeix d’emoció en recordar l’escena inicial de la genial The Searchers (Centaures del desert), quan Martha romp la fosca del fotograma fitxe obrint una porta que dóna al desert i avança (veiem la seva silueta retallada al contrallum) observant com, des de la llunyania, un solitari Ethan Edwards (el seu cunyat) s’acosta a la casa muntat a cavall!. Tot això en un perfecte i commovedor pla seqüència emmarcat entre el bastidor de la porta i la porxada de la granja. Hi ha manera més encertada de presentar el colós de la pel.lícula i la família que espera la seva arribada?. Però la cosa no acaba aquí. Ford segueix explotant la força visual de les portes i pocs minuts després ens regala una escena de la que el cinema de terror (que amb tanta assiduïtat i encert ha recorregut als portals tancats) n’ha begut fins a afartar-se. En aquesta seqüència, que transcorre dins la casa, una porta oberta a l’exterior ens mostra un premonitori ocàs color de sang. Sospitem aviat que més enllà, dins les tenebres de la nit, és on els indis amagats esperen el moment oportú per assassinar a la família. El pare, germà d’Ethan, fusell en mà i amb semblant de clara impotència, tanca la porta amb el passador encara que sap perfectament que això no servirà de res. La incertesa d’allò inevitable es palpa a l’ambient. Martha ordena a la filla major que apagui el quinqué, com si l’obscuritat de la cambra els pogués ajudar de qualque manera a passar desapercebuts. Després, el director fa un primer pla del crit aterrit de la filla quan s’adona de la situació. La galtada de la seva mare restaura un silenci encara més fosc. Malauradament, Ethan és lluny aquella nit i ningú no els pot ajudar. John Ford és sempre subtil i ens estalvia les dures imatges del que succeeix a la família. Amb estudiada senzillesa, unes escenes més endavant, ens mostra un ombriu Ethan, dret al llindar de la quadra, observant allò terrible que a nosaltres se’ns oculta: el cos de Martha (la dona que en secret s’estimava), violada i assassinada. L’espectador no veu mai l’amenaça que hi ha rere les portes, com tampoc en veu les conseqüències (els cadàvers). Finalment, 100 minuts més tard, una altra dona, apostada a l’entrada d’una casa, observa com Ethan (venjança consumada) marxa cap al desert com un tità solitari. No oblidem que els herois, una vegada complert el seu destí, sempre se’n van. Després, lentament, la porta es tanca i el pla acaba en un fos en negre. El cercle és perfecte. Com diria Stegner, entre porta i porta qualsevol cosa.

Per acabar no vull deixar de recordar breument una altra escena mítica del cinema on la porta té una importància contundent. Es tracta de la darrera seqüència d’El Padrino I de Francis Ford Coppola. Després d’una acalorada discussió i una ambigua reconciliació entre Kay i Michael, aquest queda tot sol dins el seu despatx amb la porta oberta mentre la seva dona l’observa des d’una altra habitació. Tres gàngsters entren dins el despatx per felicitar Michael i el tracten, per primera vegada, de Don Corleone. Un d’ells s’adona que Kay està mirant. L’elegant escena acaba quant la porta es tanca deixant clar a l’esposa turmentada i a l’espectador fascinat quin és el llindar que no s’ha de creuar mai.
 
Deduïm, d’aquests exemples cinematogràfics, que sempre que s’obri una porta l’observador, sigui l’espectador assegut a la butaca o sigui algun dels protagonistes de la història, esdevé imprescindible per confirmar o desmentir la nova situació. Comprovem com queda automàticament exclòs quan la porta es tanca. La vida transcorre a les dues bandes però la realitat fluctua i és incerta en una d’elles, al manco per al personatge que resta aïllat. Només la curiositat o la indiferència farà que guaiti pel forat del pany o que es decideixi a continuar en la ignorància.

Amb els llibres, que no són altra cosa que una porta que s’obri a un altre món, passa exactament el mateix. El lector és el tafaner que observa la ficció que un demiürg ha creat i els protagonistes de la història són els mitjans per ajudar-lo a comprendre allò que no pot veure.

D’aquesta mena d’introducció, que sembla (de moment) no tenir cap relació amb el relat del que em proposava parlar i de moltes altres reflexions que em guardo per no embafar al lector, en té tota la culpa Vladimir Nabokov i el seu indispensable Curso de literatura europea. A l’assaig on el culte professor, amb precisió d’entomòleg, dissecciona La metamorfosi de Franz Kafka hi ha una enigmàtica frase que deliberadament no desenvolupa i que diu així:

- Otra línea temática es la de las puertas; de las puertas que se abren y se cierran constantemente a lo largo de la historia.

Nabokov no ens dóna cap pista del que vol dir amb aquesta anotació. Intrigat, fa unes setmanes, vaig decidir llegir un altre cop La metamorfosi, centrant-me només en les portes que s’obrin i que es tanquen. Queden les conclusions d’aquesta lectura per a dos pròxims articles que publicaré els propers dijous 5 i 12 de març. Aconsello a qui encara no hagi llegit el relat de Kafka que ho faci tan prest com pugui. La lectura, reposada i reflexiva, de La metamorfosi és comparable a obrir una capsa de sorpreses i ens exhortarà a creure, tal com diu Nabokov, que Kafka és l’escriptor en llengua alemanya més gran del nostre temps. Qualsevol cosa.

Fausto Puerto