Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Cants de Balafi. "Sé que la poesia em fa més llum"

FAUSTO | 08 Març, 2010 10:54

   Dins els plecs dels anys i la terra s'hi troben, amagats i sempre seguits, personatges inconeguts, absents, discrets, però insistents, perspicaços i tenaços. És el cas de Joan Antoni Cerrato. Ja present a l'antiga antologia d'Onze poetes inèdits, publicada fa vint-i-un anys, Cerrato ha arribat a escriure justament sobre aquesta discreció que el caracteritza: "Sóc el perfecte estrany:només sabeu de mi pel sotrac d'un gest", per acabar afirmant de manera gairebé profètica que  "demà seré l'au fènix que volarà segura sobre vosaltres". Una au fènix que després de guanyar els premis de la Biblioteca de Can Torró el 1991 amb la novel.la El somni dels absents i el Marià Manent de Poesia del 2000 amb La fosca arrel del crit, ara ressorgeix d'entre les cendres que tapen el foc colgat de l'escriptura amb un nou premi, el Parc Taulí de poesia per Cants de Balafi, acabat de sortir al carrer aquests dies.

Cerrato mostra ofici, i una veu pròpia, però defugint l'artificiositat gratuïta o l'encriptació presumptuosa. El poeta manacorí marca ja una pauta de lectura amb la dedicatòria inicial a la seva padrina "per haver-me mostrat la màgia de les paraules".

Cerrato es mou per l'espai mític de Balafi, on alimentat de reflexió i d'amor, fa créixer, pedra a pedra, la seva persona. La pedra, justament, un element imprescindible per entendre aquest creixement personal. La pedra, element avui inert que atresora una vida ancestral, atàvica, capaç de servir d'embolcall, de coixí i de protecció si la sabem emprar degudament, amb les mans, amb la pell: "Primer van ser les teves mans, la pedra. (...) Després van ser les teves mans, la casa". O també "Però encara em trobes dins el poema, agraït per la pedra i per la calç d'aquesta casa nostra que ens acull".

Però la pedra, mur encoixinat que acarona els límits de la llibertat, no deixa de ser antiga vida, element inert i és compensat amb la presència constant i gens discreta de buguenvíl.lies, ullastres, ametllerars, roses, pollancres, figueres, pàmpols, garrovers. Elements estàtics d'un paisatge al qual aporten un testimoni vital, vitenc que deixa constància de la vivència reflexiva del poeta. I són,  aquests testimonis llenyosos, verds, els preferits del bard de Balafi, contraposats als inquietants ocells que de vegades semblen voler trencar l'harmonia: "Quan l'estol d'estornells, en xiuladissa, convertesqui en foscor l'esclat del dia" o "els ocells no gosen pertorbar el darrer crepuscle de les mirades", "que proclamen la indecència del pas del temps sota els mortals", fins al punt d'anunciar la mort mateixa, els crits de desesper dels ocells atrapats entre la neu, i en canvi, en altres ocasions esdevenen també testimoni esclau de la bellesa reclosa dins la casa de pedra: "Fora crida la tórtora engabiada". A Cants de Balafi hi trobam, més que èxtasi o fascinació, serenor i placidesa, admiració, tanmateix. És, Balafi, la plataforma des de la qual el poeta pot recordar la infantesa per sempre més perduda, o projectar-se fins al moment de morir, observat, des de l'espera, amb la tranquil.litat de qui sap que viu feliç. Tot plegat, no obstant això, troba camí d'expressió i de reflexió a través de la poesia, perquè "sé que la poesia em fa més llum", i per això li són prou unes espelmes per llegir.

I és així, llegint, sentint i estimant que conclou Cerrato que "el cel, la mar i la terra de Balafi formen un paradís privat: el nostre", un paradís on l'excelsitud del que hi passa és capaç d'aturar les busques del rellotge: "Vivim dins una gàbia d'emocions, a mercè de les hores insensibles". Insensibles com la pedra? No. La pedra va, i ve, i torna. La pedra, testimoni lacònic dels amors dels segles. "Les mans al pedregam, que tresquen formes, pedres manllevadores que espiaran des de murs de silenci les vivències d'aquells que les colliren, talment fruits". El fruit cíclic i reencarnat de la vida humana, la de la consciència de viure, d'estimar, de morir.

Antoni Riera

Comentaris

  1. Catalina Marchese
    Poesía

    La poesía es conocimiento en acción; tu artículo hace querer leer poesía. Nos desvía de lo cotidiano y nos obliga, por una pedrada de palabras, a abrir los ojos y leer.
    ¡Bravo por el poeta y bravo por el que presenta al poeta, nunca menor, siempre necesario!

    Catalina Marchese | 08/03/2010, 15:15
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS