Món de Llibres

- Què és l’ànima humana ?
- Un llampec de claredat dins l’obscuritat eterna. Un instant de llum i de música abans del silenci.
- I què és un raig de llum dins la fosca?
- Una senyal. 
- I a qui va dirigida?
- Fill meu, si et responc això, ja ho sabràs tot. De què parlaríem demà?

                                                                                                      Llibre de l’oblit

Tancar la porta

    Fa uns mesos, acompanyat d’un client, fullejàvem abstrets un llibre de gran format de l’editorial RBA titulat Cosmos. Les imatges d’estrelles, nebuloses i galàxies ens tenien a ambdós hipnotitzats i en silenci. En acabar, ell va dir: -Realment, quin sentit té l’existència de tanta bellesa?. La meva resposta, intencionadament egocèntrica, ens va fer riure: -Aquesta bellesa existeix per a que nosaltres la puguem mirar.

Més tard, vaig estar cavil.lant que si donéssim per vàlida (en una espècie de joc metafísic) la meva contesta i acceptéssim la seva premissa com si fos un dogma, se’ns plantejaria una variant de la mateixa qüestió prou intrigant: Les coses existeixen per a què algú les observi o existeixen quan algú les observa?. El sentit comú ens duu d’entrada a decantar-nos per la primera opció perquè les implicacions filosòfiques inherents a la segona ens acosten a un inquietant abisme. Sens dubte ens sentim còmodes pensant que els objectes segueixen al seu lloc amb independència de l’observador i que, a sobre, la seva presència és un luxe destinat als nostres ulls. Això ens tranquil.litza malgrat ens faci prescindibles però a canvi, ens reconforta la sensació de que tot té una continuïtat i que, afortunadament, els nostres descendents podran gaudir-la. Tanmateix acceptar que la matèria i el paisatge que veiem són només fiables quan quelcom els experimenta a través dels sentits, se’ns fa costa amunt. Per aquest motiu, ens desorienta la següent pregunta: Si no hi hagués ningú, com podríem constatar o descartar que l’univers és real?. Sembla que ens manca un sol ésser viu, un voyeur, que representi a tota la humanitat, per certificar que el terra que trepitgem continua sota els nostres peus. D’altra banda, si concloem que per existir és necessari una mena de vigilant, tard o d’hora acabarem demanant-nos: Qui ens vigila a nosaltres?.

Hi ha una llegenda saxona de principis del segle XI que em serveix per explicar el que vull dir. Lady Godiva, casada amb el comte Leofric, senyor de Coventry, era una bella dama coneguda per la seva bondat. Compungida pel sofriment del seu poble, un dia demanà a l’espòs que rebaixés els imposts als seus súbdits. Aquest, acceptà amb la condició de què ella passegés pels carrers de Coventry muntada a cavall i completament nua. La dama accedí. Abans, però, acordà amb els veïns de la vila que aquell dia, per tal de respectar la seva nuesa, romandrien tots dins les seves cases amb les portes i les finestres tancades. Així ho va fer tot el poble a excepció d’un sastre anomenat Peeping Tom que no va poder resistir la temptació de contemplar, a través d’una escletxa, la formosa jove mentre recorria els carrers desèrtics. La llegenda diu que a causa d’haver mirat, el sastre, de forma inexplicable, es quedà cec i Leofric baixà els imposts.

Peeping Tom és un personatge essencial. Si ell no hagués trencat les normes, qui confirmaria que Lady Godiva va desfilar nua pel poble? Podria no haver-ho fet si, per exemple, en el darrer moment, el comte hagués desistit de la seva demanda. Tenim clar que si ningú no l’havia de veure era irrellevant sortir o deixar de fer-ho.

