Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

La lira de Orfeo. El dret de l'artista a no ser contemporani.

FAUSTO | 29 Octubre, 2009 08:00

   Libros del Asteroide ha editat, per fi,  La lira de Orfeo, de l'escriptor canadenc Robertson Davies, que juntament amb Ángeles rebeldes y Lo que arraiga en el hueso formen la Trilogia de Cornish.  Repassem una mica la trama general.

Els tres brillants professors de la Universitat de Sant Joan i l'Esperit Sant, Clement Hollier, Simon Darcourt i Urqhart McVarish, són anomenats marmessors del legat artístic que ha deixat el multimilionari canadenc Francis Cornish, legat que omple tres apartaments que ocupen una planta sencera d'un enorme edifici de la seva propietat.  Els quadres, dibuixos, llibres, documents i demés objectes artístics que el multimilionari va anar col.leccionant al llarg de la seva vida han de ser convenientment  inventariats, classificats i distribuïts en diferents museus canadencs. Arthur Cornish, un nebot del finat Francis Cornish i hereu seu, és l'encarregat d'organitzar una fundació que controli aquest patrimoni artístic  i que, alhora, promogui beques d'ajuda a joves artistes. Per tal d'acomplir el desig testamentari de l'oncle, Arthur requereix l'ajuda dels tres mencionats acadèmics. 
 
A Ángeles rebeldes, el primer tom de la trilogia, Davies, desenvolupa les peripècies dels tres acadèmics a l'hora d'organitzar tot el que ha de constituir la Fundació Cornish i ens en fa una descripció memorable, així com també del grapat de personatges diguem-ne “peculiars” que arrodoneixen la trama.

El segon volum, Lo que arraiga en el hueso, és la biografia del mecenes Francis Cornish —un personatge enigmàtic, excèntric i seductor—, i vendria a acomplir la funció de parèntesi explicatiu entre el primer i tercer volum.

A La lira de Orfeo l'acció retorna als personatges principals del primer tom, que serien, per una part Arthur Cornish i la seva bellíssima esposa Maria Theotoky, responsables econòmics de la Fundació Cornish, i per l'altra els acadèmics Darcourt, Hollier i McVarish, (amb l'especial predomini de Simon Darcourt) que es disposen a controlar el muntatge d'una òpera que E.T.A. Hoffman deixà inacabada en morir el 1822 —un muntatge patrocinat per la Fundació Cornish—, i que constituirà l'exercici final per tal que la brillant estudiant de música Hulda Schakenburg aconsegueixi el seu doctorat. Però, a més d'aquests  i d'altres protagonistes secundaris ja coneguts, compareixen també en aquesta tercera entrega nous personatges descrits amb la característica mestria de Davies. Cal mencionar, per exemple, l'esmentada Hulda, una joveneta magra i esquifida, no gaire afeccionada a la higiene, però dotada d'unes extraordinàries facultats musicals; la seva supervisora en el projecte musical, la doctora Gunilla Dahl-Soot, musicòloga, directora d'orquestra i lesbiana; Geraint Powell, director teatral, exuberant, pràctic, sempre amb els peus a terra, encarregat de posar en ordre el desgavell de la citada realització; Dulcy Ringgold, l'escenògrafa, menuda, tímida, discretament fascinada per la personalitat de Gunnilla,  i el propi E.T.A. Hoffman, que, des del “llim” (el lloc on esperen no se sap ben bé què els autors que moren amb obres inacabades),  ens va donant la seva curiosa opinió durant el transcurs de la preparació del seu “Artur de Britània”. La lira de Orfeo és, idò, per a resumir, la història de la preparació d'aquesta obra,  la repercussió que té sobre els que en prenen part i el paral.lelisme que s'estableix entre els personatges ficticis i els reals.

S'ha parlat molt de l'estil i la qualitat literària i intel.lectual de Robertson Davies i no crec poder afegir res que no s'hagi dit ja mil vegades, però, ja que consider que s'hi escau, voldria al.ludir aquí a una qualitat pictòrica que en el Renaixement anomenaven sprezzatura (menyspreu). Aquesta expressió, feia referència a l'actitud d'alguns dels grans pintors de “mostrar una certa indiferència al que podia tenir d'excels allò que estaven pintant posant l'èmfasi en la realització pràctica de l'obra”. Aquesta és, idò, exactament l'actitud que em sembla detectar en l'estil de Davies, que té la facultat d'explicar-te les coses més intel.lectualment complexes amb una senzillesa que esborrona. Vull dir que llegint-lo, no es té mai la sensació que sigui un autor preocupat per a “quedar bé literàriament”, per a ser  “excels”; el seu estil —intel.lectual, brillant, però clar i pràctic—, al meu entendre, s'encamina  molt més cap a aquesta sprezzatura dels pintors de què parlàvem.

Quant a les pretensions de La lira de Orfeo, en la sinopsi de la contraportada se'ns explica que Davies mostra el seu extraordinari coneixement de les arts escèniques i que empra aquest coneixement per a reflexionar  sobre el fet que, tot i l'educació, molt sovint ens deixam endur pels baixos instints, que ens menen a actuar d'una manera que no havíem sospitat mai que en fóssim capaços. Tot i que estic d'acord amb l'apreciació, no crec que sigui aquest el principal missatge que Robertson Davies ens vol llençar. Si repassam el segon volum de la trilogia, Lo que arraiga en el hueso, veurem que el protagonista, Francis Cornish, dedica la vida a entendre la tècnica i la mentalitat dels pintors renaixentistes, i arriba a tal nivell d'identificació amb ells que pinta un quadre (Les noces de Canaan) que tots els grans experts mundials en pintura atribueixen a algun geni desconegut del Renaixement.

