Món de Llibres

   A les 10 del matí del passat dia 8 de juliol, mentre obria la llibreria i encenia l’ordinador, encara creia que l’horabaixa començaria a llegir un llibre que tenia reservat amb la il.lusió i les expectatives de qui és a punt d’emprendre un viatge a un lloc llunyà i inexplorat. L’obra en qüestió comença amb unes paraules tan solemnes i evocadores com la lluna plena:

En el sonido de la campana del monasterio de Gion resuena la caducidad de todas las cosas. En el color siempre cambiante del arbusto de shara se recuerda la ley terrenal de que toda gloria encuentra su fin. Como el sueño de una noche de primavera, así de fugaz es el poder del orgulloso. Como el polvo que dispersa el viento, así los fuertes desaparecen de la faz de la tierra.

La bellesa incontestable i l’èpica continguda en aquest inici memorable em feia imaginar, per anticipat i amb goig, les batalles heroiques, les gestes dels guerrers samurais, les intrigues de palau, les tragèdies dels que s’estimen i les delícies de la prosa oriental que m’esguardaven entre les pàgines del gruixut volum. Poc m’afigurava que el mateix dia a les 8 de l’horabaixa, mentre tancava la llibreria i apagava l’ordinador, ja hauria concebut les senzilles línies d’aquest article sobre un altre llibre esplèndid del que, tan sols, havia llegit tres relats i del qual, unes hores abans, no en tenia dins la memòria més que el record d’unes petjades a la portada i unes confoses idees sobre el prestigi del seu autor.

Tres persones relacionades amb el món de l’edició, la distribució i la venda de llibres són els culpables de què llegís Mitologías de invierno abans de Heike Monogatari.

La primera d’elles, Diana Zaforteza (editora d’Alfàbia), em va telefonar aquell mateix matí damunt les 11. Volia interessar-se per la distribució i l’acollida del seu segell editorial. Parlàrem una estona i em recomanà que llegís els relats de Pierre Michon que acabava de publicar. Una hora més tard, Rafel Sánchez, un “traficant” de llibres que llegeix llibres, entrà a visitar-me. Enllestírem unes feines i després parlàrem de les darreres lectures de les que havíem gaudit. Em digué que acabava de començar el pròleg d’un llibre titulat Mitologías de inverno perquè un llibreter de la Ciutat de Barcelona, a qui ambdós coneixem (encara que jo només de manera virtual), li havia comentat que era sensacional.

Vaig pensar que tot plegat eren massa senyals per no fer-ne cas. El migdia, després d’acomiadar-me d’en Rafel i mentre em dirigia cap a casa vaig decidir invertir l’ordre de les meves lectures.

Habitualment no tinc temps de llegir a la llibreria però si trobo un moment per fer-ho sempre és a darrera hora. Aquell mateix capvespre vaig començar Mitologías de invierno. Els tres primers relats em transportaren a una època llunyana: vaig viatjar a cavall acompanyant el rei de Kildare per les terres del sud d’Irlanda; vaig contemplar la mort de Brigid desplomada vora el rosal; vaig ésser còmplice del robatori d’un antic llibre de salms a la biblioteca del monestir de Moville. Les paraules, ordenades de forma perfecta, em tenien hipnotitzat i desconcertaven el meu pols de la mateixa manera que ho faria el descobriment d’una llàgrima en els ulls de la persona que més estimo.

Ara, dos dies més tard, mentre acabo aquest article, les campanes del monestir de Gion em reclamen. Som el mateix llibreter de sempre però amb una subtil diferència: admiro amb més intensitat, si és que això és possible, a tots i cada un dels escriptors que, com Pierre Michon, conviuen dins aquest bloc. Tinc clar que mai no faré res més que allò a què estic destinat. Som un lector discret, però he descobert que els reis i els guerrers si callo i no dic res em deixen viatjar al seu costat. Quan ells moren, sovint malferits entre els meus braços, els ploro i els recordo durant un temps, després giro la pàgina i em resigno a la meva condició d’home invisible. Reconèixer i acceptar les carències de la pròpia prosa és l’únic preu que he de pagar al final de cada gran llibre.

L’horabaixa, si la jornada no em depara una altra sorpresa, trepitjaré per primer cop el camí que em portarà fins a la vora de l’arbust de shara. Sé, amb certesa, que el vent dispersarà la pols i les poquíssimes senyals que hagi pogut aixecar amb les meves passes. Somric.

Fausto Puerto