Kafka ens proposa un trencaclosques similar, encara que més enrevessat, quan delega al nostre intel.lecte la responsabilitat d’interpretar una realitat ambigua que sembla contradir, sistemàticament, allò que ens descriuen els personatges. Crec que serà difícil que es torni a repetir, al llarg de la història de la literatura, un fenomen tan curiós i complex com el que experimentem el lector de La metamorfosi i el pobre Gregor Samsa. Ambdós observem els mateixos esdeveniments; Gregor de manera directa i nosaltres indirectament a través dels seus ulls, però l’encert de tot plegat resideix en què aquestes dues realitats no es corresponen. L’escarabat només veu el bé i la part positiva de cada una de les decisions que agafa la seva família. És la visió d’una ànima bondadosa. Gregor mai no considera un acte de maldat el rebuig i la reclusió a la que els seus parents l’aboquen. Fins i tot es compadeix de la desgràcia que han de suportar!. La seva perspectiva de la situació, des del nostre punt de vista és incompleta. Afligits, entenem i suportem amb impotència les vexacions i la vertadera solitud del monstre. La simbiosi que Kafka aconsegueix entre lector i protagonista és un dels encerts més sorprenents del relat. Solapar els dos mons d’una manera tan afinada ens provoca una desconcertant percepció dels esdeveniments, alhora que ens deixa una persistent sensació de desempar.

Aquest exercici literari pot ajudar-nos a esbrinar com és l’ànima del protagonista i a intuir quines són les obsessions de l’escriptor. El fill dels Samsa és un personatge que s’aïlla, que es resigna, que dorm amb les portes tancades no per amagar secrets sinó per protegir-se. Sabem que no té amics, que dedica gairebé tot el seu temps a fer feina i que els membres de la seva família són una mena de paràsits que li xuclen la sang. Davant d’aquestes circumstàncies, pensem que el més oportú seria fugir i canviar de vida. Emperò Gregor és incapaç d’abandonar els seus. La situació es fa insostenible. Només li resta una opció: mudar. L’embolcall d’escarabat és tan sols una manera radical i desesperada de fer-ho. La closca esdevé una armadura que el resguarda però que, malauradament, el projecta com a monstre i l’empresona dins ell mateix. Recordem que el coleòpter és qui obre les portes i són sempre els altres qui les tanquen. Aquest detall, que Gregor no entén com un acte maliciós, ens retrata la baixesa moral dels Samsa. D’aquesta manera l’autor aconsegueix que siguem els lectors qui completem el relat. És a dir, Kafka ens fa imprescindibles.

Al final de la seva existència, el gran escriptor txec, fa una cosa semblant i utilitza el seu amic Max Brod com un engranatge per resoldre el seu destí. Sabem que Kafka no va publicar quasi res en vida i que en el seu testament va deixar escrita una insòlita i darrera voluntat: demanava que Brod, en un impuls contrari i allunyat de la naturalesa de tot artista, s’encarregués de cremar la seva producció literària cosa que, per fortuna nostra, el seu apoderat no va fer. Pareix, amb aquesta resolució, que Kafka volgué prescindir dels seus observadors potencials. Destruir l’obra equival a renunciar a la glòria, a desaparèixer dins l’anonimat. La pregunta que segueix és inevitable: per què no va cremar ell mateix els texts?. Si no desitjava que ningú els llegís, sembla la reacció més lògica. Potser no es jutjava capaç?; O, potser tenia clar que Max Brod desobeiria la seva darrera voluntat?.
 
Kafka, com tots els escriptors amb talent, podia suposar que les seves paraules el sobreviurien però també entenia que res és etern. Davant això, incapaç de decidir-se, va tirar una moneda enlaire: cara o creu. Tanmateix deixar aquesta gran responsabilitat en mans d’un amic d’arrelades conviccions religioses, no és una determinació absenta de risc. En aquest cas la moneda va caure de cara.

Algú digué que tot és vanitat. L’ànima de Kafka, com totes les ànimes del món, es va debatre entre l’anhel de perdurar i l’acceptació de la seva futilitat. Perquè al final, així com el disc de vinil necessita l’agulla del reproductor i la bobina de pel.lícula el llum del projector, tots necessitem l’amor d’una altra mirada per completar-nos. Començar un llibre és com obrir la porta d’un sòtil llargament clausurat; dintre ens esguarden la memòria vestida de pols i els records oblidats d’una vida passada. Tal vegada entre mobles i bauls, entre balancins i canteranos, algú encuriosit ens observa; mantinguem les portes obertes. 

Fausto Puerto