Si pensam, també, que la trama de La lira de Orfeo, és el gran esforç que fa un grapat d'especialistes en distintes rames de la literatura, de la música i de les arts escèniques per aconseguir captar i reproduir amb total fidelitat l'esperit d'E.T.A Hoffman i l'operística de principis del segle dinou, crec que no hi ha d'haver dubtes a l'hora d'afirmar que la pretensió de Davies, el missatge que en realitat ens llança, és la seva teoria sobre el dret que tenen els artistes a no ser contemporanis (de fet, ell no ho era ni tan sols en l'aspecte. Si miram les fotografies, algunes del 1988, veurem que semblava un personatge del segle XIX). I per tal que no en quedin dubtes, ho va repetint en diversos llocs de la novel.la:

No se sentía obligado a ser contemporáneo...

No podían aceptar tan fácilmente a quien pintaba en un estilo del pasado y tenía la desfachatez de hacerlo con una perfección y una imaginación que brillaba por su ausencia en los mejores pintores canadienses modernos...

Se había atrevido a ser de una época diferente a la suya...

La historia del arte no es una sucesión lineal, sino una compleja red de momentos y lugares...

De qualsevol manera, missatges a part, La lira de Orfeo gaudeix de l'altíssima qualitat literària a què ens té acostumats Davies; i l'autor, a més de parlar de temes de profunditat vertiginosa amb una naturalitat sorprenent, aconsegueix com sempre enganxar-nos ràpidament a la trama.

Llegiu la novel.la, que segur que  passareu molt de gust.

Tomeu Matamalas

Llegiu també l’article de Nadal Suau al Diario de Mallorca:
Robertson Davies rió seis veces

Comentaris

  1. Geraint
    Tot està en els llibres

    -Si no dejas de habar de mierda, tu vida será una mierda.
    -Es que es una mierda. Todo me sale mal.
    -¡La senyora Gummidge!
    -¿Quién es la señora Gummidge?
    -Si te portas bien y te pones buena enseguida, te presto el libro.
    -¡Bah, un personaje de libro! Parece que todos vivís de los libros: Nilla, los Cornish, el Darcourt ése y tú.¡Como si estuviese todo en los libros!
    -Es que prácticamente todo está en los libros, Schnak. No, no es verdad: identificamos en ellos lo que nos encontramos en la vida. Por eso, si leyeras unos cuantos, no chocarías con todo lo que te pasa como si fuese la primera vez que ocurre en el mundo y no te darías batacazos. De vez en cuando verías venir las cosas. El amor, por ejemplo. Creías que me amabas.

    Geraint | 29/10/2009, 10:27
  2. Cati
    Re: La lira de Orfeo. El dret de l'artista a no ser contemporani.

    No podria estar més d'acord. Menyspream la bellesa en favor de la moda sense que aquesta sigui necessàriament sinònim de bellesa... Potser els qui pensam com tu som massa nostàlgics...Com sempre, fantàstic article Tomeu.

    Cati | 29/10/2009, 10:33
  3. Miquel
    ORFEO

    La veritat és que m'heu fet ganes de llegir-lo. De veres que és tan bo?

    Miquel | 29/10/2009, 13:56
  4. Antoni
    La lira de Orfeo

    Miquel, Davies és tan bo que si no fos contemporani seria considerat un dels grans. Sens dubte va néixer al segle equivocat. Temps al temps.

    Antoni | 29/10/2009, 15:57
  5. Gabriel
    orfeo

    No hay camino más directo hacia el olvido que la necesidad inmadura de ser contemporáneo.
    La modernidad paradojicamente implica una irreversible caducidad.
    ¡Te queremos Tomeu!

    Gabriel | 30/10/2009, 07:03
  6. Barrufau
    ORFEO

    No he llegit el llibre, però... no creis que exagerau?

    Barrufau | 30/10/2009, 12:57
  7. Anna
    A BARRUFAU

    Llegeix el llibre (i això que jo encara no l'he acabat) i veuràs que els comentaris no són exagerats, que fins i tot es queden curts.

    Anna | 30/10/2009, 13:57
  8. Mateu
    Discrepo

    No he acabat la novel·la, encara, però he llegit la vostra crítica i la de Nadal. Crec que estan bé totes dues,i estic d'acord amb quasi tot el que diuen, però voldria dir a Nadal que tractar a Davies d'humorista és una exageració. És vera que resulta divertit, però dir-li humorista...

    Mateu | 02/11/2009, 09:53
  9. Guillem
    Coincidència de criteri

    Copiat d'un article:
    Robertson Davies no podía elegir otro estilo que el clásico. En tiempos de retórica vanguardista, no siempre justificada, ese maestro del oficio de aspecto bonachón, nos devuelve al origen del "negocio" literario y ejerce de lo que deberían ejercer todos los narradores que se precien: de contador de histórias. ¡Y qué histórias!

    Guillem | 02/11/2009, 17:54
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS