Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Gabriel Bertotti: la negació del somni a "La aventura ausente"

FAUSTO | 23 Febrer, 2010 08:00

Todo placer vive a través de la mente, y toda aventura a través de la proximidad de la muerte que aletea a su alrededor.
Erns Jünger: Annaeherunger: Drogen und Rausch (Apropaments: drogues i ebrietat).
.
No había historia y por lo tanto nada que contar.
.
És inusual que una llibreria es dediqui, encara que només sigui de forma esporàdica, a l'edició. Tanmateix és el cas de "Món de Llibres", que en un parell d'anys ha presentat dos títols força curiosos. El primer va ser Mosaic de lletres, un recull de textos d'autors manacorins, una aventura entranyable per bé que un tant anecdòtica. El segon títol -em permetré un joc de paraules no gaire reeixit-  també ha volgut ser aventurer tot i que contradictori. Perquè sé cert que la tasca que ha conduït a la publicació dels relats que conformen La aventura ausente no ha estat mancada d'emoció, encara que la prosa tallant, lacònica i concisa de Gabriel Bertotti incita a l'estaticisme, a la negació del temps i, en definitiva, a una odissea interior.
.
Soy así, cíclicamente, un mendigo y un tipo formal.
Descubro angustiado que la vida es sólo eso.
Momentos en que las acciones no se notan.
.
I també:
.
Reflexionando, descubrió también que el presente es algo despojado. Que sólo se viven hechos individuales.
. 
Però de què ens parla Gabriel Bertotti, aquest autor argentí resident a Mallorca que d'entrada ens provoca amb la paradoxa d'una aventura sense gens d'èpica? Doncs de vida i dolor, i de mort (Su tiempo se ha difuminado), i de malaltia, i de sexe i desamor, i de solitud (un cigarrillo y el momento espantoso del vacío), i d'incomunicació (Las palabras son meras manchitas. / Tarde he descubierto que nada significan). I de la família. I del propi acte  literari: traté de escribir, pero sólo pude llorar. Amb la precisió d'un director de cinema curt de pressupost que ha de planificar cada pla perquè sap que no pot excedir-se ni un dia en el rodatge, Bertotti té cura de la paraula, la ubica al lloc escaient per obtenir l'emoció desitjada. El muntatge és impecable: els mots de Bertotti ressonen en la nostra ment perquè han adquirit un timbre especial que, carregat de ressonàncies poètiques, suggereix significats nous:
.
Por ejemplo: ahora soy una pared.
Fuerte, maciza, blanca.
¿Tendré recuerdos como pared?
¡Ah, la memoria!
.
Val a dir que l'estil de Bertotti és poc convencional. Contingut i forma, en arribar gairebé a l'abstracció del llenguatge en alguns contes, configuren un univers particular, dens, complex i, segons com, irònic (l'home separat: Todavía no llegué al trágico punto de lavar la ropa). De vegades la pròpia autonomia de les paraules, solitàries, portadores de desgràcia, adquireixen una duresa inusual. Frases curtes, tallants, sense connectors. Punts i aparts. La paraula nua -missatge directe, sense subterfugis- com un martell que colpeja l'enclusa i ressona metàl·lica.
.
Picana
En los dientes.
En el ano.
Y los baldes.
Los cubos llenos de mierda y agua sucia.
El agua sucia.
.
Ens adonam així que Bertotti, gran conversador, paradoxalment no és un autor de contes; és un poeta, un somiador que redueix el somni a la mínima expressió (Tengo prohibido soñar). El domestica: no hi ha, en veritat, aventura possible més enllà de la vida anodina de l'home contemporani. L'aventura quotidiana consisteix a fer coa per apuntar-se a la llista d'aturats o, vet aquí, a cercar amistats al Facebook. L'aventura és una vida miserable i insegura que s'esmuny, o les paraules pronunciades just abans de la mort (no eres el amor de mi vida) -quina mala llet que té el moribund!
.
Diguem-ho clar: la prosa de Bertotti traspua pessimisme o, si volem filar més prim -com em va dir amb molt de seny un bon amic-, desassossec. No hi ha lloc per a la redempció a l'aventura bertottiana. Els personatges tenen la mirada  perduda no pas en la llunyania, sinó al sostre. Fumen. Es deshumanitzen. Perden contacte amb la realitat: la filera de mongòlics desfilant a bord de l'Estrella de Belem, llegendes de dones que es feien estimar per anormals, fal·lus desproporcionats... Realisme màgic? Realisme brut, en tot cas: la vida és bruta, carn podrida fruit de l'activitat sexual! Paraules grolleres en una llengua inintel·ligible!
.
Su manera procaz de hablar quedó registrada en las anotaciones. Agregaba a sus historias detalles como el ruido de sus riñones, la imposibilidad de expulsar semen, sangre en el suelo de tierra, y palabras de amor en lenguas extrañas.
.
I no us resolgueu a demanar per la bellesa: La belleza es puro horror.
.
Qui es submergeixi en profunditat a La aventura ausente descobrirà tal volta que la literatura que es vol perdurable respon a un estat d'ànim per al qual cal una certa predisposició. En acabar el llibre de Bertotti, com si haguéssim contingut l'alè -ininterrompudament durant vint-i-un relats per mantenir el gaudi intemporal-, respiram alleujats (O cualquier día de estos dejo de respirar y listo). Sabrem llavors que som sortats. Enlloc de mirar el sostre nu i la paret blanca amb regalims d'escopinades, sortirem al carrer o obrirem la finestra perquè l'aire fresc ens purifiqui: abandonam el somni prohibit, abandonam l'horror, i donam gràcies -riem fins i tot- de tenir una vida senzilla i sense gaire sentit. Sense més sentit que el fet inqüestionable de donar una passa rere l'altra en acompanyar els fills a escola o al metge. Sense més sentit que la certesa moral (A pesar del cielo y del viento no hay ninguna certeza) que en articular un reguitzell de paraules hi ha qualcú capaç de dotar-les de significat. Ecce Homo.
.
Llorenç Carreres

Comentaris

  1. ceci vigier
    La aventura ausente

    diria por mi tierra.. Argentina....impecable comentario del libro!!y tus añadiduras.
    Gracias!!

    ceci vigier | 23/02/2010, 15:06
  2. Joan López
    Ausente

    Todavía no he leído el libro de Bertotti. Y eso que lo tengo encima de la mesa de mi estudio. Por qué?. Por que no me atrevo todavía. Estoy convaleciente de una fiebre extraña que me produce una gran saudade. Otro golpe en la cabeza y moriría. Mientras recobro fuerzas miro la portada cada día, midiéndome. No, no todavía.

    Joan López | 23/02/2010, 19:10
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS