Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Los papeles póstumos del Club Pickwick. Encalçar un capell i fer-se soci d’un club.

FAUSTO | 25 Juny, 2009 07:00

   Un barret descontrolat vola empès per un vent lleuger. Un home calb, d’una seixantena d’anys i gras com una pera l’hi corre al darrera tot esbufegant. Sap que no es pot precipitar. Sap que per agafar un capell desbocat, que s’escapa aprofitant l’impuls d’un corrent d’aire, és necessari mantenir el cap fred, ser prudent i esguardar, amb paciència, l’oportunitat d’aglapir-lo amb un moviment ràpid i precís, tal com fan els bons caçadors de papallones. El nombrós públic - reunit per veure una altra mena d’espectacle molt més emocionant - no pot aguantar les rialles. L’escàndol, emperò, no pareix afectar el nostre protagonista que, amb agradable i complaent somriure, sembla no prestar atenció a les burles. Hi ha pocs moments en l’existència d’un home en què aquest experimenti tan lamentable angúnia i trobi tan poca commiseració caritativa com quan va en persecució del seu propi barret. Això és cert, però no del tot si l’estoic corredor, i principal afectat de la ventada, considera que aquest fet no té cap importància i que tot plegat forma part d’una broma tan bona com qualsevol altra.

Chesterton, al seu hilarant llibre d’assajos Correr tras el propio sombrero, dóna la volta a les paraules de Dickens. Per què ha d’ésser tan desagradable encalçar un capell? La mateixa gent corre molt més aviat quan es tracta de jocs i esports. I és veritat. Els futbolistes corren darrera la pilota amb més audàcia del que ho farien darrera un estel; a més cobren milions d’euros pel simple fet d’encaixar-la d’una puntada entre tres pals. Hi ha gent que per fer exercici corre per damunt una cinta que no porta en lloc mentre contempla la paret i escolta We are the champions. I n’hi ha d’altra que per celebrar les victòries del seu equip corre fins a la font més pròxima per tirar-s’hi de cap i cridar Oee, oee, oee, oee!. No és això ridícul? Chesterton diu que l’home és una criatura molt còmica, i la major part de les coses que fa són còmiques, com menjar, per exemple. I afegeix que les coses més còmiques són precisament les que més val la pena fer, com fer l’amor. Un home que corre darrera el seu barret no és ni la meitat de ridícul que un que corre darrera la seva dona.

Explicat aquest panorama, i sense perdre la realitat de vista, no semblarà tan estrany que un lector del segle XXI vulgui fer-se soci d’un excepcional club fundat a principis del XIX per un entranyable i xerraire senyor en forma de pera.

Respectant la cronologia de l’obra, el darrer llibre de Dickens que he llegit hauria d’haver estat el primer llibre de Dickens que vaig llegir. Per compensar l’atzarós desordre de les meves lectures, faré d’aquest article el pioner de tots els que dedicaré al genial escriptor de Portsmouth. Confio, amb aquesta iniciativa, esmenar l’inexcusable descuit que he comès i, alhora, disculpar-me davant els honorables socis de l’únic club del món del que m’agradaria formar part. En la meva defensa, i també amb la recercada intenció de reblanir els cors d’aquells que s’autodenominen pickwinians, afegiré que sempre m’han acompanyat els personatges immortals i els paratges inoblidables de les novel.les de Charles Dickens. Per subratllar això, afirmaré que mai no he pogut oblidar les aventures de l’espavilat i valent Oliver Twist; ni el coratge i la disciplina del gran David Copperfield; ni les amistats turmentoses del jove Pip i la bogeria de la senyoreta Havisham; ni la trista mort de la petita Nell; ni les escales i els recons d’aquella casa dessolada que durant una llarga temporada vaig habitar; ni les històries de les dues ciutats que canviaren la vida del doctor Manette.

Malgrat tots aquests herois i malgrat tots aquests records, a la llista de noms que he citat en mancava un de molt important que ara, amb solemne i profunda admiració, transcric en lletres majúscules: SAMUEL PICKWICK, o aquell senyor d’agradable somriure i excel.lent disposició que, finalment, després d’una llarga carrera i amb un àgil bot, agafà la seva propietat, se la plantà al cap i s’aturà a recuperar l’alè.

Fausto Puerto

Pickwick a la caça del barret

Comentaris

  1. Snodgrass, Winkle y Tupman
    picwick

    Nos quitamos los sombreros ante usted y, antes de lanzarlos al aire y correr detrás suyo, le enviamos un cariñoso recuerdo de parte de
    Sam Weller.

    Snodgrass, Winkle y Tupman | 25/06/2009, 10:12
  2. Camilo González Perí
    picwick

    Como dijo Groucho Marx:"Jamás aceptaría ingresar a un club que me aceptara como miembro".
    La única excepción sería el Club de Picwick. ¿Te imaginas un viaje de aventuras a la entraña profunda de Manacor?
    Se requeriría más valor que el necesario para enfrentar pirañas o cocodrilos.
    El animal lucha sin odio.
    El humano muerde con rabia.

    Camilo González Perí | 28/06/2009, 05:08
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS