Món de Llibres

Edicions del salobre, seguint la seva impecable línia editorial, ens ofereix ara dues obres de l'escriptor escocès Robert Louis Stevenson (1850-1894) traduïdes al català: En els mars del sud (traducció de Dolors Udina) i Weir de Hermiston (traducció de Joan Antoni Cerrato). 
 
Les especials circumstàncies que envolten la concepció i realització de Weir de Hermiston, qualificada d'obra mestra inacabada, ja són en si un element propici per arribar a algun tipus de resultat magistral.  Stevenson, malalt de tuberculosi, ha decidit cercar la salut navegant pels mars del Sud. Després de voltar durant sis anys per les illes de la Polinèsia, s'instal.la en una cabanya del poblat de Vailima, a l'illa d'Upolu, prop de Samoa. Els darrers anys ha treballat molt dur enllestint vàries novel.les. Se sent debilitat per la malaltia, que tot i l'aparent millora ha rebrostat de nou, i en començar la que intueix que serà la seva darrera obra —una història que, paradoxalment, transcorre a Escòcia—, es veu obligat a dictar-la a la fillastra.

"Els colors incendiaris del mar, del cel i de la  profusa vegetació, que entren per la finestra, obliguen a mantenir els ulls mig tancats. Una bufada de vents alisis alleuja per un moment la xafogor entabanadora d'aquest món gairebé prehistòric on la vida sembla immòbil i la sensació d'aïllament és profunda"

Imaginem l'escena: Stevenson i la seva fillastra, Belle Osbourne,  en una de les constants pauses de l'escriptura que el clima exigeix, assaboreixen un refresc que els acaba d'oferir el servent samoà del qual saben que en la seva joventut —no tan llunyana—   va prendre part en més d'un ritual caníbal. Stevenson  se'l mira i somriu amb ironia. Pensa en totes les vegades que aquest mateix servent ha besat displicent la mà de la senyora d'algun visitant. Sap que aquest nadiu tan amable i  atent, cada cop que besa una mà, esperonat per un atavisme invencible, avalua en secret les  possibilitats nutritives de l'exquisida extremitat  europea.

Stevenson, tot i trobar-se a gust en aquelles desolades latituds polinèsies, trama històries que transcorren en les seves fredes i inhòspites terres escoceses. Potser és conscient que ja mai més no tornarà a veure-les i les vol retre, des del seu paradís dels mars del Sud, un últim homenatge.

 "He vist caure la pluja i aparèixer l'arc del cel
 a Lammermuir. He escoltat altra volta atentament
 el toc de campanes de la meva ciutat cimera.
 I aquí lluny he escrit, embegut en les meves llars i raça..."

Assegut a la porxada que dóna a la mar pacífica, cel, verda i transparent, Stevenson es trasllada amb la imaginació unes hores cada dia als grisos aiguamolls de les terres d'Escòcia, on l'esperen Lord Weir de Hermiston, el sever Justícia Major, i el seu fill, el jove Archie Weir, estudiant de lleis, que s'enfronta públicament al pare en veure que condemna a la forca sense clemència a un pobre desgraciat.

Aleshores, establerta ja una primera relació d'antagonisme entre els dos protagonistes principals, l'escriptor, esperonat pel brogit proper del mar —que ha deixat de ser pacífic— i els xiscles de les aus marines, dicta a la fillastra les particularitats del noble Magistrat President, un home grosser i cruel a qui, en morir prematurament la seva dona, només se li va ocórrer comentar que no havien estat mai l'un per l'altre; un home insensible que prefereix ser temut abans que estimat.

I després dicta les particularitats del fill, Archie Weir, un jove respectuós i sensible completament dominat pel seu pare que, culpa d'una lleu insubordinació, l'ha desterrat  a les pantanoses propietats familiars de  Les Bruixes del Diable.

Vençuda la peresa inicial, producte del tròpic i de la malaltia, Stevenson pren fua cada matí i descriu amb gran mestria les especials característiques de dos personatges  bàsics per a la història: les dues Kirties. La tia, que és una dona de cinquanta esplèndids anys, prompta, garlaire i arravatada, que té guerra declarada amb la majoria dels seus veïns, i amb els altres no gaire més que una neutralitat armada; i  la neboda, que és una joveneta formalista, lànguida, bella, elegant i molt bruna... La tia és l'encarregada de tenir cura del jove i desemparat Archie Weir, a qui desitja en secret. La neboda, en veure per primer cop aquell jove cavaller de vint anys, alt, esvelt, refinat i quelcom malenconiós, endevina que acaba de trobar el seu destí...

S'interromp de nou l'escriptura. Fa calor. No es mou ni una gota d'aire. Després de prendre un glop de cafè espessit amb suc de coco madur i arruixar amb el bastó una de les gallines que espigolen tot el dia per dins la casa, Stevenson, altra volta inspirat, es disposa a continuar la història, que ja camina i pren forma de bon de veres. Compareixen els Quatre Germans Negres de Cauldstaneslap, cruels, venjatius, primitius (qui sap si remotament inspirats en alguns personatges reals de Samoa, com aquell cabdill d'Hatieu, que per provocar als blancs caminava per la platja d'Anaho pegant mossegades a un braç arrabassat a l'enemic; o tal volta inspirats en aquells quatre indígenes d'Atuona, que tallaren el cap a un Haamau i a la seva filla en presència del reverend Stewart...); i  compareix també Frank Innes, el jove i eixelebrat advocat a qui l'atzar porta a aquella parròquia coberta d'aiguamolls per assumir el seu paper de tercer en discòrdia.

Les relacions entre els personatges es tornen més complexes; tots comencen a mostrar fissures en el seu caràcter; les coses ja no són tan senzilles com pareixien al començament...

Aleshores, Stevenson, tot i la passió de creador que el domina, se sent de cop vençut per la malaltia. Conscient que no tendrà temps d'acabar la novel.la, prova de fer un ràpid resum a la fillastra de tot el que té planejat: diferents desenllaços, canvis bruscs entre els protagonistes, possibles incorporacions de nous personatges... Tot inútil. Mor abans de definir de manera clara i precisa el que, sens dubte, hauria estat l'obra mestra de la seva vida. Té quaranta-quatre anys. És un escriptor d'èxit i ha viscut la vida que volia. L'enterren en un turó prop de la seva casa de Vailima. Els nadius el veneren i li han concedit el títol pòstum de Tusitala, “el narrador d'històries.”

És probable que el seu esperit, alguna d'aquestes nits del Sud en què l'aire és temperat i olorós i se sent la remor de les llargues onades que avancen cap a la badia, llanci una d'aquestes prolongades i poderoses xiulades exorcitzadores de la polinèsia que fan remoure les fulles dels cocoters.

Tomeu Matamalas